Polarisació electroquímica

Es diu polarisació electroquímica a la reducció de la força electromotriz d'un element voltaico com a conseqüència de les alteracions que el seu propi funcionament provoca en les seues parts constituents, els electrodos i l'electrolito. La reducció del voltage que apareix en les vores equival a un aument de la resistència interna de l'element. Esta modificació és en part transitòria, puix, despuix d'interrompre's la circulació de la corrent, és normal que es recupere, en part i espontàneament, la situació anterior a la veta de cert temps (p. eix., per difusió d'un gas en el electrolito), pero a la llarga és acumulativa i termina per fer inservible la cela. Naturalment és un inconvenient sério, que priva d'utilitat als elements voltaicos d'estructura senzilla, ya que la corrent que passa pel circuit extern disminuïx contínuament, a voltes en gran rapidea. La major part de l'història de la pila voltaica ha consistit en la tenaz lluita contra este fenomen o, lo que és lo mateix, en la busca d'una composició de les celes que suministrara un voltage lo més constant possible.

Fonament teòric

És el terminal negatiu d'una cela voltaica el que tendix a dissoldre's en el electrolito i el que normalment proporciona la major part de l'energia en consumir-se. La polarisació es produïx per vàries causes: una d'elles és la producció d'hidrogen gas en el càtodo a partir d'H⁺, formant una capa gaseosa d'elevada resistència òhmica. Per a evitar-ho s'ampren substàncies sòlides o gaseoses (el mateix aire), que, seqüestrant l'hidrogen, tornen a formar molècules d'aigua i mantinguen rebujat l'electrodo. Estes substàncies es diuen despolarizadoras o despolarisants. Un eixemple és el MnO₂ de les piles seques tipo Leclanché, que envol el càtodo de carbó, de manera que el Mn(IV) es reduïx a Mn(II), cedint de pas oxigen que es combina en l'H⁺.