Programa Mercury
El Programa Mercury va ser el primer programa espacial tripulat dels Estats Units, desenrollat entre 1961 i 1963 en el marc de la carrera espacial. Els inicis del proyecte es remonten al 7 d'octubre de 1958, un any i tres dies en acabant de que l'Unió Soviètica posara en òrbita al voltant de la Terra al Sputnik 1, el primer satèlit en l'espai.
El programa va rebre el seu nom per Abe Silverstein, un dels ingeniers i directors del programa, qui també va presidir el panel de selecció d'astronautes.[1] A este grup de pilots seleccionats per a les missions del programa —els primers astronautes de la NASA i d'Occident— se'ls coneixia com «Mercury Seven», motiu pel que es va assignar a les naus un nom seguit d'un 7.[2]
Començos
[editar | editar còdic]
El proyecte Mercury va ser la resposta de la NASA davant el liderage d'eixe moment de l'Unió Soviètica, enfrontada a Estats Units durant la Guerra Freda.
Durant el programa Mercury, els ingeniers nortamericans es varen vore pressionats davant els desafius que implicaven la construcció d'una nau segura que permetera a un astronauta aplegar fins a l'òrbita terrestre sense ser destruït per les enormes acceleració que això implicava. Una atra font de preocupacions eren les situacions extremes pròpies de l'ambient espacial: el buit, les brusques fluctuacions de temperatura i la recent descoberta radiació espacial. Tot açò es complicava més si cap per la necessitat de realisar una reentrada a l'atmòsfera a alta velocitat i protegir a l'astronauta de les altes temperatures de reentrada per mig de l'us d'escuts de protecció tèrmica.
La càpsula Mercury
[editar | editar còdic]El resultat va ser la creació d'un vehícul de forma balística, sense ales, que faria la seua reentrada a l'atmòsfera protegit per un escut tèrmic que es cremaria durant esta etapa. Mercury va ser dissenyat per Max Faget, i va ser més versàtil i en instruments més alvançats que el seu rival soviètica Vostok.
Les càpsules Mercury varen utilisar dos tipos d'eixidas llançadors (o boosters, en anglés). Els primers vols suborbitales varen ser llançats per eixides Redstone dissenyats per l'equip de Wernher von Braun en Huntsville, Alabama. Per als vols orbitales, les càpsules varen ser llançades en els Atles-D, unes eixides modificades a partir d'un missil balístic. La seua coberta d'acer era molt prima per a aforrar pes, per lo que l'estabilitat estructural li la proporcionava la pressió del combustible interior (quan estava buit devia ser presurizado en gas per a evitar el colapse del llançador). Este mateix problema ho tindria la següent família de llançadors per al programa Gemini: els Titan II.
Referències
[editar | editar còdic]Bibliografia
[editar | editar còdic]- U.S. Human Spaceflight: A Record of Achievement, 1961-1998 [2] archivat en Wayback Machine.. NASA - Monographs in Aerospace History #9, juliol de 1998.
- Project Mercury: A Chronology, de James M. Grimwood (NASA SP-4001, 1963).
- Spaceflight Revolution: NASA Langley Research Center from Sputnik to Apollo, de James R. Hansen (NASA SP-4308, 1995).
- Space Medicine in Project Mercury, de Mae Mills Link (NASA SP-4213, 1965).
- The Human Factor: Biomedicine in the Manned Space Program to 1980, de John A. Pitts (NASA SP-4213, 1985)
- This New Ocean: A History of Project Mercury, de Loyd S. Swenson, James M. Grimwood i Charles C. Alexander (NASA SP-4201, 1966)
- We Seven, dels astronautes del Proyecte Mercury (Simon and Schuster, 1962).
- Lo que cal tindre. Elegits per a la glòria (The Right Stuff), de Tom Wolfe (Farrar, Straus and Giroux, 1979).
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Programa Mercury» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.