Saturn IB
El Saturn IB va ser un eixida nortamericana de dos fases, produït per les empreses Chrysler i McDonnell Douglas. Es considera l'antecessor del poderós Saturn V, destinat a provar el mòdul de mando i servici per a vols en òrbita terrestre.
Es va amprar en les últimes proves del complex Apolo, en 9 llançaments i 5 vols entre orbitales i suborbitales en i sense tripulació entre febrer de 1966 i juny de 1975 en un 100 % d'èxits. Consta d'una primera fase S-1B en 8 motors H-1 de queroseno i oxigen líquit i en una força impulsora de 743 904 kg a nivell del mar.
La segona fase S-IVB constava d'un sol motor J-2 d'oxigen i hidrogen líquit, reorientable en vol, i en una potència de 104 328 kg. Sobre esta fase es trobava la caixa d'equips, aixina com una fase cònica que s'unia al mòdul de servici, al que anava adossat el mòdul de mando en la seua corresponent torre eyectora de recobre.
Té una llongitut de 68,27 metros, 43,3 sense el complex Apolo, i un diàmetro de 6,58 metros. La capacitat de llançament és de 18 144 quilograms fins a una òrbita terrestre de 194,5 quilómetros, i ha segut el vector dels tres vols tripulats Skylab 2-3-4 i de l'única missió en colaboració en l'Unió Soviètica en el programa Apolo-Soyuz.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Saturno IB» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.