Anar al contingut

Real Institut Militar Pestalozziano

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:Manuel Godoy com a fundador de l'Institut Pestalozzi, Agustí Esteve Marqués, Museu de Belles Arts de València.jpg
Manuel Godoy, fundador de l'Institut Pestalozzi, per Agustín Esteve. Ca. 1806. (Museu de Belles arts de Valéncia).

El Real Institut Militar Pestalozziano de Madrit va ser una institució educativa espanyola creada per Real Orde el 23 de febrer de 1805, a instàncies de Manuel Godoy, llavors primer ministre i favorit de Carlos IV, a l'objecte d'introduir en el país el Método Pestalozzi, que va convertir l'educació física en matèria obligatòria per a l'alumnat, i aixina contribuir a la reorganisació del Eixèrcit i l'Armada i la regeneració dels seus mandos. Per primera volta es proscrivia el castic físic i es propugnava l'experiència i l'intuïció com a fonts de coneiximent, pretenent que els discípuls deprengueren de forma natural, com si d'un joc es tractara.

La seua modernitat va chocar en l'integrisme tradicionaliste i el control eclesiàstic de l'educació. De tal modo, i molt a pesar tant de la protecció de Godoy com del seu total èxit, la seua efímera existència va tocar al seu fi en decretar-se el seu tancament el 13 de giner de 1808, a penes dos mesos abans del Gresca d'Aranjuez, que va provocar la caiguda de Godoy i l'ascens al tro de Fernando VII, recolzat per una caçola de nobles i eclesiàstics ultraconservadores.

La seua sèu es va situar en la "carrer Ample de Sant Bernardo" de Madrit.

Història

[editar | editar còdic]

Des dels anys 80 del sigle XVIII s'havien realisat diverses propostes pedagògiques al govern espanyol per a introduir en el país del método del suís Johann Heinrich Pestalozzi, que per llavors gojava del màxim prestigi a nivell europeu.

Godoy va ser convençut de les virtuts d'este método pedagògic, ya ensajat en Santander, Tarragona i Madrit, pel coronel Francisco Amorós i Ondeano, marqués de Sotelo. Va prendre per tant determinació de crear un Real Institut en 1805. El centre va obrir les seues portes el 4 de novembre de 1806, estant destinat "als fills d'oficials de l'Eixèrcit, o als cadets de menor edat", encara que també s'admetria als "fills de persones de distinció". Ademés de centre formatiu per als futurs quadros dirigents de l'eixèrcit i l'administració, també li la formació d'observadors, futurs mestres, per a que difongueren el método pel restant d'Espanya.

L'1 de giner de 1807 va ser elevat a la categoria de "Real" Institut Militar Pestalozziano, establit per S. M. baix la protecció del Senyor Generalísimo Príncip de la Pau. Els seus alumnes devia estudiar un programa tant teòric com a pràctic destacant els eixercicis gimnàstics i disciplines com l'osteologia, la fisiologia i la música. Encara que la formació religiosa no es va descuidar, els sectors més tradicionalistes de l'Iglésia varen carregar contra la nova institució, que trencava el seu monopoli educatiu, calificant-la de gentilicia i fins a protestant (religió de Pestalozzi), en parlar d'una moral humana natural, no només religiosa.

Les veus contra el método pestalozziano es varen sumar a les turbacions que travessava Espanya i al descontent polític de la noblea i els sectors més conservadors en les innovacions introduïdes per Godoy, lo que va dur a Carlos IV a decretar el tancament de l'Institut un parell de mesos abans de la caiguda tant de Godoy com d'ell mateixa. El propi Godoy es va llamentar en carta a Pestalozzi de "L'ingratitud d'uns i el fanatisme d'uns atres, aixina com l'ignorança de molts, han atribuït al método i a l'establiment qualitats perjudicials que en manera alguna existien. Pero es va fer inevitable suprimir-ho."[1]

Directors

[editar | editar còdic]
  1. Francisco Voitel (23 de febrer de 1805 - 7 d'agost de 1807).
  2. Francisco Amorós i Ondeano (7 d'agost de 1807 - 13 de giner de 1808).

Referències

[editar | editar còdic]

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • FERNÁNDEZ SIRVENT, R. (2005): Francisco Amorós i els inicis de l'Educació Física moderna. Biografia d'un funcionari al servici d'Espanya i França. Alacant: Universitat d'Alacant.
  1. La Parra (2000: 268).


Referències

[editar | editar còdic]