Resiliencia (ecologia)
Resiliencia és el terme amprat en ecologia de comunitats i ecosistemas per a senyalar la capacitat d'estos d'absorbir destorbament, mantenint les seues característiques d'estructura, dinàmica i funcionalitat pràcticament intactes; podent retornar a la situació prèvia al destorbament despuix de la cessació de la mateixa.[1] Per regla empírica general, s'ha observat que les comunitats o els ecosistemes més complexos —que posseïxen major número d'interaccions entre les seues parts—, solen posseir resiliencias majors, ya que existix una major cantitat de mecanismes autoreguladores.
La capacitat de resiliencia d'un ecosistema està directament relacionada en la riquea d'espècies i el trasllat dels servicis de l'ecosistema. És dir, que un sistema en el qual els seus integrants tinguen més diversitat i número de funcions ecològiques, serà capaç de recuperar-se de millor manera davant destorbament específica.
La resiliencia es definix com la capacitat d'un sistema per a retornar a les condicions anteriors al destorbament.[2][3][4] Per a calcular-la en un interval de temps determinat es realisa el cocient entre les mides abans i despuix del destorbament de qualsevol variable descriptiva de l'ecosistema.[5]
Resiliencia en el disseny de paisages
[editar | editar còdic]S'entén el disseny del paisage com el disseny intencionat d'edificacions, paisages, comunitats i regions, sent conscient de les vulnerabilitats que presenten. Per a l'Institut del Disseny Resiliente, tindre en conte la resiliencia en els dissenys implica enfocar-se en lo pràctic, en les solucions aterrisades (que duen temps funcionant be sobre el terreny).[6] Per al disseny de paisage és comú aplicar l'anàlisis dels elements que conformen el sistema al que cridem paisage cultural[7] prenent en conte les variables tant ambientals com a socials-culturals que els modifiquen, ya que entenem al paisage com alguna cosa dinàmic. Si be la cultura és la que moleja al planeta transformant les fronteres és llavors el territori el mig pel qual estes cultures humanes es consoliden, segons Carl O. Sauer.
Des dels anys 1970 l'arquitecte paisajista escocés, Ian L. McHarg va replantejar el disseny i planejament del paisage en la recuperació del genius loci[8] lligat directament en la valoració dels elements subjectes a un canvi, a la temporalitat.
Per a l'Institut del Disseny Resiliente, estos elements es medixen en principis que fungen com la directriu que el dissenyador seguix per a conseguir identificar, conéixer i aplicara este tipo de disseny en els seus métodos per a portar a terme alguna cosa que brinde un benefici ambiental i social.
Pèrdua de la resiliencia
[editar | editar còdic]Un sistema que posseïx resiliencia és aquell que, quan es veu subjecte una alteració, seguix existint i funcionant essencialment de la mateixa manera. El funcionament dels ecosistemes és lo que permet la prestació de molts dels servicis que el mig ambient li brinda a l'economia. Els factors que fomenten a la resiliencia d'un ecosistema donen pas a una sostenibilitat. Un ecosistema pot ser resistent respecte a un tipo d'alteració pero no a un atre. No obstant, destaquem que sembla haver un consens respecte a que les reduccions de la biodiversitat —perduda de poblacions— en un ecosistema es deuen considerar amenaces a la resiliencia. De lo que es desprén que la pèrdua de biodiversitat deu ser considerada una amenaça a la sostenibilitat. Tant l'extracció de recursos com l'acumulació de residus participen en la pèrdua de biodiversitat. És dir, estos dos aspectes constituïxen una amenaça per a la sostenibilitat sobre les conseqüències que carregen per a la resiliencia dels ecosistemes.
La pèrdua de resiliencia ecològica està en debat ya que el planeta Terra ha sofrit tot tipo de desastres i cataclisme dels quals s'ha recuperat gradualment. També és menester destacar el fenomen de la savanización de l'Amazones despuix dels incendis i la desforestación, aixina com la recuperació de la capa d'ozon en l'Antàrtida, fets que, per a molts membres de la comunitat científica, posen en dubte que s'haja reglotat el punt de no tornada.[9]
La resiliencia és una mida de la magnitut dels disturbis que pot absorbir un sistema per a passar d'un equilibri a un atre. D'una atra forma s'argumenta que les activitats econòmiques són sostenibles solament si els ecosistemes que soporten la vida, i dels quals són depenents estes activitats, tenen un adequat nivell de resiliencia.[10]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Holling, C., S. 1973. Resilience and Stability of Ecological Systems. Annu. Rev. Ecol. Syst. 4:1-23
- ↑ Fox i Fox, 1986
- ↑ Pimm, 1984
- ↑ Keeley, 1986
- ↑ Tilman i Downing, 1994
- ↑ Resilient Design Institute. «What is Resilience?». Archivat des d'el original, el 3 de juliol de 2017. Consultat el 27 de juliol de 2017.
- ↑ (1998) Convenció Mundial del Patrimoni.
- ↑ (1980) Genius Loci: Towards a Phenomenology of Architecture, Michigan, USA: Rizzoli, p. 213. ISBN 0847802876,9780847802876.
- ↑ «[1]». Consultat el 4 de febrer de 2022.
- ↑ Common, Michael/ Stagl, Sigrid. Introducció a l'Economia Ecològica Editorial Reverté, Barcelona: 2008
- Este artícul conté una traducció derivada de «Resiliencia (ecología)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.