Sigillaria
Sigillaria Brongniart, 1822 és un gènero de Lycophyta de porte arbòreu conegut a partir dels seus restants fòssilés del periodo Carbonífero.[1] A pesar del seu porte, fins a 30 metros d'altura, estes plantes no posseïen autèntica fusta sino que el tronc era herbáceo.
Morfològicament estava formada per un fuste erecto que com a molt ramificaba dicótomamente dos voltes i un ampli sistema de raïls horisontals. En la superfície del tronc i de les ramificacions apareixien tant les estructures fotosintéticas, uns micrófilos lineares, com les reproductives, uns estróbilos portadors d'esporangis productors de micro i macrosporas. Tant els micrófilos com els estróbilos permaneixien units als eixos tan sol en les seues zones més jóvens perdent-se en les més velles i deixant unes característiques cicatrius foliares en ells.[2]
Morfologia
[editar | editar còdic]Vàries espècies del gènero Sigillaria alcancen els 30 metros d'altura i més d'un metro de diàmetro en la seua base. Per lo que mostren els restants fòssilés més complets est tronc o be no ramifica, acabant en un domo en micrófilos, o be ramifica dicótomamente una o dos voltes donant com a resultat fins a quatre branques erectas d'igual gruixa i llongitut. El cilindre vascular de les espècies de Sigillaria era una protostela medulada rodejada per una capa de parènquima i xilema primari de maduració exarca la gruixa de la qual decreix des de la base fins a l'àpiç.[3][4]
En la superfície tant del tronc com de les ramificacions es desenrollen uns fulls o micrófilos aciculares o lineares, més grans en general que les d'atres representants de Lepidodendrales, que en el cas de Sigillariophyllum lepidodendrifolium apleguen a alcançar fins a un metro de llongitut.[5] Els micrófilos posseïxen una o dos venes centrals flanquejades per sengles bandes d'estomas en la seua cara abaxial i una lígula en la seua zona superior. Aquells fòssils de fulls que presenten una única vena són nomenats genèricament com Cyperites, els fulls en dos venes en les que no s'observa l'estructura interna es diuen Sigillariophyllum i aquelles en les que sí s'observa l'estructura interna es diuen Sigillariopsis.[3][6]
Els fulls són decíduas, açò és que es desprenen en la madurea quedant unides al tronc i ramificacions únicament en les seues zones més jóvens. La abscisión dels micrófilos de tronc i ramificacions deixa una característica cicatriu en la corfa que, a diferència de Lepidodendron i Lepidophloios, era hexagonal, redonejada o oval. El patró d'inserció dels fulls i per tant el de les cicatrius foliares és circular i rarament helicoidal. Els fòssils coneguts poden presentar o no bandes de teixit cortical entre els diferents verticilos de cicatrius agrupant-se tradicionalment els primers en el subgénero Eusigillaria i els segons en Subsigillaria. Esta divisió està hui obsoleta degut a que es coneix la presència d'abdós tipos de patrons de cicatrius en un mateix individu per lo que deuen correspondre's a diferents etapes de creiximent o maduració.[4][3]
La reproducció sexual de Sigillaria es realisa per mig de la producció de megasporas i microsporas en esporofilos. Els esporofilos d'este gènero es troben agrupats en estróbilos de tamanys variables i unisexuales trobant-se estructures masculines productores de microsporangios i femenines productores de megasporangios en el mateix peu de planta. En el cas de Sigillaria approximata el estróbilo, conegut com Mazocarpon oedipternum, alcança els 10 cm de llongitut i 12 mm de diàmetro i creix units lateralment i per mig d'un curt pedúncul a les ramificacions. Ya que este gènero únicament presentava dos o quatre ramificacions, quan no cap, l'organisació dels estróbilos és diferent al restant de Lepidodendrales. Aixina els estróbilos es desenrollen per regressos en les zones baixes de les branques i s'alternen en regressos de micrófilos donant apariència de formar varis verticilos d'estructures reproductives.[3]
El sistema radicular és similar al present en el restant de Lepidodendrales pero mentres en Lepidodendron i Lepidophloios les raïls es corresponen en les que mostra l'espècie Stigmaria ficoides en Sigillaria era Stigmaria bacupensis, espècie que presenta una major cantitat de cèlules secretoras i un xilema secundari més estret i en traqueidas de menor tamany.[3] Aixina, les raïls de Sigillaria es desenrollaven horisontalment en el substrat i es dividien dicótomamente vàries voltes. Tal com ocorre en la part aérea de la planta les raïls tenen estructures similars a fulls en la seua superfície que es perden en les zones més velles deixant cicatrius en la corfa. [6][4]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
- ↑ (Sebastián González y Celia Gutíerrez, 2014, p. 21)
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenadaPaleobotany and - ↑ 4,0 4,1 4,2 Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenadaPaleobotany: The - ↑ Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenadaAn Introduction - ↑ 6,0 6,1 Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenadaFossil Plants
- Este artícul conté una traducció derivada de «Sigillaria» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.