Pulverizador

Archiu:Aerosol.png

Un pulverizador

Vore també: atomizador

Archiu:Aerosol spray top luxrender (with numbers).png

Aerosol de pintura, en detalle

Un pulverizador, flis flís, aerosol, esprai, spray, atomizador, vaporizador o estufador és un recipient a on s'almagasena un líquit, que té un dispositiu en la part superior que permet expulsar eixe líquit en forma vaporizada (reduït a gotes molt fines). El mecanisme d'expulsió pot ser activat manualment o per mig d'un gas.

Un dels usos es pot observar en la maquinària agrícola, a on este s'utilisa per a realisar aplicacions fitosanitarias. També s'usa per a aplicar perfums i productes de neteja.

Història

Sigles XVIII i XIX

El concepte del pulverizador es va originar en la década de 1790, quan es varen introduir en França les begudes carbonatadas autopresurizadas. En 1837, Perpigna va inventar un sifón de soda, i va incorporar una vàlvula al recipient de la beguda. En 1862, es varen ensajar llandes metàliques de pulverizadores, construïdes d'acer i massa pesades i voluminoses per a tindre èxit comercial. En 1899, els inventors Helbling i Pertsch varen patentar aerosols presurizados que utilisaven clorur de metilo i clorur d'etil com propulsorés.

XX

El 23 de novembre de 1927, el ingenier noruec Erik Rotheim va patentar una llanda d'aerosol en vàlvula. Est va ser el precursor de l'aerosol modern. En 1998, la oficina de correus de Noruega va emetre un sagell postal en commemoració de l'invenció de l'aerosol.

Segona Guerra Mundial

En 1941, els nortamericans Lyle Goodhue i William Sullivan, que es varen acreditar com els inventors del modern pulverizador. Durant la década de 1940 es va portar a terme una producció massiva d'aerosols en els Estats Units. Es tractava d'un insecticida denominat “bomba insecte”, desenrollat per Goodhue i Sullivan. Els soldats ho varen utilisar per a combatre les malalties causades per insectes en la zona del Pacífic durant la Segona Guerra Mundial. Es varen fabricar 50 millons d'unitats, i algunes d'elles varen trobar el seu camí cap al mercat nortamericà, despuix de la guerra, com a excedent de l'eixèrcit.

Atres productes

Com a resultat de la gran acceptació per part del públic, les companyies comercials varen escomençar a buscar formes d'explotar esta nova forma d'envasament. Insecticida, desodorantes d'ambients, lacas per al cabell, varen anar els primers productes en aplegar al mercat europeu, a principis de la década de 1950. Més vesprada, apareixerien productes poc usuals, a sovint de curta duració, com els concentrats de café, de chocolate o de whisky. Fabricats originàriament a partir d'una llanda d'alumini estirat, els aerosols varen escomençar pronte a fabricar-se, també, com a envasos de tres peces d'hojalata.

Décades de 1970 i 1980: els clorofluorocarburs i la capa d'ozon

A finals de la década de 1970, una corrent de concienciació migambiental va captar l'atenció del món, despuix de la publicació del informe Molina/Rowland (vejau Mario José Molina i Sherwood Rowland) sobre la capa d'ozon. Els aerosols es varen convertir en l'objectiu prioritari de llegisladors, de la prensa mundial i de les organisacions de consumidors, pel paper que es creïa que tenien els clorofluorocarburs (o CFC), usats a sovint com propelentes, en la disminució de la capa superior d'ozon, a pesar de la seua contribució, relativament menor, al fenomen^{cita requerida}. L'indústria es va alluntar dels clorofluorocarburs, per a aproximar-se a propelentes alternatius. Es va introduir en Europa l'etiquetage “sense clorofluorocarbur”. Des de 1989, els aerosols europeus per al consum (llevat alguns productes mèdics, com els inhaladors contra l'asma) no contenen clorofluorocarburs.