Reni
El reni —de Rhenus, nom llatí del Rin— és un element químic, de número atómico 75, que es troba en el grup 7 de la taula periòdica dels elements i el símbol dels quals és Re, descobert en 1925 per tres científics alemans. És un metal de transició de color blanc-argent, sòlit, refractario i resistent a la corrosió, molt utilisat en joyeria i com catalisador. Les seues propietats químiques són molt semblades a les del manganeso, és molt escàs en la corfa terrestre i s'obté principalment a partir de minerals de molibdeno.
Existixen 35 isòtops i 26 radioisòtops d'este element, dels quals els més estables són el 185Re i el 187Re. Els principals jaciments de reni es troben en Amèrica i Àsia, destacant els de Chile, Estats Units, Rússia i Kazakhstan.
Característiques principals
[editar | editar còdic]En la seua forma natural el reni és un element sòlit, de color blanc plateado i grisáceo, i pertany a la série química dels metals de transició.[1] És un dels metals en punt de fusió més elevat, solament superat pel tungsteno i el carbono.[2] Té estats d'oxidació -1, 0, +1, +2, +3, +4, +5, +6 i +7.[2][3] És capaç de formar aniones complexos, tals com el pentacloruro de reni, que són capaços de crear sals diferents per l'efecte d'oxidació que produïx este element quan rep el contacte de l'aire a elevades temperatures.[4]
El reni és un dels metals més densos que existixen, ya que la seua densitat de 21 020 kg/m³ solament és superada pel iridi, l'osmi i el platí.[5] És un element escàs en la corfa terrestre (solament 0,001 ppm), mentres que en l'aire és estable a temperatures superiors als 400 °C, punt a partir del com comença a ardir i produïx heptaóxidos.[2][6] També cal destacar que hi ha pocs picómetros (pm) de diferència entre els radis mig (135 pm), atòmic (137 pm) i covalente (159 pm).[2][1]
Història
[editar | editar còdic]
El descobriment del reni se li atribuïx als científics alemans Anada Eva Tacke, Walter Karl Friedich Noddack i Otto Carl Berg, degut a que en 1925 varen publicar que ho havien detectat en minerals de tantalita, wolframita i columbita per mig d'anàlisis espectrográficos en rajos X, en les rodalies del Rin —d'a on deriva el seu nom en llatí—.[7][8] Anteriorment, Dmitri Mendeléyev va estar prop d'haver-ho descobert, puix en tractar de deduir les propietats d'un mineral d'alt contingut en reni, pensava que era un derivat del manganeso, per lo que ho va denominar com «dvi-manganeso».[7] Posteriorment Henry Moseley, en 1914, extrapoló càlculs sobre l'hipotètic element.[9] En 1928 es va conseguir extraure 1 g de l'element de 660 kg de molibdenita, i quaranta anys més tart, en 1968, es va estimar que el 75 % de les extracció d'este element en els Estats Units varen ser destinades a la fabricació d'aleacions per a metals refractarios.[10][11] En 1971 Chile va obrir les portes a la seua pròpia indústria metalúrgica, que treballava principalment en el reni. En el periodo comprés entre 1984 i 1986 es varen escomençar a dissenyar complexos i sofisticats catalisadors basats en este element.[12]
En 1908 el químic japonés Masataka Ogawa va afirmar haver trobat un nou element, al que va batejar com «Niponio» —símbol Np— en honor al seu país natal; pero posteriorment es va descobrir que el supost element duya menudes cantitats de reni, per lo que el símbol que se li havia assignat es va amprar per a nomenar al neptuni quan es descobrira.[13] En 2005, la NASA va afirmar haver descobert que el reni va contribuir a la creació del sistema solar.[14] Per això els científics d'esta organisació pensen que pot existir la possibilitat de que elements com a est o l'osmi procedixquen de menudes estreles en elevada densitat de neutrons.[14]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenadaELM - ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenadaUAM - ↑ Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenadaERG - ↑ Colton, R. «Some complex anions containing rhenium» (en anglés). Australian Journal of Chemistry. Consultat el 19 de juny de 2012.
- ↑ «Densitat». Universitat Autònoma de Madrit. Consultat el 21 de giner de 2012.
- ↑ Institut Nacional de Seguritat i Higiene en el Treball (ed.): «METALES: PROPIEDADES QUIMICAS I TOXICIDAD» (PDF). Ministeri d'Ocupació i Seguritat Social d'Espanya. Archivat des d'el original, el 24 de setembre de 2015. Consultat el 21 de juny de 2012.
- ↑ 7,0 7,1 «Reni : Re». ciencianet.com. Consultat el 14 de juny de 2012.
- ↑ «Reni Re 75 (Història)». ferramentes.educa.madrid.org. Archivat des d'el original, el 26 de juliol de 2018. Consultat el 14 de juny de 2012.
- ↑ Moseley, Henry. «THE HIGH FREQUENCY SPECTRA OF THE ELEMENTS» (en anglés). Kiwi Web. Archivat des d'el original, el 22 de giner de 2010. Consultat el 5 de novembre de 2012.
- ↑ (1929).Zeitschrift für Allgemeine und Chemie anorganische.183doi:10.1002/zaac.19291830126.
- ↑ Savit︠s︡kiĭ, Tulkina y Povarova, 1970, p. 216.
- ↑ Lipmann, Anthony. «Rhenium» (en anglés) (PDF). Minor Metals Trade Association (MMTA). Consultat el 19 de juny de 2012.
- ↑ (2004).Spectrochimica Acta Part B Atomic Spectroscopy.59
- 1305-1310.doi:10.1016/j.sab.2003.12.027.
- ↑ 14,0 14,1 «ajudar-a-formar-el-sistema-solar_61274151162.html Atres estreles, ademés del sol, varen ajudar a formar el sistema solar». ABC. Consultat el 13 de juny de 2012.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Renio» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.