Saltación
La saltación (a partir del llatí saltus, "bot"), en geologia, és un tipo específic de transport de partícules a través de decorreguts, ya siguen el vent o líquits més densos com l'aigua. Es produïx quan el material solt és remogut d'un llit i és transportat pel decorregut, abans de ser transportat de tornada a la superfície. Els eixemples inclouen el transport de vores rodades pels rius, la deriva d'arena sobre les superfícies del desert, el sol bufat sobre els camps, o inclús la deriva de la neu sobre superfícies planes com les del Àrtic o les praderies canadenques.
Descripció del procés
[editar | editar còdic]A baixes velocitats del decorregut, el material solt roda aigües avall, estant en contacte en la superfície. Açò es diu arrastre, carrege o reptación. Ací les forces eixercides pel decorregut sobre la partícula són només les suficients per a fer rodar la partícula al voltant del punt de contacte en la superfície.
A altes velocitats, l'impuls i el moment que el decorregut eixercixen sobre la partícula són suficients per a dur-la llunt de la superfície dins del fluix. Inicialment, la partícula es mou en prou rapidea en comparació al fluix i si té una gran impuls, conseguix moure's llunt de la superfície. A mida que la partícula es mou en el fluix més ràpida s'allunta del llit, pero gradualment la diferència de velocitat entre les partícules i el fluix disminuïx i aixina disminuïx l'impuls. Quan el pes de les partícules és major que la força de sustentació, les partícules s'afonen cap a la superfície. Durant el seu descens, la partícula manté una miqueta de la velocitat conseguida en el fluir més ràpit, i aixina retorna a la superfície a una velocitat superior a la del decorregut prop de la superfície. Açò li dona a la partícula una trayectòria parabòlica a través del decorregut , que és la característica definitoria de la saltación.
Depenent de la superfície, més material solt pot ser desestajat per la partícula impactant, la partícula pot desintegrar-se en l'impacte, o la partícula podria seguir botant aigües avall. En els rius, este procés es repetix contínuament, erosionant gradualment a lo llarc del llit del riu, i també transportant material fresca des d'aigües dalt.
La suspensió afecta generalment a les partícules chicotetes (menuda significa 100 micras o menys per a les partícules en l'aire). Estes partícules experimenten forces d'elevació que són similars en magnitut al pes de la partícula. Estes partícules més chicotetes són dutes pel decorregut en suspensió, i per convecció aigües avall. Les partícules són dutes fins que el decorregut es desaccelera. Quan el pes és major que l'impuls, les partícules s'assenten.
Un estudi recent mostra que les partícules d'arena en saltación induïxen un camp elèctric estàtic per la fricció. L'arena en saltación adquirix una càrrega negativa respecte al sol que a la seua volta afluixa més partícules d'arena que després comencen la saltación. Este procés s'ha trobat que dobla el número de partícules predites per la teoria anterior.[1] Açò és important en meteorologia, ya que és principalment la saltación de partícules d'arena la que desestaja a les partícules de pols més chicotetes en l'atmòsfera. Les partícules de pols i atres aerosols, com la suja, afecten a la cantitat de llum solar rebuda per l'atmòsfera i la terra, i són els núcleus per a la condensació del vapor d'aigua.
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Saltación» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.