Salutació Bellamy

Un grup d'escolars fent la salutació Bellamy, maig de 1942

Chiquets fent la salutació Bellamy a la Bandera dels Estats Units.

La salutació Bellamy és el salutació descrit per Francis Bellamy, autor de dit salutació, per a acompanyar al Jurament de Llealtat a la bandera dels Estats Units d'Amèrica. Durant el periodo en que es va utilisar en el Jurament de Llealtat, va anar també conegut a voltes com el "salutació a la bandera". Durant els anys 20 i 30 de el XX, els fascistes italians, els nazis i els falangistes espanyols varen adoptar salutacions similars en la forma, resultant en una controvèrsia sobre l'us de la salutació Bellamy en els Estats Units. Va ser oficialment reemplaçat per la mà sobre el cor quan el Congrés va esmenar el Còdic de la Bandera dels Estats Units en decembre de 1942.

L'inventor de la salutació va ser James B. Upham, junior partner i editor del The Youth's Companion.^[1] Bellamy recordava que Upham, en llegir el jurament, va adoptar la posició de la salutació, va donar un colp en els seus tacons en juntar-los, i va dir "Ara la bandera està issada; faig la salutació; mentres dic 'Jure llealtat a la meua bandera,' estenc la meua mà dreta i la mantinc alçada mentres dic les emocionants paraules que seguixen."^[1]

La salutació Bellamy es va realisar en públic per primera volta el 12 d'octubre de 1892, segons les instruccions que Bellamy va donar a conéixer per a la celebració nacional escolar del 12 d'octubre;

A una senyal del director, els alumnes, alineats per files, en les seues mans a un costat, miren a la bandera. Es dona una atra senyal; cada alumne fa la salutació militar a la bandera -- la mà dreta alçada, en la palma cap a avall, formant una llínea propenca a la front. Permaneixent d'esta manera, tots junts repetixen, despacio, "Jure llealtat a la meua bandera i la república que representa; una nació indivisible, en llibertat i justícia per a tots.” A les paraules, “a la meua bandera,” la mà dreta és estesa grácilment, en la palma cap a dalt, cap a la bandera, i permaneix aixina fins al final de l'afirmació; moment en el que totes les mans són immediatament baixades i colocades a un costat.

Del The Youth’s Companion, 65 (1892): 446–447.

La salutació civil inicial va ser reemplaçat pel gest de posar la mà sobre el cor, seguit per l'extensió del braç, segons va descriure Bellamy.

En els anys 20 de el XX, els fascistes italians varen adoptar el salutació romana per a simbolisar la seua reivindicació de haver revitalisat Itàlia segons el model de l'antiga Roma. Açò va ser ràpidament copiat pels nazis alemans, creant la salutació nazi. La similitut en la salutació Bellamy va dur a confusió, especialment durant la Segona Guerra Mundial. Des de 1939 fins al atac a Pearl Harbor, els detractors de l'entrada dels Estats Units en la guerra varen fer propaganda utilisant la salutació per a minar la seua reputació. Entre els antiintervencionistas estava el pioner de l'aviació Charles Lindbergh. Els partidaris de les tesis de Lindbergh reivindicarien que Lindbergh no recolzava a Adolf Hitler, i que les fotografies de Lindbergh en les que apareixia fent la salutació nazi eren realment fotografies en les que estava fent la salutació Bellamy. En la biografia que va guanyar el Premi Pulitzer Lindbergh, escrita per A. Scott Berg, s'explica que els propagandistes de l'intervencionisme varen fotografiar a Lindbergh i a uns atres aislacionista fent la salutació, des d'un àngul que deixava fòra a la bandera, aixina que els qui miraren la fotografia no podrien distinguir-ho de la salutació de Hitler.

Per a evitar més confusions o controvèrsia el Congrés va instituir el gest de la mà sobre el cor com la salutació civil durant el Jurament de Llealtat junt a el himne nacional dels Estats Units, en lloc de la salutació Bellamy.^[2] Açò es va fer quan el congrés va esmenar el ___protected_title_1___ el 22 de decembre de 1942.^[3]^[4]

Inicialment va haver alguna resistència a abandonar la salutació Bellamy, per eixemple per part de les Filles de la Revolució Americana,^[5] pero esta oposició va cedir ràpidament despuix de la declaració de guerra d'Alemània i Itàlia contra els Estats Units, l'11 de decembre de 1941, despuix de l'atac japonés a Pearl Harbor.

Vore també

Referències

↑ ^1,0 ^1,1 Miller (1976). Natl Bellamy Award (ed.). Twenty Three Words: A Biography of Francis Bellamy : Author of the Pledge of Allegiance. ISBN 0-686-15626-9, 9780686156260.
↑ Section 7, Pub.L. 77−623, 56 Stat. 380, Chap. 435, H.J.Res. 303, enacted June 22, 1942. (___protected_title_0___ the Bellamy Salute)
↑ Section 7, Pub.L. 77−829, 56 Stat. 1074, Chap. 806, H.J.Res. 359, enacted December 22, 1942. (___protected_title_2___ the Bellamy Salute)
↑ Leepson, Marc (2006). Flag: An American Biography, Macmillan, p. 171. ISBN 0-312-32309-3.
↑ Fried, Richard M. (1999). The Russians Llaure Coming! The Russians Llaure Coming!: Pageantry and Patriotism in Cold-War America, Nova York: Oxford University Press (USA), p. 12. ISBN 0-19-513417-6.

Referències

Este artícul conté una traducció derivada de «Saludo Bellamy» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.

[Miller-1] 1,0 ^1,1 Miller (1976). Natl Bellamy Award (ed.). Twenty Three Words: A Biography of Francis Bellamy : Author of the Pledge of Allegiance. ISBN 0-686-15626-9, 9780686156260.

[PL_77-623-2] Section 7, Pub.L. 77−623, 56 Stat. 380, Chap. 435, H.J.Res. 303, enacted June 22, 1942. (___protected_title_0___ the Bellamy Salute)

[PL_77-829-3] Section 7, Pub.L. 77−829, 56 Stat. 1074, Chap. 806, H.J.Res. 359, enacted December 22, 1942. (___protected_title_2___ the Bellamy Salute)

[4] Leepson, Marc (2006). Flag: An American Biography, Macmillan, p. 171. ISBN 0-312-32309-3.

[5] Fried, Richard M. (1999). The Russians Llaure Coming! The Russians Llaure Coming!: Pageantry and Patriotism in Cold-War America, Nova York: Oxford University Press (USA), p. 12. ISBN 0-19-513417-6.

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]