Silmaril

Portada d'una edició en anglés de El Silmarillion, llibre a on es relata la creació, robo i busca dels Silmarils.

Els Silmarils (Silmarilli en quenya) són tres joyas fictícies que apareixen en les obres de J. R. R. Tolkien ambientades en la Terra Mija. L'història de la seua creació, robo i busca és el fil conductor del «Quenta Silmarillion», núcleu del llibre pòstum de Tolkien El Silmarillion.

Història fictícia

Els Silmarils varen ser creats en Valinor durant l'Edat dels Arbres pel noldo Fëanor (el més gran orfebre de tots els elfos), i contenien en el seu interior la llum dels Dos Arbres de Valinor. L'importància dels Silmarils és molt gran i són potser la gran ret que integra la trama de tots els acontenyiments d'Ardixca Maculada en la Primera Edat, i senten les bases de la seua història.

Fëanor, considerat el elfo més hàbil de l'història d'Ardixca, va llaurar moltes joyes i va crear també molts objectes, pero la seua obra cim varen ser els tres Silmarils. Fëanor els va fer d'una substància desconeguda, que era la més dura que existix. Es diu que solament al final del món, quan Ardixca es quebre i els Silmarils reapareguen, es coneixerà la substància en la que varen ser fets. En ells va capturar la llum mesclada dels Dos Arbres (tal volta presentir la seua futura destrucció), de modo que els Silmarils lluïen en llum pròpia, i no obstant, rebien la llum i es regocijaban en ella, tornant-la en mil matisos, com si estigueren vius. Els valar els varen consagrar, de modo que cap ser maligne poguera tocar-los sense lastimarse, i varen predir que el destí d'Ardixca estava contingut en estos objectes.

Despuix del desencadenamiento de Melkor, est va ocasionar disensiones entre els príncips dels noldor, que varen acabar en l'exili de Fëanor. Despuix Melkor va ser a Formenos, a on Fëanor residia, i li va parlar del perill que els Silmarils corrien en Amen. Pero Fëanor es va donar conte de la feroç codícia que Melkor intentava ocultar, i ho va tirar d'allí. Melkor llavors va abandonar Valinor, pero va retornar per a consumar la seua venjança en la mort dels Dos Arbres.

Despuix de la mort dels Arbres a mans de Melkor i la malvada aranya Ungoliant, els valar li varen demanar a Fëanor que els cedira les joyes, puix solament aixina es podria recuperar la llum perduda. Pero Fëanor es va negar, puix no desijava que les seues creacions anaren trencades, ni tan sols per un fi superior. No obstant, res s'hauria pogut conseguir de tots modos, puix varen aplegar mensagers de Formenos dient que Melkor havia assessinat a Finwë, pare de Fëanor, i havia saquejat Formenos, duent-se també els Silmarils. En la seua fugida va creuar el Helcaraxë i va aplegar al nort de la Terra Mija. Ungoliant anava en ell i li va exigir que li entregara els tesors furtats. Melkor va cedir de mala gana, i aixina la llum d'eixes joyes va morir per al món. Pero en exigir-li els Silmarils, Melkor es va negar, reclamant-los com seus para sempre, encara que el dolor li cremava constantment la mà. Ungoliant ho va desafiar, pero els balrogs d'Angband varen acodir en ajuda del seu amo, i en les seues tralles de fòc varen aüixar a la Gran Aranya. Després, va forjar una corona de ferro, el pes del qual ho abrumar mortalment, nomenant-se rei del món, i va engarzar en ella els Silmarils.

Mentres, enfurit i ple d'odi cap a Melkor (a qui per primera volta va cridar Morgoth, Negre Enemic del món) i impacient davant l'aparent calma dels valar, mentres Morgoth fugia en les seues joyes, Fëanor va repudiar als valar i a Valinor, i va pronunciar un terrible jurament que li obligava a ell i als seus fills, que varen jurar al seu costat, a perseguir a quienquiera que tinguera als Silmarils, fòra valar, elfo, home encara no naixcut, o dimoni de Morgoth, i no descansar fins a recuperar-los o morir en l'intent. Varen posar a Manwë, Varda i al mateix Ilúvatar com a testics.

D'esta manera es va forjar el Fat dels noldor que varen fugir insensatamente en Fëanor, a través de les terres baldías del nort d'Amen. En este viage va ocórrer la terrible matança d'Alqualondë, quan els noldor varen matar als teleri en refusar estos cedir-los les seues blanques naus per a navegar a la Terra Mija. Poc despuix les huestes noldorin varen escoltar l'implacable Maldicció de Mandos, conminándoles a retornar a Valinor, o sometre's a la derrota que, a curt o a llarc determini, tots patirien en el futur.

Posteriorment, els pobles dels noldor exiliats en la Terra Mija varen lluitar en moltes batalles contra Morgoth (esta gran guerra, que comprén casi tota la Primera Edat, es diu, a causa dels codiciats Silmarils, la Guerra de les joyes) i també varen sofrir moltes disensiones i divisions entre ells, aplegant inclús a matances i massacres (com la de Doriath i la de les Desembocadures del Sirion). Tal com ho va predir Mandos, a la llarga els Noldor res varen poder fer per a recuperar els Silmarils, i els seus regnes varen ser esclafats un per un per Morgoth. Tots es varen vore envolts en la maldicció pronunciada per Mandos, en la qual es entretejen els destins dels Silmarils, els noldor, els sindar i els edain.

D'esta manera, la lluita de Fëanor, els seus descendents i atres reis élficos marquen la glòria i tragèdia de l'estància dels elfos noldorin en la Terra Mija. L'història completa dels Silmarils es conta en El Silmarillion.

Beren, home mortal, i Lúthien, filla del rei Thingol, per a poder consumar el seu amor davant la negativa de Thingol a que la seua filla es case en un mortal, mamprenen la recuperació d'un Silmaril, ya que este era el preu que Thingol li havia posat a Beren per a obtindre la mà de la seua filla. Ells varen conseguir infiltrar-se dins d'Angband, i varen recuperar un dels Silmarils de la corona de Morgoth. Beren ho va agarrar, pero Carcharoth, el gran llop guardià de Angband, li mossega la mà en el Silmaril. Des de llavors, el llop enfollix pel dolor causat pel Silmaril, que li va calcinant les entranyes. Carcharoth va a Doriath, i la Cintura de Melian no ho deté. Allí, despuix de ser mort per Huan, recuperen la joya de les seues entranyes, i el moribunt Beren li la dona a Thingol.

Temps despuix, despuix de rebre el Nauglamír de mans d'Húrin, Thingol decidix engarzar en este collar. Mana als nanos que realisen el treball, pero els nanos, quan finalisen la llabor i ans que Thingol li'l coloque, li donen mort i furten les joyes. Beren i Dior ho recuperen i ho duen a Tol Galen.

Despuix de la mort de Beren i Lúthien, Dior (qui llavors regnava en Doriath com a hereu de Thingol) rep la joya. Els fills de Fëanor li la reclamen, pero ell es nega a cedir allò que tant treball els va costar als seus pares recuperar de l'obscuritat de Morgoth. Aixina, ocorre la segona matança de elfos per elfos. Dior i els seus fills moren, i Doriath cau, pero la seua filla Elwing fuig en el Silmaril a les Desembocadures del Sirion, a on s'unix a Eärendil.

Els fills de Fëanor novament reclamen la joya, pero, estant Eärendil de viage per la mar, Elwing es nega. Llavors ocorre la tercera i més cruenta matança de elfos per elfos. Elwing es tira a la mar en el Silmaril, pero és transformada en au, i va a la trobada del seu espós en alta mar. D'esta manera Eärendil obté la joya i, usant-la en el collar subjecte a la front, navega al Regne Beneït (es diu que va poder aplegar allí ajudat pel poder de la Joya sagrada) per a intercedir per hòmens i elfos, per a que els valar els lliuren del marejant poder de Morgoth.

Despuix d'acometre esta empresa, Eärendil és enviat pels valar a navegar per a sempre pels cels en el seu barco Vingilot, sempre duent el Silmaril. D'esta manera, es va convertir en l'estrela més lluenta del cel, i la més amada pels elfos. Quan es va alçar per primera volta en la mar occidental, els elfos es varen alegrar, veent que el Silmaril afonat en la mar s'elevava en el cel per obra dels valar, i ho varen cridar Gil Estel, l'estrela de l'esperança.

Despuix de la Guerra de la Còlera, els atres dos Silmarils varen ser recuperats de la corona de Morgoth per l'eixèrcit victoriós dels valar, pero Maedhros i Maglor, els dos fills de Fëanor que quedaven vius, en un intent últim i desesperat per complir el Jurament malaït, els varen furtar i varen intentar quedar-li'ls. Pero les sagrades joyes els abrasaron les mans, i d'esta manera varen saber que no eren dignes de portar-les i que el jurament no servia (mai havia servit) de res. Maedhros, loco de dolor i de desesperació, es va tirar en el Silmaril a un clavill de fòc en la terra, mentres Maglor va tirar l'atre a la mar, i des de llavors recorre les plages, ple de remordiment. D'esta manera, els Silmarils varen trobar el seu lloc definitiu: un en les entranyes de la terra, un atre en el fondo de la mar i un atre en el firmament.

Segons la profecia de la Dagor Dagorath, al final de totes les coses, quan Ardixca siga desfeta, els Silmarils seran recuperats i oberts, i es mostrarà de quin material varen ser fets, i la llum tancada en ells servirà per a fer reviure als Dos Arbres.

En El Senyor dels Anells, Galadriel li regala a Frodo Bolsón en Lothlórien un flasco en la llum d'Eärendil tal com la va arreplegar reflectida en la seua font, per a que l'use en llocs obscurs a on tota una atra llum s'ha anat. Esta llum és per tant la llum del Silmaril de Eärendil. És interessant l'observació que més alvance faria Samsagaz "Sam" Gamyi sobre la continuïtat de les històries dels Silmarils i del Anell Únic, en la qual ells mateixos estaven llavors envolts. Açò no és del tot casual, puix en realitat Frodo i Eärendil tenen en comuna que abdós varen anar d'alguna manera enviats per a acabar definitivament en el Senyor Obscur (Morgoth i després Sauron): en el cas de Eärendil, navegant fins a Amen per a intercedir per elfos i hòmens davant els valar; en el cas de Frodo, enviat pels Sabio de la Terra Mija per a portar l'Anell i destruir-ho en el Mont del Destí. Este sotil paralelisme està ademés sustentat per la menció de que, quan Bilbo Bolsón va cantar en Rivendel la cançó alusiva a la gesta de Eärendil, Frodo va sentir que, d'alguna manera, eixa cançó era apropiada per a les circumstàncies que estava vivint en eixe moment.