Primeres rutes canadenques en canoa
Este artícul descriu les rutes navegables de l'interior utilisades pels primers exploradors de Canadà, moguts en general pel comerç de pells.
Introducció
[editar | editar còdic]La colonisació de Canadà: un cas anàlec al de Siberia
[editar | editar còdic]Tant Canadà com Siberia varen ser explorades principalment per riu. Abdós països tenen molts rius navegables en curts portajes entre ells. No hi ha barreres séries per a les canoas viajant cap a l'est de les Montanyes Rocoses o des dels Urals casi fins al Pacífic. Abdós expasiones varen ser dirigides i sufragades pel comerç de pells (en la seua majoria de castor en Canadà; de tigres sabre i molts atres animals en Siberia). En abdós països les pells eren obtingudes pels natius i exportades pels europeus. En Siberia, una banda de cosacos armats podia entrar en un llogaret natal i demandar el yasak o tribut. En Canadà, les pells es varen obtindre per un comerç honest. Els russos varen entrar per primera volta en Siberia en la conquista del kanato de Sibir en 1582 i varen alcançar el Pacífic 61 anys despuix, en mar d'Ojotsk, en 1643. La colonisació europea de Canadà va començar en 1603 i 1608 (Port Royal i Quebec City) i els canadencs varen aplegar a l'Àrtic en 1789 i al Pacífic en 1793 (en sengles expedicions d'Alexander MacKenzie).
Portes al continent
[editar | editar còdic]Un explorador, naturalment, vol viajar tan llunt com siga possible per l'aigua. En la baïa d'Hudson acaben més d'un terç de les vies que creuen el continent, pero és una regió improductiva que està bloquejada pel gèl durant la major part de l'any. El riu Mississipí és un atre dels punts d'entrada natural, pero solament va escomençar a ser utilisat en 1718 en la fundació del port de Nova Orleans. Els primers barcos de mar varen poder remontar el riu Hudson fins a Albany, pero açò conduïa al nort del Sant Lorenzo i el viage a l'oest estava bloquejat per les tribus de la confederació Iroquesa. La baïa de Chesapeake i la baïa de Delaware també proporcionaven accés a un curt viage a l'interior i els atres rius de la costa Este eren massa curts o poc profunts per a ser de molta utilitat. Açò deixava únicament com a opció el riu Sant Lorenzo.
Dos époques del comerç i l'exploració
[editar | editar còdic]Hi ha dos époques principals en l'exploració i comerç en l'interior del continent:
- Época francesa. En el XVI els peixcadors d'abadejo varen començar a comerciar en pells, especialment en Tadoussac, a la vora del riu Sant Lorenzo. En la fundació de Quebec en 1608, els coureurs dones bois eixien a través dels molts rius i llac per a comerciar en els indis, mentres que els indis duyen els seus canoas carregades de pells fins a Montreal. Les tribus propenques es varen convertir en intermediàries, conseguint pells terra adins. Montreal va ser la base principal, a on les pells s'almagasenaven abans d'embarcar-se a Europa. Al final del periodo, el comerç i l'exploració s'havien estés a tots els Grans Lagos i es varen ampliar pel curs alt del riu Mississipí. Mentrestant, els britànics mantenien posats en la baïa d'Hudson, ignorant l'interior i esperant que els indis els dugueren les pells a eixos llocs.
- Época britànica. La segona época va començar quan el comerç va alcançar el Pays d'en Haut, a l'oest del llac Superior. En estes terres fredes el castor tenia una pell més llarga i grossa. Despuix de la conquista britànica de Canadà en 1759, la gestió del comerç des de Montreal es va portar a terme per parlants anglesos, encara que el verdader treball seguia sent realisat per franc-canadencs. La Companyia del Noroest (North West Company, NWC), en sèu en Montreal, es va formar en 1779, en gran part perque les distàncies s'havien tornat tan grans com per a requerir una complexa organisació del sistema de transport: la regió d'Athabasca estava a 3.000 milles de Montreal i una canoa solament pot recórrer unes 1000 milles en un més. El coureur dones bois independent va ser substituït pel voyageur contractat al servici de les companyies pelliceres. Ya que el país de l'Oest estava massa llunt per a un viage d'anada i regrés en una temporada, cada primavera, quan el gèl es derretía, les embarcacions partien des de Montreal, mentres que els invernantes partien cap a l'est. Intercanviaven els seus productes en el Grand Portage, en el llac Superior, i retornaven ans que els rius es congelaren cinc mesos despuix. Per a aforrar el cost de transportar els aliments des de Montreal, els métis d'al voltant de Winnipeg varen començar la producció a gran escala de pemmican. La competència de la Companyia del Noroest va obligar a l'Hudson's Bay Company a construir llocs comercials en l'interior. Les dos companyies varen competir durant un temps i, en 1821, despuix d'alguns conflictes armats entre elles, varen ser obligades a fusionar-se. La gestió conjunta va ser assumida per la HBC, rica en capital, pero els métodos comercials varen ser els d'els noroccidental de Montreal. Gran part del comerç va passar a la fàbrica de York (York Factory) i més tarde alguns es varen anar al sur de Minnesota. Despuix de 1810, els llocs occidentals estaven vinculats a les bases britàniques establides en la costa d'Oregó. A mitan de sigle, la HBC ya governava un imperi continental que s'estenia des de la baïa d'Hudson fins al Pacífic. El Carlton Trail es va convertir en una ruta terrestre a través de les praderies. Les reclamacions de terres de la HBC varen ser transferides a Canadà per la Llei de la Terra de Rupert de 1868. Des de 1874 la Policia montada del Noroest (North West Mounted Police, NWMP) va escomençar a estendre el govern formal en l'àrea. Les rutes del comerç de pells es varen quedar obsoletes en la década de 1880, en l'arribada dels ferrocarrils i dels barcos de vapor.
Conca del riu Sant Lorenzo
[editar | editar còdic]Els bucs de navegació marítima podien aplegar, remontant l'estuari del Sant Lorenzo i després el propi riu, fins a la ciutat de Quebec i els més menuts podien inclús seguir aigües dalt fins a Montreal. Es podria pensar que la ruta continuaria aigües dalt pel riu Sant Lorenzo, pero eixa ruta fluvial no era practicable pels ràpits de Lachine i a atres zones de ràpits localisades aigües dalt de Montreal, com les pròpies catarates del Niágara. Tampoc ajudaven a seguir eixa ruta ni l'hostilitat dels iroqueses, ni la menor calitat de les pells del sur i la falta de grans eixemplars d'abedulls per a fer les anoas.
La ruta a l'oest des de Montreal fins als Grans Lagos ha segut cridada la «primera ruta transcanadiense» ('first Trans-Canada Highway') i era el principal accés a l'interior. Partia des de prop de Montreal i les canoas remontaven el riu Ottawa fins a tornar-se a l'esquerra en The Forks, la boca del riu Mattawa, seguint pel Petite Rivière (en comparació a l'Ottawa) aigües dalt fins a aplegar al llac Trout. Despuix d'un trayecte per terra d'uns 11 km, conegut com La Vase Portage [Portaje La Vasija, per un curt tram en este riu], s'alcançava el llac Nipissing, en lo que hui és North Bay. Després es descendia pel riu French fins a la baïa Georgian, ya en el llac Furó. Esta ruta va ser utilisada per primera volta per Samuel de Champlain en 1613 i en anys posteriors.
Des del riu French es podia continuar en direcció sur cap a les missions jesuïtes furons, localisades en l'extrem sur de la baïa Georgian (1626/40); o cap a l'oest, a través del estret de Mackinac fins a aplegar al llac Míchigan; o cap al noroest de l'illa Manitoulin per a, despuix de remontar el riu St Marys (26 peus diferencia d'altitut), alcançar el llac Superior, pel que els voyageuers normalment seguien la costa nort per a evitar el perill de les que freqüents tormentes pogueren bolcar les seues embarcacions si es decidien a creuar-ho.
Quan els belicosos iroqueses feyen que la zona entorn a Ottawa anara perillosa, s'utilisava una ruta alternativa: es partia del Sant Lorenzo, en direcció aigües avall, fins a aplegar a Trois-Rivières i en chicotetes canoas, es remontava el riu Saint-Maurice; des d'este riu es creuava fins a les fonts del riu Mattawa, que es descendien fins a aplegar a les proximitats del llac Trout. Després la ruta seguia el mateix recorregut en direcció a l'oest.
La ruta aigües dalt del riu Sant Lorenzo —que continuava pel llac Ontario, les catarates del Niágara, el llac Erie, el riu Detroit, el llac St. Clair, el riu St. Clair i el baix llac Furó— va ser desenrollada més vesprada (Adrien Jolliet, en 1669, va anar provablement el primer europeu en seguir-la[1]) i mai va ser la ruta principal cap a l'oest.
Al nort del riu Sant Lorenzo, també hi havia algunes rutes pels complexos sistemes fluvials (llac i rius) que es varen usar a voltes per a aplegar fins a la baïa de James.
Notes
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- L'artícul de la Wikipedia en anglés arreplega com a referències:
- Eric C. Morse, Fur Trade Canoe Routes of Canada/Then and Now, 1979.
- W. J, Eccles, The Canadian Frontier 1534-1760, 1969.
- Peter C. Newman, Empire of the Bay, 1998.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Primeras rutas canadienses en canoa» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.