Repositori (contingut digital)

Un repositori és un espai centralisat a on s'almagasena, organisa, manté i difon informació digital, habitualment archius informàtics, que poden contindre treballs científics, conjunts de senyes o software. Els repositoris tenen els seus inicis en els anys 90, en l'àrea de la física i les matemàtiques, a on els acadèmics varen aprofitar la ret per a compartir les seues investigacions en atres colegues. Este procés era valiós perque accelerava el cicle científic de publicació i revisió de resultats.

Són sistemes d'informació que preserven i organisen materials científics i acadèmics com a respal a l'investigació i l'aprenentage, al mateix temps que garantisen l'accés a l'informació. En els últims anys també s'han creat repositoris de patrimoni cultural que contribuïxen a l'organisació, preservació i difusió de coleccions d'objectes culturals resguardades per museus i atres institucions de la memòria.

Els repositoris digitals poden ser institucionals o temàtics i deuran ser compatibles en les normes d'interoperabilidad adoptades internacionalment i garantisar el lliure accés als seus documents i senyes a través d'Internet o atres tecnologies d'informació que resulten adequades als efectes, facilitant les condicions necessàries per a la protecció dels drets de l'institució i de l'autor sobre la producció acadèmica, científic-tecnològica i cultural.

Etimologia

L'orige de la paraula espanyola «repositori» deriva del llatí «repositorium», que significa armari o alacena. Este terme està arreplegat en el Diccionari de la Real Acadèmia a on es definix com el «lloc a on es guarda alguna cosa».

Característiques generals

Les senyes almagasenades en un repositori poden distribuir-se a través d'una ret informàtica, com Internet, o d'un mig físic, com un disc compacte. Poden ser d'accés públic o estar protegits i necessitar d'una autenticació prèvia. Els repositoris més coneguts són els de caràcter acadèmic i institucional. Els repositoris solen contar en sistemes de respal i manteniment preventiu i correctivo, lo que fa que l'informació es puga recuperar en el cas de que la màquina quede inutilisable o certs formats queden obsolets en el pas del temps. A açò li'l coneix com preservació digital, i requerix un exhaustiu treball de control de calitat i integritat per a realisar-se correctament.

Depositar no deu confondre's en publicar. El depòsit en els repositoris és una manera de comunicar públicament els treballs dels investigadors, aumentant la seua difusió: els autors posen disponibles en accés obert una versió dels artículs que han publicat en revistes, tradicionals o d'accés obert.^{cita requerida} Per a això, els sistemes de repositoris solen integrar-se i interoperar en atres sistemes i aplicacions web. Aixina mateix, els repositoris complixen un rol important en la formació universitària i també en la preservació del patrimoni cultural.

Algunes institucions promouen l'us dels seus repositoris com un servici adicional per a l'investigador. Atres institucions posseïxen mandats propis que obliguen als autors o investigadors a depositar les seues publicacions (o determinats tipos, com per ej. tesis doctorals) en el repositori institucional, en fins de visibilitat, impacte i preservació. En alguns països, com per eixemple Argentina i Mèxic, s'han promulgat lleis d'accés obert que promouen l'implementació i us dels repositoris d'institucions sustentades en fondos públics.

Software

L'elecció del software és una qüestió crucial per a l'implementació d'un depòsit d'objectes digitals. Existixen distints models de tecnologia segons el seu orige i forma d'adquisició: gratuït o comercial, software propietari o de còdic obert, modele de servici de software. En qualsevol cas, deuen complir en els següents requisits:

• Respal als diferents formats d'archiu, escalabilidad, extensibilidad i manteniment del sistema.
• Acceptació d'estàndarts de metadatos, descriptivos, de conservació, administratius.
• Interoperatividad: complir en els principals protocols d'intercanvi de registres d'informació ( OAI-PMH, Z39.50, SWORD).
• Localisació permanent dels documents, per mig de l'incorporació d'identificadors persistents d'objectes digitals com DOI, Handle.
• Aplicacions de busca i visualisació de metadatos.
• Interfaç de busca a text complet.
• Autenticació i autorisació d'usuaris.
• Personalisació del software (API).

Alguns dels productes més coneguts de software per a repositoris institucionals són:

• Bepress (software comercial, pagament de llicència i honoraris de subscripció).
• CONTENTdm (software comercial, desenrollat per l'OCLC).
• DSpace (software gratuït, de còdic obert desenrollat pel MIT i Hewlett Packard Labs).
• Eprints (gratuït, de còdic obert desenrollat per la University of Southampton).
• Greenstone (software gratuït i multilingüe de còdic obert, baix llicència segons el GNU General Public Licence).
• Open Repository (software comercial, servici d'establiment i manteniment desenrollat per Atmire).

Marque llegal

Les obres incloses en un repositori deuen complir en les lleis vigents sobre els drets que els creadors tenen de la seua obra. Es consideren dos tipos de drets: morals i patrimonials. Els drets morals són permanents, irrenunciables, inexpropiables i no prescriuen. Els drets patrimonials o de copyright són econòmics, transferibles i de duració llimitada en el temps. Els drets patrimonials, generalment, són d'explotació. Este dret, sol cedir-se a tercers per mig de la firma d'un contracte. La cessió total o parcial d'este dret pot ser de quatre tipos: reproducció, distribució, comunicació pública i transformació. Les institucions acadèmiques tenen que articular les condicions llegals dels repositoris contemplant els drets d'explotació, de depòsit i d'accés als continguts. Estos aspectes poden estar afectats per les cessions de drets d'explotació que els investigadors han acceptat en els contractes editorials.

Molts autors cedixen tots els drets a les editorials que publiquen els seus treballs. Açò significa que este pert la propietat d'explotació fins a la conclusió del contracte firmat (excepcionalment l'autor podria utilisar-ho en fins didàctics o per a us personal). Les conseqüències d'esta cessió exclusiva són múltiples i afecten de modo considerable a la publicació, distribució i usos dels treballs. Hi ha opcions contractuals alternatives a la cessió exclusiva, com són la cessió parcial (en la que s'establixen uns drets per a l'autor i uns atres —com la publicació o la distribució—, per a l'editor) o la no cessió (en la que l'autor reté el copyright, pero otorga a l'editor el permís, per mig de llicència, per a publicar l'obra).

Entre les diferents alternatives a la cessió total i exclusiva dels drets d'explotació d'una obra es troben les següents:

• Publicació en revistes d'accés obert (un llistat exhaustiu es troba en DOAJ).
• Publicació en revistes de subscripció que permeten l'auto-archive en repositoris oberts.
• Publicació en revistes de subscripció que no exigixen una cessió exclusiva.
• Esmena de la llicència de l'editor.
• Optar per una llicència alternativa (per eixemple, Creative Commons, Open Data Commons).