Anar al contingut

Robert Altman

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:Robert Altman - 1983.jpg
Robert Altman



Robert Bernard Altman (Kansas City, Misuri, 20 de febrer de 1925-Los Àngeles, Califòrnia, 20 de novembre de 2006), conegut com Robert Altman, va anar un director de cine, guioniste i productor nortamericà, guanyador del premi Óscar honorífic i del Globo d'Or per la película Gosford Park.[1][2]

Biografia

[editar | editar còdic]

Altman va nàixer en Kansas City, Misuri, fill de Bernard Clement Altman i Helen Mathews. D'ascendència alemana, anglesa i irlandesa,[3][4]el seu yayo patern, Frank Altman, Sr., va canviar el llinage de la família de "Altmann" a "Altman".[4] Altman va tindre una estricta educació catòlica,[5]pero no va continuar seguint o practicant la religió com a adult,[6]encara que s'ha referit a ell mateixa com "una espècie de catòlic" i un director catòlic.[5][7]Va estudiar en el colege St. Peter's School, després en la secundària Rockhurst High School i en Southwest High School en Kansas City,[8] i va ser enviat a la Wentworth Military Academy a les afores de Lexington, Misuri, a on va estar durant els seus primers anys universitaris.


En 1943, a l'edat de 18 anys, Altman va entrar a les Forces Aérees de l'Eixèrcit dels Estats Units (USAAF). Durant la Segona Guerra Mundial, Altman va volar en més de 50 missions de bombardeig com a copilot d'un B-24 Liberator en el 307th Bomb Group en Borneo i les Índies Orientals Holandeses.[9][10]Va ser durant esta época en que Altman va vore les primeres llums d'Hollywood i es va enamorar d'elles. Despuix de llicenciar-se en l'eixèrcit en 1947, Altman es va mudar a Los Àngeles, Califòrnia, i va seguir una carrera com a actor, escritor i director.

Va entrar en el món del cine per caprig, venent un guion a la RKO per a la película de 1948 Guardaespales, que coescribió en George W. George. L'èxit immediat de Altman li va animar a traslladar-se a Nova York, a on va intentar forjar-se una carrera com a guionista. Despuix de collir escassos èxits, va retornar a Kansas City en 1949 i va acceptar un treball com a director i guioniste de películes industrials per a la Calvin Company. Altman va dirigir unes 65 películes industrials i documentals per a la Calvin Company. A través dels seus primers treballs en películes industrials, Altman va experimentar en la tècnica narrativa i va desenrollar el seu característic us de diàlecs superposts. En febrer de 2012, el cineaste Gary Huggins va trobar una de les primeres películes de Calvin dirigides per Altman, Modern Football (1951).[11][12]

Paralelament a la seua carrera cinematogràfica, Altman va dirigir obres de teatre i òperes. Mentres treballava per a la Calvin Company, va escomençar a dirigir obres en el Teatre Resident del Centre Comunitari Judeu. Estes obres li varen permetre treballar en actors locals, com el futur director Richard C. Sarafian, a qui va dirigir en una producció de Richard Harrity Hope Is the Thing with Feathers. Sarafian es casaria més tart en la germana de Altman i li seguiria a Hollywood.[13]

Trayectòria

[editar | editar còdic]

Les primeres incursions de Altman en la direcció televisiva varen ser en la série dramàtica de la DuMont Pulse of the City (1953-1954), i en un episodi de la série de l'oest de 1956 The Sheriff of Cochise. En 1956, va ser contractat per un empresari local per a escriure i dirigir un llarcmetrage en Kansas City sobre delinqüència jovenil. La película, titulada The Delinquents, realisada per 60.000 dólars, va ser adquirida per United Artists per 150.000 dólars i estrenada en 1957. Encara que primitiva, esta película d'explotació jovenil contenia les bases de l'obra posterior de Altman en el seu us de diàlecs desenfadats i naturalistes. En el seu èxit, Altman es va traslladar de Kansas City a Califòrnia per última volta. Codirigió L'història de James Dean (1957), un documental que es va estrenar en els cines per a aprofitar la recent mort de l'actor i comercialisar-ho entre els seus incipients seguidors de cult. Abdós treballs varen cridar l'atenció d'Alfred Hitchcock, que va contractar a Altman com a director per a la seua série antològica de la CBS Alfred Hitchcock Presents. Despuix de sol dos episodis, Altman va dimitir per diferències en un productor, pero esta exposició li va permetre forjar-se una exitosa carrera televisiva.

En 1969, li varen oferir el guion de MASH, una adaptació d'una novela poc coneguda de l'época de la guerra de Corea que satirizaba la vida en les forces armades. Altman s'havia mostrat reticent a acceptar la producció, i el rodage va ser tan tumultuoso que Elliott Gould i Donald Sutherland varen intentar despedir a Altman pels seus métodos de filmació poc ortodoxos. No obstant, MASH va ser àmpliament aclamada com un clàssic en la seua estrena en 1970. Va guanyar la Palma d'Or en el Festival de Cannes de 1970 i va obtindre cinc nominacions als Premis de l'Acadèmia. Va ser la película més taquillera de Altman, estrenada en una época de creixent sentiment antibelicista en Estats Units. L'Archiu Cinematogràfic de l'Acadèmia va conservar MASH en 2000.[14]

En 1970, despuix de l'estrena de MASH, va fundar Lion's Gate Films per a tindre llibertat de producció independent. L'empresa de Altman no deu confondre's en l'actual Lionsgate, una empresa d'entreteniment canadenc/nortamericà.[15]

En 1980, va dirigir la película musical Popeye. Produïda per Robert Evans i escrita per Jules Feiffer, la película es basava en la tira còmica / dibuixos animats del mateix nom i estava protagonisada per Shelley Duvall i el còmic Robin Williams en el seu debut cinematogràfic. Concebuda com un vehícul per a aumentar el pes comercial de Altman despuix d'una série de películes de baix presupost aclamades per la crítica pero sense èxit comercial a finals de la década de 1970 (entre elles Tres Dònes, Una Boda i Quintet), la producció es va rodar en Malta.

En 1981, el director va vendre Lion's Gate al productor Jonathan Taplin en acabant de que la seua sàtira política Health (rodada a principis de 1979 per a la seua estrena en Nadal) fora archivada per la distribuïdora de tota la vida 20th Century Fox despuix d'unes tébees proyeccions de prova i en festivals a lo llarc de 1980.


Incapaç de conseguir finançació important en l'era post-New Hollywood blockbuster pel seu voluble reputació, Altman va tornar a la televisió i al teatre entre película i película. El següent proyecte de Altman va ser reviure l'obra de Ed Graczyk, Menja Back to the 5 & Digues-me, Jimmy Dean, Jimmy Dean. De la mateixa manera que 2 by South, Altman va adaptar la seua producció com a película. La película, protagonisada per Cher, Karen Black i Sandy Dennis, es va presentar en festivals de cine abans de la seua estrena en sales independents. Altman va rebujar varis acorts de distribució per a mantindre la película baix el seu control.[16]

En 1982, Altman va viajar a Dallas per a rodar la seua següent película, Streamers. La película, adaptada per David Rabe de l'obra de teatre, es va rodar en sol 18 dies. La seua estrena en 1983 la va convertir en la tercera adaptació teatral de Altman en uns atres tants anys. Posteriorment, va començar a impartir un curs sobre les seues películes en l'Universitat de Míchigan, a on al mateix temps va posar en escena la seua primera producció de The Rake's Progress d'Igor Stravinsky. També va ser coautor de l'exitós senzill de John Anderson de 1983 «Black Sheep».[17]

Despuix de l'èxit de crítica de les seues tres successives adaptacions teatrals, Altman va intentar retornar a Hollywood en la comèdia adolescent O. C. i Stiggs (1985). De la mateixa manera que Popeye, la caòtica producció es va caracterisar per la tensió entre Altman i l'estudi, MGM. Altman va viajar a Arizona per a rodar llunt dels eixecutius i els guionistes, als que va prohibir l'entrada al set. Allí va rodar la película en l'estiu de 1983, pero les males proyeccions de prova, el caos dins de l'estudi i el canvi de propietaris varen retardar la seua estrena. Finalment es va estrenar en 1987, quatre anys despuix del seu rodage.[18]Altman va tornar a les adaptacions teatrals i a l'Universitat de Míchigan per a rodar Honor secret, utilisant als seus estudiants com a membres de l'equip. Basada en una obra de teatre sobre l'expresident Richard Nixon, la película estava protagonisada per Philip Baker Hall en el paper del exmandatario. En 2008, la Biblioteca de l'Universitat de Míchigan va adquirir l'archiu de Altman.[19]Adaptada per Altman i Sam Shepard para The Cannon Group de l'obra de Shepard nominada al Premi Pulitzer, Fool for Love (1985) va contar en el dramaturc-actor, junt a Kim Basinger, Harry Dean Stanton i Randy Quaid. Li va anar millor que a la majoria de les seues películes de l'época, en 900.000 dólars de recaptació en un presupost de 2 millons de dólars i crítiques positives de Roger Ebert i Vincent Canby.


En 1988, Altman va recuperar el favor de la crítica pel seu treball en televisió. Va tornar a Estats Units a principis d'eixe any per a rodar el programa fals documental Tanner '88 (1988), una colaboració en Garry Trudeau ambientada en l'entorn d'una campanya presidencial d'Estats Units, per la que va guanyar un Primetime Emmy Award. La série es va rodar durant la campanya i va contar en la participació de varis candidats reals. Durant el rodage de la série, es va emetre la producció televisiva de Altman El consell de guerra de la gresca del Caine. Encara que va rebre grans elogis, seria la seua última película per a televisió. En 1990, Altman va dirigir Vincent & Theo, una película biogràfica sobre Vincent van Gogh.[20]Va recuperar el seu estatus de «favorit de la crítica» en esta película, un lluminós biopic sobre el pintor Vincent Van Gogh (interpretat per Tim Roth) i el seu germà traficant d'art (Paul Rhys).[21]

El restant de la década de 1990 va ser d'èxit llimitat per a Altman. La seua estrena en 1994 Prêt-à-Porter (també coneguda com Ready to Wear) va obtindre una gran publicitat abans de l'estrena, pero va anar un fracàs comercial i de crítica, encara que va obtindre vàries nominacions als premis de fin d'any, incloent dos Globos d'Or i va guanyar el premi National Board of Review al Best Acting By An Ensemble. En 1996, Altman va dirigir Kansas City, en la que expressava el seu amor pel jazz dels anys 30 a través d'una complicada història de seqüestre. Altman va animar als músics del rodage a improvisar, i les imàgens no utilisades de les seues actuacions varen servir de base per al tercer episodi de Great Performances. No obstant, l'història va rebre crítiques entre tíbies i positives, pero no va recaptar casi res en taquilla, de la mateixa manera que el thriller llegal de 1998 L'home de gingibre. Encara que la seua série antològica de 1997 Gun contava en un repartiment d'alt nivell, va ser cancelada despuix de sol sis episodis. Va tancar la década en una nota alta, en La fortuna de Cookie, de 1999, una peculiar comèdia negra sobre el suïcidi d'una rica viuda, la seua primera película en casi sis anys que recuperava el seu presupost, i que li va valdre elogis positius de la crítica. Va ser elegit membre de l'Acadèmia Nortamericana de les Arts i les Ciències en 1999.[22]

Encara que la primera película de Altman del nou mileni, El Dr. T i les dònes, solament va rebre crítiques moderades i un èxit financer mig. La seua següent película, Gosford Park (2001), va ser inclosa en les llistes de les dèu millors películes d'eixe any de molts crítics. La película, un assessinat misteriós en una casa de camp britànica, va obtindre l'Óscar al millor guion original (Julian Fellowes) i sis nominacions més, dos d'elles per a Altman, com a millor director i millor película. Altman va tornar als escenaris en dos ocasions més. En 2004 es va reunir en Bolcom, Weinstein i la Lyric Opera per a adaptar la seua película de 1978, Una boda, com a òpera. En general, va ser ben rebuda.[23]


Treballar en estudis independents com Fine Line, Artisan (que va ser absorbida per Lionsgate) i USA Films (ara Focus Features), va donar a Altman la possibilitat de fer el tipo de películes que sempre va voler sense l'interferència dels estudis. The Company, una película sobre el Joffrey Ballet de Chicago, contava en un repartiment compost principalment per ballarins reals. La película havia segut concebuda per l'estrela Neve Campbell, ex ballarina, i escrita per una vella amiga de Altman, Barbara Turner. Altman va dirigir una continuació de Tanner '88 para Sundance Channel, en la que va tornar a contar en Michael Murphy en el paper d'un Jack Tanner més major. En juny de 2006 es va estrenar una versió cinematogràfica de la série de ràdio pública de Garrison Keillor A Prairie Home Companion. Altman va seguir desenrollant nous proyectes fins a la seua mort, entre ells una película basada en Hands on a Hard Body: The Documentary (1997).[24]

Altman va fallir en la nit del 20 de novembre de 2006 als 81 anys en un hospital de Los Àngeles. La causa de la seua mort es va deure a complicacions producte d'un càncer que patia.[25]

Filmografia

[editar | editar còdic]

Estil i tècnica de direcció

[editar | editar còdic]

Inconformista i autor

[editar | editar còdic]

Despuix de la seua exitosa carrera en la televisió, Altman va començar la seua nova marcha en l'indústria cinematogràfica quan ya estava en la madurea. Va comprendre els llímits creatius imposts pel mig televisiu, i es va propondre dirigir i escriure películes que expressaren les seues visions personals sobre la societat nortamericana i Hollywood. Les seues películes es descriurien més tarde com "atacs auteurísticos" i "variacions idiosincrásicas" del cine tradicional, que solien utilisar la comèdia sotil o la sàtira com a forma d'expressar les seues observacions.[26]


Les seues películes solien estar relacionades en temes polítics, ideològics i personals, i Altman era conegut per "negar-se a comprometre la seua pròpia visió artística".[27]Se li ha descrit com "anti-Hollywood", ignorant a sovint les pressions socials que afectaven a atres membres de l'indústria, lo que li dificultava que moltes de les seues películes foren vistes. Va afirmar que la seua independència com a cineasta li va ajudar en general:

No crec que hi haja cap cineaste viu, o que haja vixcut alguna volta, que haja tingut millor sòrt que yo. Mai m'he quedat sense proyecte i sempre ha segut un proyecte de la meua pròpia elecció. Aixina que no sé quànt millor podria ser. No m'he convertit en un magnat, no va construir castells ni tinc una gran fortuna personal, pero he pogut fer lo que he volgut i ho he fet molt.[28]

"Altman va ser un autèntic inconformiste del cine", afirma l'escritor Ian Freer, perque va ser en contra de la conformitat comercial de l'indústria cinematogràfica: "Era l'assot del establishment cinematogràfic, i la seua obra generalment tirava una mirada astuta i mordaz sobre l'amplitut de la cultura nortamericana, a sovint fent esclatar gèneros i arquetips de personages. A Altman li fascinava la gent en imperfeccions, la gent com és realment, no com les películes volen que cregues".[29]El director Alan Rudolph, durant un homenage especial a Altman, es referix al seu estil cinematogràfic com "Altmanesco".[30]

El seu estil de direcció independent li va granjear una mala reputació entre els guionistes i els professionals del cine. Reconeix: "Tinc una mala reputació entre els guionistes, desenrollada a lo llarc dels anys: 'Oh, no fa lo que tu escrius, bla, bla, bla'... Ring Lardner estava molt cabrejat en mi", per no seguir el seu guion.[31]<span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: Plantilla:R/where  Tampoc es duya ben Altman en els caps dels estudis, una volta va colpejar a un eixecutiu en el nas i ho va tirar a una piscina perque insistia que retallara sis minuts d'una película en la que estava treballant.[32]<span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: Plantilla:R/where 

La seua reputació entre els actors era millor. En ells, la seua independència s'estenia a voltes a la seua elecció d'actors, a sovint en contra del consens. Cher, per eixemple, li atribuïx el llançament de la seua carrera en l'obra de teatre i la película Menja Back to the Five and Digues-me, Jimmy Dean, Jimmy Dean (1982). "Sense Bob mai hauria tingut una carrera cinematogràfica. Tot lo món li dia que no em contractara. Tot lo món. ... Ningú em donava una oportunitat. Estic convençuda de que Bob va ser l'únic que va tindre el valor suficient per a fer-ho". Uns atres, com Julianne Moore, descriu treballar en ell:

Ya saps, tot això de que Bob era un tipo de persona irascible i difícil. Bo, ell mai va anar aixina en un actor o en una persona creativa que yo hi haja vist. Mai, mai, mai. El guardava tot això per a la gent de diners.[33]<span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: Plantilla:R/where 


El director Robert Dornhelm va dir que Altman "vea el cine com un lloc artístic pur". En Short Cuts (1993), per eixemple, el distribuïdor "li va suplicar" que retallara uns minuts de la duració, per a que seguira sent comercialment viable: "Bob pensava que el anticristo volia destruir el seu art. Eren persones bienintencionadas que volien que obtinguera lo que es mereixia, que era un gran èxit comercial. Pero quan es tractava o de l'art o dels diners, ell estava en l'art".[33]<span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: Plantilla:R/where 

Sally Kellerman, observant l'actitut voluntariosa de Altman, va tirar la vista arrere en pesar per haver renunciat a l'oportunitat d'actuar en una de les seues películes:


Premis i distincions

[editar | editar còdic]
Premis Óscar
Any Categoria Película Resultat
1970[34] Millor director MASH Plantilla:Cela
1976[35] Millor película Nashville Plantilla:Cela
Millor director Plantilla:Cela
1993[36] Millor director El joc d'Hollywood Plantilla:Cela
1994[37] Millor director Vides creuades Plantilla:Cela
2002[38] Millor película Gosford Park Plantilla:Cela
Millor director Plantilla:Cela
2006[39] Óscar honorífic Plantilla:Cela
Premis Globo d'Or
Any Categoria Película Resultat
2002 Millor director Gosford Park Plantilla:Cela
1994 Millor película - Comèdia o musical Vides creuades Plantilla:Cela
1993 Millor director El joc d'Hollywood Plantilla:Cela
1976 Millor director Nashville Plantilla:Cela
1971 Millor director MASH Plantilla:Cela
Premis BAFTA
Any Categoria Película Resultat
2001 Millor director Gosford Park Plantilla:Cela
1992 Millor película The Player Plantilla:Cela
Festival Internacional de Cine de Cannes
Any Categoria Película Resultat
1970 Palma d'Or MASH Plantilla:Cela
1992[40] Millor Director The Player Plantilla:Cela
Festival Internacional de Cine de Venècia
Any Categoria Película Resultat
1993[41] #León d'Or Short Cuts Plantilla:Cela
1996[42] #León d'Or Especial - Plantilla:Cela
Festival Internacional de Cine de Berlín
Any Categoria Película Resultat
1976[43] Gose d'Or Buffalo Bill i els indis Plantilla:Cela

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ «Centenari de Robert Altman» (en és). Accent. Consultat el 2025-02-21.
  2. ↑ «ha-ningun-cineaste-sòrt-vaig fer-vaig voler_271768.html#utm_source=rrss-comp&utm_medium=tw&utm_campaign=fixed-btn Robert Altman, el director anti Hollywood: «No hi ha cap cineaste en més sòrt que yo, vaig fer lo que vaig voler»» (en és). El Debat. Consultat el 2025-02-21.
  3. ↑ Salon.com.
    2.Consultat el 22 de novembre de 2006.
  4. ↑ 4,0 4,1 The New York Sun.Consultat el 22 de novembre de 2006.
  5. ↑ 5,0 5,1 «The Religious Affiliation of Robert Altman». Adherents.com. Archivat des d'el original, el 4 de febrer de 2006. Consultat el 22 de novembre de 2006.
  6. ↑ «[1]». Consultat el 2025-02-19 (en en-GB).
  7. ↑ «Spotlight: Catholics at the Movies». www.catholichistory.net. Consultat el 2025-02-19.
  8. ↑ Butler, Robert W. (5 de març de 2006). "Finalment, un canvi d'actitut: el establishment d'Hollywood ara acull al director rebel Altman". The Kansas City Star . p. 5.
  9. ↑ «Robert Altman, 81 - The Washington Post». web.archive.org. Consultat el 2025-02-19.
  10. ↑ «B-24 Best Web - Famous B-24/PB4I Crew Members». www.b24bestweb.com. Consultat el 2025-02-19.
  11. ↑ «Fan uncovers Robert Altman's first film». web.archive.org. Consultat el 2025-02-19.
  12. ↑ «Robert Altman's Lost Classic: 'Modern Football' - Forbes». web.archive.org. Consultat el 2025-02-19.
  13. ↑ Robert Altman: The Oral Biography, New York: Alfred A. Knopf, pp. 75–76. ISBN 978-0-307-38791-2.
  14. ↑ «Preserved Projects | Oscars.org | Academy of Motion Picture Arts and Sciences». web.archive.org. Consultat el 2025-02-19.
  15. ↑ Cook, David A.. Lost Illusions: American Cinema in the Shadow of Watergate and Vietnam, 1970–1979, Berkeley: University of Califòrnia Press, p. 97. ISBN 0-520-23265-8.
  16. ↑ McGilligan, Patrick (1989). Robert Altman: Jumping off the cliff, Macmillan.
  17. ↑ «CMT : News : Nashville Director Robert Altman Dies». web.archive.org. Consultat el 2025-02-19.
  18. ↑ Hunter Stephenson. «The Utterly Monstrous, Mind-Roasting Saga of O.C. and Stiggs». cargocollective.com. Consultat el 2025-02-19.
  19. ↑ «meu The Many Hats of Robert Altman: A Life in Cinema | Altman at the University of Michigan · Online Exhibits». apps.lib.umich.edu. Consultat el 2025-02-19.
  20. ↑ Kelleher, Ed. “Buying and Booking Guide: Vincent & Theo”. The Film Journal 93 (10): 38–39.
  21. ↑ «Vincent & Theo / The Dissolve». web.archive.org. Consultat el 2025-02-19.
  22. ↑ «Book of Members, 1780–2010: Chapter A». American Academy of Arts and Sciences.
  23. ↑ «A Wedding in Chicago: Two Reviews» (en en-us). Opera Today. Consultat el 2025-02-19.
  24. ↑ «Robert Altman Has A Hard Body | Movies | Empire». web.archive.org. Consultat el 2025-02-19.
  25. ↑ Elcorreo.Consultat el 4 de giner de 2025.
  26. ↑ John Wakeman, ed. World Film Directors – Vol. 2, H. W. Wilson Co., N.I. (1988) pp. 29–39
  27. ↑ (1997) Hillstrom, Laurie Collier (ed.). International Dictionary of Films and Filmmakers (vol. 2), St. James Press, pp. 12–17.
  28. ↑ Stevens, George Jr. (2012). Conversations at the American Film Institute with the Great Moviemakers, Random House, pp. 3–16.
  29. ↑ Freer, Ian (2009). Moviemakers, Quercus, pp. 106–109.
  30. ↑ Carr, David. A very Altmanesque tribute to Altman.
  31. ↑ (2010) Thompson, David (ed.). Altman on Altman, ebook edició, Faber & Faber.
  32. ↑ (2011) Armstrong, Rick (ed.). Robert Altman: Critical essays, McFarland, pp. 12, 21.
  33. ↑ 33,0 33,1 Zuckoff, Mitchell (2009). Robert Altman: The oral biography, Alfred A. Knopf. ISBN 978-0-307-26768-9.
  34. ↑ «43th Academy Awards (1971)» (en anglés). Acadèmia d'Arts i Ciències Cinematogràfiques. Consultat el 4 de maig de 2021.
  35. ↑ «The 48th Academy Awards. 1976» (en anglés). oscars.org. Acadèmia d'Arts i Ciències Cinematogràfiques. Consultat el 24 d'agost de 2019.
  36. ↑ The 64th Academy Awards (1993) Nominees and Winners.
  37. ↑ Error de {{Cite news}}: le parametro title es obligatori.
  38. ↑ «[2]». Consultat el 28 d'abril de 2024.
  39. ↑ «[3]». Consultat el 3 d'agost de 2024.
  40. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  41. ↑ «Official Awards of the 50th Mostra». labiennale.org. Archivat des d'el original, el 14 de juliol de 2022.
  42. ↑ «Official Awards of the 53th Mostra». labiennale.org. Archivat des d'el original, el 26 de juliol de 2019.
  43. ↑ «Premis i honors 1976». berlinale.de. Consultat el 27 de juliol de 2024.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons


Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Robert_Altman&oldid=755434»