Rabassa morta
La rabassa morta o cep mort era un tipo de contracte molt estés en Catalunya, per mig del com se li cedia a un agricultor una porció de terra per a que cultivara vinyes en ella mentres vixqueren els dos terços de les ceps que plantara. A canvi, devia entregar al propietari una part de la seua collita anual. La naturalea jurídica d'este contracte és discutida: mentres que la majoria ho consideren com un cens enfitéutico,[1] uns atres pensen que és una espècie de lloguer.
En el XVIII es va produir un aument demogràfic i, com a conseqüència d'est, del valor de les terres, al mateix temps que l'inflació es disparava. La facilitat per a exportar els seus excedents va dur als rabassaires a intentar per tots els mijos la prolongació en el temps dels seus contractes. Per a això varen amprar la tècnica de plantar sarmientos al costat dels ceps moribunts, substituint-les, en lo que la vida de les vinyas s'allargava indefinidament.[1]
Esta situació tan estable i l'increment constant dels preus de venda del vi i del aguardiente, va conduir als agricultors de les comarques vinícoles catalanes a un periodo de prosperitat la conseqüència immediata de la qual va ser un aument demogràfic que va triplicar la població. En estes comarques el jornalero agrícola pràcticament va desaparéixer, llimitant-se els grups socials a propietaris i rabassaires, que, en tindre el domini útil de la terra, eren inscrits casi com a propietaris en els registres de la propietat.[1]
A la seua volta, els propietaris de les terres, que posseïen el domini directe, es varen considerar perjudicats i el conflicte es va resoldre a favor d'ells quan l'Audiència de Barcelona va fallar en 1756 que el contracte es dissoldria per la mort de les vinyes o passats cinquanta anys de la seua firma. Esta desnaturalización del sistema va ser orige de noves disputes en l'arribada de la filoxera (originària de França) a Catalunya a finals de el XIX, ya que la plaga va provocar la destrucció dels ceps originaris, la caiguda en els ingressos dels agricultors i la substitució d'aquelles per atres d'orige americà la vida del qual era molt menor.
L'artícul 1656 del Còdic Civil de 1889 va consagrar la duració del contracte a cinquanta anys. Els agricultors es varen unir en la Va unir de Rabassaires. En 1934, el Parlament de Catalunya, va aprovar la Llei de Contractes de Cultiu (Llei de Contractes de Conreu), que permetia als rabassaires, per mig del pagament d'una indemnisació prèvia als terratinents, convertir-se en propietaris de la terra que cultivaven. Esta llei, no obstant, va ser anulada pel Tribunal de Garanties Constitucionals, un fet que va anar el detonant de l'insurrecció de la Generalitat de Catalunya en octubre de 1934.
El contracte de rabassa morta era un contracte específic del dret civil català. El Govern espanyol ho va fer extensible al restant d'Espanya en el cens a primers ceps (artícul 1656 del Còdic civil).
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 Sobrequés Callicó, Jaume (editor) (1997). Història Contemporània de Catalunya (I), primera edició, Barcelona: Columna Edicions, pp. 95-97. ISBN 84-8300-390-2.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Rabassa morta» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.