Scardinius erythrophthalmus

El gardí (Scardinius erythrophthalmus) és un peix actinopterigio de la família Cyprinidae. És dulceacuícola, d'hàbits pelágicos i bentónicos. De distribució àmplia: nativamente es troba en Europa, bona part d'Àsia, i junt a les mars del Nort, Bàltica, Negre i Caspio i de Aral. Va ser introduït en Irlanda, Estats Units, Marroc, Madagascar, Tunicia, Nova Zelanda, Canadà i en la península ibèrica. Potencialment es considera una espècie invasora. El seu estat de conservació és bo: no està amenaçat.

Descripció

És de tamany menut-mijà per a ser un ciprínido. En la península ibèrica no sol superar els 3 dm encara que pot aplegar fins als 5 dm de llongitut i els 2 kg de pes. Posseïx una boca súpera, sense barbillones. El cos és aplanado lateralment i abombat en la zona cefàlica.

La aleta dorsal posseïx els radis densament ramificados; les aletes pectorals estan molt alvançades.

La coloració general és plateada en la base de les aletes de color roig intens, casi escarlata. Posseïx un halo rojós-anaranjado entorn al ull. En la llínea lateral posseïx entorn a 40 escamas. Criat en captivitat, el seu aspecte general vira a un color dorat.

Ecologia

Viu en rius i #llac, en la interfase pelágica i bentónica, encara que en hivern tendix a aumentar la profunditat de la seua hàbitat preferencial. Requerix d'abundant vegetació sumergida.

Es tracta d'una espècie omnívora, que s'alimenta tant de plantes superiors i algas com d'insectes aquàtics i les seues larvas, si ben el consum més comú és el de macrófitos, especialment en individus adults. Pot viure en aigües contaminades i també salobres i ademés existixen algunes poblacions anádromas.

Es reproduïx entre abril i juny en la península ibèrica; dita estacionalidad, aixina com l'edat en la que s'alcança la madurea, varia segons la latitut. Lo més habitual és que els machos maduren sexualment entre l'any i els quatre anys, i les femelles entre els dos i cinc. La ovoposición es dona en la primavera tardana i en el estiu, quan l'aigua posseïxen una temperatura de 16 °C.

Introducció i impacte

El seu caràcter herbívor pot alterar l'ecologia dels hàbitats en els que s'ha introduït, ya que reduïx la biomassa vegetal disponible per a atres espècies, ademés de possiblement variar la composició florística de dits hàbitats. No obstant, no s'han descrit alteracions en la ictiofauna autòctona en els llocs a on s'ha introduït l'espècie. S'assumix que dita introducció va ser realisada a l'objecte d'incrementar l'interés de la peixca deportiva.

No obstant, pel seu potencial invasor o la susceptibilitat de convertir-se en una amenaça greu per competir en les espècies selvades autòctones, alterar la seua purea genètica o els equilibris ecològics, esta espècie ha segut inclosa en el Catàlec Espanyol d'Espècies Exòtiques Invasoras, regulat pel Real Decret 630/2013, de 2 d'agost,^[1] estant prohibida en Espanya la seua introducció en el mig natural en tot el territori nacional i en les zones marines jurisidccionales, llevat per mig d'autorisació administrativa en recints aïllats del mig natural vinculats a l'activitat humana.

Aplicacions

Si ben la seua voracitat ramoneando biomassa vegetal és atractiva en descontaminación de #llac i estanys, dita aplicació no ha segut factible.

És comestible, lo que provablement va propiciar la seua introducció en multitut de cursos fluvials. Comercialment no s'ha explotat en acuicultura, encara que sí en acuariología. És considerat un peix de calitat moderada o inferior, per contindre àmplies espines chicotetes en la seua carn, tant com un sabor dessaborit. En Rússia i la Europa Oriental, existixen receptes de posar el gardí en vinagre per a dissoldre les espines abans del consum. No obstant, en peixcadors, el gardí s'usa majorment com a enza per a agarrar atres espècies de peix.

Taxonomia

Si be s'han descrit algunes subespecies, moltes no han segut considerades vàlides, i unes atres han segut catalogades com species distntias (és el cas de Scardinius graecus i Scardinius scardafa).