Pouteria campechiana

Pouteria campechiana (Pouteria campechiana)

Pouteria campechiana, cridat popularment canistel, mante, zapote groc o borracho, és un arbre perennifolio originari de Mesoamérica i cultivat des de Mèxic fins a Brasil. El seu nom binomial deriva de la ciutat mexicana de Campeche, a on és nativa. Erròneament a voltes li la referix com Lucuma campechiana. Pouteria campechiana va ser descrita per Charles Baehni i publicat en Candollea 9: 398. 1942.

Descripció

Són arbres perennifolios que poden alcançar una altura de 25 m, i un diàmetro a l'altura del pit de 95 cm en branques jóvens aplicat-puberulentas a diminutamente seríceas, pronte glabrescentes; plantes hermafroditas. El tronc és recte en branques primes. La corfa és finamente fisurada, de color grisácea. Fulls simples, planes, alternes, agrupades en els extrems de les branques, de forma elíptica i àpiç agut. #Inflorescència avall dels fulls. Una a tres flors per fascículo, de color blanc verdoso, perfumadas, pedicel 9-15 mm de llarc; sépals 5 o 6, en 1 verticilo. Frut ovoide o elipsoide, clafoll prim i plana, de color groc, anaranjado, café, o vert obscuro; la polpa és groga i aromàtica. Llavors de tres a cinc, ovalades o #elipsoide, de color negre o café lluent, testa plana i lluenta, cicatriu sobreixent en tota la llongitut de la llavor.

Distribució i hàbitat

Originari de Mèxic, Belize, Guatemala i El Salvador, encara que alguns autors indiquen que la seua distribució natural s'estén fins a Panamà. En Mèxic es distribuïx en els estats de Campeche, Morelos, Michoacán, Oaxaca, Pobla, Quintana Rosegue, Sant Luis Potosí, Veracruz i Yucatán. Ha segut plantada a lo llarc de la seua zona d'orige des de temps antics, introduïda i plantada en Florida, Cuba, a on és molt popular, Puerto Rico, Jamaica, Bahames, Paraguai i alguns atres països d'Amèrica del Sur, aixina com en Filipines i Malàsia. Ademés dels països mencionats, ha segut introduïda a estacions experimentals d'Hondures, Colòmbia, Veneçola, Hawái, Àfrica de l'Este i Illes Canàries.

Creix principalment en zones seques, en precipitacions de 900 a 1800 mm, des del nivell de la mar fins als 1500 m d'altitut, en climes tropicals i subtropicales sense gelades, en temperatures miges de 26 °C, mínimes de 14.9 °C i màximes de 36.7 °C. Prospera en sols arcillosos, arenencs o rocosos, derivats de material calizo, material ígneo o granit, #àcit o calizos, profunts o superficials, en bon drenage. Es caracterisa per créixer en sols que són massa pobres i superficials per a atres espècies de frutales. Resistix be la sequia i necessita solament una humitat moderada. La regeneració natural en el bosc és bona, per lo que en alguns llocs es troba una gran cantitat d'individus jóvens. En Mèxic se li troba associat en espècies de Astronium, Brosimum, Couepia, Sideroxylon, Tabebuia i Ficus.

Estat de Conservació

Espècie distribuïda àmpliament en la seua zona d'orige de forma selvada, no obstant, i per la gran varietat d'usos que té esta espècie s'han establit de forma local menuts horts baix un maneig. No és una espècie en perill d'extinció.

Cultiu

El canistel és a voltes erròneament registrat com a originari del nort d'Amèrica del Sur a on espècies relacionades o similars són indígenes. Segons pareix, es dona selvat només en el sur de Mèxic (incloent Yucatán), Belize, Guatemala i El Salvador. Es cultiva en estos països i en Costa Rica (a on mai s'ha trobat selvada), Nicaragua i Panamà, Puerto Rico, Jamaica, Cuba (a on és més popular i comercialisat en Pinada del Riu), les Bahames, el sur de Florida i els Cayos de la Florida. Alguns autors han informat que el canistel s'ha naturalizado en els Cayos de Florida, en les Bahames i Cuba, pero els espècimen que apareixen creixent en la naturalea són provablement en els llocs d'antics caserius. Oris Russell, que ha explorat centenars d'hectàrees de mont baix en les Bahames, mai ha vist un canistel o el seu parent propenc, P. domingensis Baehni, en estat salvage. Ell diu que les plantacions abandonades poden ser completament cobertes per mont baix en 3 a 4 anys. Ademés, és possible que una planta puga sorgir de la llavor d'una fruta duta al bosc per un animal o tirada per un humà. Els arbres de canistel creixen a voltes espontàneament d'esta manera en el sur de Florida, sobretot si les llavors cauen en una cobertura que oferix un lloc humit, ombrós i la protecció física.

El Canistel està inclós en les coleccions experimentals en Veneçola. Es propaga en major dispersió quan es comença a cultivar en Cumaná, estat Sucre, en una granja dels senyors Esteban Bloomstein i Robert Albert, Fundació ServYr, els qui en agost de 2016 envien fruts a Héctor F. Aguilar Dir. del CIRES en Mèrida i comença a propagar-se en cultius del CIRES en Dos Plantes [CIRES ALI-007]A, esta planta obri verticilo en març de 2018 quatre branques a 175 cm d'altura, en giner de 2023 observem la planta carregada de fruts menuts, varen caure tots, aixina varis anys; Càrrec de nou cada any, pero va caure el primer frut madur 5 de juny de 2025; segon frut gran varen menjar els Morrocoyes; tercer frut gran, 27 de juny; pes: 100 gr. Foto; quart frut varen menjar morrocoyes; quint frut, pes: 124 gr., llongitut: 97 mm, diàmetro: 55mm; sext frut (9-7-25), pese P: 157,8gr; L: 112 mm, Circumferència C₁: 254,50mm C₂: 699,85mm. La segona planta, més menuda pero mateixa edat [CIRES ALI-007]B va començar a carregar febrer de 2025 últims fruts estan caent 68 juny 2025. Baixe el nostre programa de Domesticació d'Espècies s'envien 4 llavors a Caño Carbó en el Sur del Llac de Maracaibo; des del CIRES s'envien plántulas a l'Estació Experimental de la UCV en el Junquito en l'estat Miranda. Ya el cultiu en la ciutat de Mèrida en casa de Rafael Aguilar a on està la sèu del CIRES, s'estan donant fruts de Canistel, ya comencen a madurar, a 1.640 m s. n. m. superant l'altitut coneguda, i temperatures Mínima 16 °C i Màxima i 60 °C, al sol aumenta alguna cosa més la temperatura, és el primer registre de fruts de Canistel en l'occident del país, en la Cordillera dels Vages en Veneçola, per a l'estat Mèrida i Mèrida ciutat. És part del Programa de Domesticació d'Espècies del CIRES, Cinc llavors [CIRES-008]S Fernando Salcedo Caño Carbó Sur del Llac varen germinar 4 llavors; Una Plántula [CIRES-008]G Rafael Rodríguez, Viver INDERURAL Tabay edo Mèrida 8 d'abril de 2016; Una Plántula [CIRES-008]H Nelson Penya La Azulita, Llogaret Sant Rafael sector Els Anacaos, 25 de setembre de 2016. Reproducció en Mèrida: Dels fruts obtinguts de la planta [CIRES ALI-007]A , ya comencen a emergir les plántulas, lo que significa que hem obtingut un resultat important sobre la seua biologia reproductiva perque en el nostre hàbitat es considera viable la propagació del Canistel. En setembre de 2025 abdós plantes comencen a florir de nou i en octubre ya presenten molts fruts.

Usos

Creix fins a 10 m d'altura, i produïx fruts anaranjado-groguencs, de 7 cm de llongitut, comestibles. La seua carn és dolça, en una textura freqüentment comparada en una yema cuita, per lo que coloquialmente li la crida «frut ou». Està estretament relacionat en Pouteria sapota i en Pouteria caimito.

La fruta té vitamines i minerals, com les vitamina A i B. I també menuda cantitat de calories.

Es pot menjar com a frut fresc. En la fruta madura es fan melades, crepes, i farina. La carn madura es mescla en la llet i atres ingredients per a fer un batut i puré que a voltes s'afig a les natillas o s'utilisa en la fabricació de gelats.

La fusta de l'arbre s'utilisa ocasionalment en la construcció, a on està disponible, especialment en taulons o voltons. En la seua àrea de distribució natural, ha segut una font de làtex utilisat per a adulterar chicle.

Enllaços externs

• Julia Morton's Fruits de Climes Càlits.