SN 2006gy

SN 2006gy és el nom donat per la NASA a una supernova originada per una jagantesca explosió que va destruir una estrela que tenia una massa aproximadament 150 voltes la del Sol.

Característiques

Ilustració de l'explosió de SN 2006gy.

Este diagrama ilustra el procés que els astrònoms pensen que va produir l'explosió de SN 2006gy. Una estrela molt massiva pot produir tants rajos gamma que una part de l'energia es pot convertir en parells partícula i antipartícula, la qual cosa reduïx la pressió en l'estrela. Açò produïx que l'estrela colapse, s'encenga o creme el seu combustible ràpidament, i explote.

L'explosió estelar de SN 2006gy és la més gran que s'ha pogut observar fins a la data, cinc voltes més lluminosa que les supernovas observades anteriorment, la seua resplandor va ser de 50 000 millons de voltes la del Sol. Va ser descoberta usant telescopis terrestres (Keck en Hawái i Lick en el mont Hamilton en Califòrnia) i espacials (Chandra X-Ray). Segons un comunicat de la NASA, este fenomen confirma que tals explosions varen ser molt comunes despuix del Big Bang, i actualment seguixen succeint. En 2006 la NASA va detectar al voltant de 500 supernovas.

"De totes les explosions d'estreles abans vistes, esta va ser, de llunt, la més potent", va indicar Alex Filippenko, membre de l'Observatori Mt. Hamilton i un dels astrònoms que va realisar este descobriment. "Nos quedem atònits al vore la lluentor que té i lo gran que és", va agregar en un comunicat. "Va ser una explosió verdaderament monstruosa, centenars de voltes major que la d'una supernova típica", va explicar Nathan Smith, de l'Universitat de Califòrnia (Berkeley).

SN 2006gy va ocórrer en la galàxia NGC 1260, alluntada aproximadament 238 millons d'anys llum (72 megaparsecs). Per tant, este event va ocórrer fa uns 238 millons d'anys^{cita requerida}. Evidències prèvies mostren que este event és una supernova extremadament energètica produïda per una estrela supermasiva d'unes 150 masses solars, provablement del tipo de supernova d'inestabilitat de parells.

Una supernova d'inestabilitat de parells només pot ocórrer en estreles extremadament massives -en el ranc comprés entre 130 i 250 masses solars. El núcleu d'una d'estes estreles comença a produir grans cantitats de rajos gamma. Quan l'energia d'estos rajos gamma alcancen cert llindar, produïxen pares partícula-antipartícula (electrons-positrones, per eixemple) en interactuar en núcleus atòmics. Açò reduïx l'energia disponible per a contrarrestar l'atracció gravitatoria. La pressió disminuïx i l'estrela es contrau.

Esta image mostra l'intensitat lumínica de SN 2006gy comparada en atres tipos de supernovas.

Tot açò ocorre en un breu lapsus de temps. El colapse violent de l'estrela incrementa en la mateixa proporció les reaccions termonuclears que en ella es produïxen. L'immensa cantitat d'energia lliberada per esta remugada de reaccions, contrarresta en créixens l'energia gravitacional i l'estrela esclata. L'esclat és tan violent que no deixa rastre de l'estrela original, quan este procés finalisa. No es produïx una estrela de neutrons ni un forat negre, que és el fi per a estreles de menor massa.

Similitut en Eta Carinae

Eta Carinae presa pel Telescopi espacial Hubble.

L'observació de la supernova SN 2006gy ha fet que els astrònoms posen la seua atenció en Eta Carinae (η Carinæ), una estrela hipergigante en una massa d'entre 100 i 150 voltes la del Sol, de la que se sospita que es troba en la fase prèvia a l'esclat com supernova. Una prova de la proximitat d'este esclat és que Eta Carinae està expulsant grans cantitats de matèria, un fenomen que els astrònoms han confirmat que també va ocórrer abans de l'esclat de SN2006gy. La diferència és que Eta Carinae es troba a sol 7500 anys llum de la Terra, 32.000 voltes més propenca que SN 2006gy; per lo que la seua explosió, quan es produïxca, serà el major espectàcul astronòmic que s'hi haja vist jamai; aixina, si la magnitut aparent de l'explosió de SN 2006gy ha alcançat el valor 15, la de eta Carinae podria alcançar -7,5 (compare's en -4,6, magnitut aparent de Venus). En estes circumstàncies no està clar l'efecte que produirà la radiació de la mateixa en el nostre planeta, encara que reputats astrofísics indiquen que el risc és molt baix.

Fa entre 450 i 440 millons d'anys una supernova similar i propenca a la Terra i el seu pols de rajos gamma varen poder haver causat una extinció massiva en la Terra.