República Àrap Líbia

La República Àrap Líbia va ser un estat sorgit despuix de la revolució del Consell de Comando Revolucionari Libio al mando del coronel Muammar Muhammad Abu Minyar al-Gadafi en 1969, derrocant al Rei Idris I de Líbia, Prenent com a referent el nasserisme egipcíac, l'Estat va impulsar una série de reformes estatalizantes, d'eixe temps és el lema Llibertat, socialisme, unitat, El 2 de març de 1977, la República Àrap Líbia va ser succeïda per la Gran Yamahiriya Àrap Líbia Popular Socialiste, proclamada per el.

Història

Intents de contra-colps d'Estat

Despuix de la creació de la República Àrap Líbia, Gaddafi i els seus aliats varen insistir que el seu govern no es basaria en un liderage individual, sino en una presa de decisions conjunta.

El primer gran canvi de gabinet va ocórrer poc despuix del primer desafiu del govern. En decembre de 1969, Adam al-Hawaz, ministre de Defensa, i Moussa Ahmed, ministre de l'Interior, varen ser arrestats i acusats de planejar un colp d'Estat. En el nou gabinet format despuix de la cricis del colp, Gaddafi, va mantindre el seu lloc com a president de la RAL, també es va convertir en primer ministre i ministre de defensa.

Abdel Salam Jallud, generalment considerat com el segon despuix de Gaddafi en la RAL, es va convertir en vice primer ministre i ministre de l'Interior. Este gabinet estava integrat per tretze membres, dels quals cinc eren funcionaris de la RCC. El govern va ser desafiat per segona volta en juliol de 1970 quan Abdullah Abid Sanusi i Ahmed al-Senussi, cosins lluntans de l'ex rei Idris, i membres del clan Sayf an Nasr de Fezzan varen ser acusats de conspirar per a fer-se en el poder. En acabant de que es va frustrar el complot, es va produir un canvi substancial en el gabinet i, per primera volta, els oficials de la RCC varen formar una majoria entre els nous ministres.

Concentració del control polític en Gadafi

Des del principi, els portaveus de la RCC havien indicat una séria intenció de fer que el "règim difunt" rendira contes. En 1971 i 1972, més de 200 exfuncionaris del govern, inclosos sèt primers ministres i numerosos ministres del gabinet, aixina com l'ex rei Idris i membres de la família real, varen ser duts a juí per càrrecs de traïció i corrupció en el Tribunal Popular de Líbia .

Molts, que com Idris varen viure en l'exili, varen ser jujats in absentia. Encara que un gran percentage dels acusats varen ser absolts, a uns atres se'ls varen impondre penes de fins a quinze anys de presó i quantioses multes. Es varen dictar cinc sentències de mort, totes menys una en abstienencia, entre elles, una contra Idris. Fátima, l'ex regna, i Hasan ar Rida varen ser condenats a cinc i tres anys de presó, respectivament.

Mentrestant, Gaddafi i la RCC varen dissoldre l'orde Sanusi i varen degradar oficialment el seu paper històric en el guany de l'independència de Líbia. També va atacar les diferències regionals i tribals com a obstrucció en el camí de l'alvanç social i l'unitat àrap, despedint als líders tradicionals i traçant llímits administratius entre les agrupacions tribals

El Moviment d'Oficials Lliures va passar a cridar-se " Unió Socialista Àrap " (ASU) en 1971, seguint el model de l'Unió Socialista Àrap d'Egipte, i es va convertir en l'únic partit llegal en la Líbia de Gaddafi. Va actuar com un "metodo d'expressió nacional", pretenent "elevar la consciència política dels libios" i "ajudar a la RAL a formular polítiques públiques a través del debat en fòrums oberts". es varen prohibir les folgues. La prensa, ya estava subjecta a la censura, va anar oficialment reclutada en 1972 com un agent de la revolució. Els italians i lo que quedava de la comunitat judeua varen ser expulsats del país i les seues propietats confiscades en octubre de 1970.

En 1972, Líbia es va unir a la Federació de Repúbliques Àraps en Egipte i Síria, pero l'unió prevista d'estats panárabes mai va tindre l'èxit desijat i va quedar inactiva despuix de 1973.

A mida que passaven els mesos, Gaddafi, atrapat en les seues visions apocalípticas del panarabisme revolucionari i l'islam enredrat en una lluita mortal en lo que va denominar les forces de la reacció, l'imperialisme i el sionisme, va dedicar cada volta més la seua atenció als assunts internacionals més que als interns. Com a resultat, les tasques administratives de rutina varen recaure en el comandant Jallud, qui en 1972 es va convertir en primer ministre en lloc de Gaddafi. Dos anys més vesprada, Jallud va assumir els deures administratius i de protocol restants de Gadafi per a permetre que Gadafi dedicara el seu temps a la teoria revolucionària. Gaddafi va seguir sent comandant en cap de les forces armades i cap d'Estat. La prensa estrangera va especular sobre un eclipse de la seua autoritat i personalitat dins de la RAL, pero Gaddafi pronte va dissipar tals teories en les seues mides per a reestructurar la societat libia.

Alliniació en el bloc soviètic

Despuix del colp de setembre, les forces nortamericanes varen procedir deliberadament en el retir planejat de la Base Aérea Wheelus baix l'acort fet en el govern anterior. El ministre d'Assunts Exteriors, Salah Busir, va jugar un paper important en la negociació de la retirada militar britànica i nortamericana de la nova república. L'últim membre del contingent nortamericà va entregar l'instalació als libios l'11 de juny de 1970, data que se celebra a partir de llavors en Líbia com a festa nacional. El 27 de març de 1970 varen ser abandonades la base aérea britànica del Adem i la base naval de Tobruk.

A mida que les relacions en EE. UU. es deterioraven constantment, Gaddafi va forjar vínculs estrets en l'Unió Soviètica i atres països del bloc del Est, mentres mantenia la postura de Líbia com a país no alineat i s'oponia a l'expansió del comunisme en el món àrap. L'eixèrcit de Líbia, que va aumentar considerablement de la força prerrevolucionaria de 6.000 hòmens que havia segut entrenada i equipada pels britànics, ara estava armada en armadures i missils fabricats pels soviètics.

Política petrolera

La base econòmica de la revolució de Líbia han segut els seus ingressos petrolers. No obstant, les reserves de petròleu de Líbia eren chicotetes en comparació a les d'atres importants estats àraps productors de petròleu. Com a conseqüència, Líbia estava més disposta a racionar la producció per a conservar la seua riquea natural i menys receptiva a moderar les seues demandes d'aument de preus que els demés països. El petròleu va ser vist com un mig per a finançar el desenroll econòmic i social d'un país llamentablement subdesenrollat i com un arma política per a blandir en la lluita àrap contra Israel.

L'aument de la producció que va seguir a la revolució de 1969 va estar acompanyat de demandes libias als preus del petròleu més alts, una major participació en els ingressos i un major control sobre el desenroll de l'indústria petrolera del país. Les companyies petroleres estrangeres varen acordar un aument de preus de més de tres voltes la taxa actual (de 0,90 dólars nortamericans a 3,45 dólars nortamericans per barril) a principis de 1971. En decembre, el govern libio sobtadament va nacionalisar les empreses de British Petroleum en Líbia i va retirar fondos per un monte aproximat d'US$550 millons invertits en bancs britànics com a resultat d'una disputa de política exterior. British Petroleum va rebujar com a inadequada una oferta libia de compensació, i el tesor britànic va prohibir a Líbia participar en l'àrea de la lliura esterlina

En 1973, el govern libio va anunciar la nacionalisació d'una participació majoritària en totes les demés empreses petroleres que operen en el país. Este pas li va donar a Líbia el control d'al voltant del 60 per cent de la seua producció nacional de petròleu a principis de 1974, una sifra que posteriorment va aumentar al 70 per cent. La nacionalisació total estava fora de discussió, donada la necessitat d'experiència i fondos estrangers en l'exploració, producció i distribució de petròleu.

Crisis del petròleu de 1973

Insistint en l'us continu del petròleu com a palanca contra Israel i els seus partidaris en Occident, Líbia va instar enèrgicament a l'Organisació de Països Exportadors de Petròleu ( OPEP ) a prendre mides en 1973, i la militància libia va ser parcialment responsable de les mides de l'OPEP per a aumentar els preus del petròleu. impondre embargaments i fer-se en el control de la producció. El 19 d'octubre de 1973, Líbia va ser la primera nació àrap en impondre un embargament petroler contra els Estats Units en acabant de que el president dels Estats Units, Richard Nixon, anunciara que els Estats Units proporcionarien a Israel un programa d'ajuda militar de 2.200 millons de dólars durant la guerra de Yom Kipur. Aràbia Saudita i atres nacions àraps productores de petròleu en l'OPEP farien lo mateix al sendemà.

Mentres que les demés nacions àraps varen alçar els seus embargaments petrolers el 18 de març de 1974, el règim de Gaddafi es va negar a fer-ho. Com a conseqüència de tals polítiques, la producció de petròleu de Líbia es va reduir a la mitat entre 1970 i 1974, mentres que els ingressos per exportacions de petròleu es cuadruplicaron en créixens. La producció va continuar caent, tocant fondo en 1975 en un mínim d'onze anys en un moment en que el govern es preparava per a invertir grans cantitats d'ingressos del petròleu en atres sectors de l'economia. A partir de llavors, la producció es va estabilisar en uns dos millons de barrils per dia. La producció i, per lo tant, els ingressos varen tornar a disminuir a principis de la década de 1980 per l'alt preu del cru libio i perque la recessió en el món industrialisat va reduir la demanda de petròleu de totes les fonts.

El Pla quinquenal de transformació econòmica i social Líbia (1976-1980), anunciat en 1975, el seu presupost era d'uns 20.000 millons de dólars nortamericans en el desenroll d'una àmplia gama d'activitats econòmiques que continuarien generant ingressos en acabant de que s'agotaren les reserves de petròleu de Líbia. L'agricultura estava programada per a rebre la major part de l'ajuda en un esforç per fer que Líbia fora autosuficient en aliments i ajudar a mantindre a la població rural en el cultiu de la terra. L'indústria, de la que era poca abans de la revolució, també va rebre un important financiamiento tant en el primer pla de desenroll com en el segon, llançat en 1981.

Transició a la Yamahiriya

Vore també: Llibre vert (Gadafi)

Erro al crear miniatura:

Festivitat d'Alfateh en Al Baida, Ciutat de Líbia en l'1 de setembre de 2010.

A partir de 1973 s'escomença en una anomenada revolució cultural o popular promoguda per Muamar el Gadafi. Esta revolució va ser dissenyada per a combatre l'ineficàcia burocràtica, millorar la participació en el sistema de govern subnacional i els problemes de coordinació política. En un intent d'inculcar el fervor revolucionari, Gadafi promovia el «comité popular», a on el poble prenguera les decisions. En pocs mesos, els comités varen ser creixent a través de Líbia, fins a fer-se en l'administració local en algunes regions.

Els comités generals populars es varen establir en organisacions molt distintes, com les universitats, les empreses privades de negocis, les burocràcia governamentals i els mijos de difusió, ocupats per elecció popular directa, en membres electes en vàries localitats. A mitan de 1973 es trobaven més de 2000 comités populars, seguint el concepte de democràcia directa que Gadafi va propondre en el primer volum del Llibre vert, que va aparéixer en 1976, concepte que s'aplicara a un estat de masses, Yamahiriya. La peça central del nou sistema va ser el Congrés General del Poble, un organisme representatiu nacional.