Provocatio ad populum

Provocatio ad populum és una institució de dret públic romà va nàixer en els primers anys del règim republicà introduïda en esta amor per una Lex Valeria de provocatione de l'any 509 a. C. en la que se senyalava que a cap ciutadà se li podia eixecutar la pena capital imposta pel magistrat dotat de imperium, sense abans recórrer davant el poble (populus).

Evolució de l'Institució

No obstant, en un primer moment, només es va respectar en el cas dels patricios que ho varen solicitar i no en el dels plebeus que despuix d'un periodo revolucionari varen conseguir l'aplicació pràctica a tots els ciutadans lliures.

En un primer moment l'assamblea encarregada de conéixer de la provocatio va ser l'assamblea curiada i en lLlei de les XII taules' esta competència va passar a les assamblees centuriadas. Els supòsits en els que es va acceptar el recurs a la provocatio varen ser dos: en el supòsit de pena capital i la sanció pecuniaria superior als 3020 torres. En el temps l'institució es va consolidar, encara que desapareix en l'institució del Principat per Augusto.

Pablo de Tarso, no obstant, durant el principat de Nerón va utilisar el recurs de provocatio al príncip i va ser dut al César, fracassant. El magistrat que no donava vist i plau al recurs, era reu de mort.

Referències Lliteràries

• Cicerón. De Republica, II
• Séneca. Epístola 108.