Sinus Aestuum

Sinus Aestuum

Sinus Aestuum és una baïa llunar, més precisament, una formació basáltica d'estructura similar a un mare que es troba en l'àrea central de la cara visible de la lluna. El seu nom significa en llatí «baïa ardent». Va ser cridada aixina per l'astrònom Giovanni Riccioli (1598-1671), denominació que va ser acceptada oficialment per l'Unió Astronòmica Internacional en 1935.

Característiques de la formació

La superfície basáltica té una forma que s'aproxima a un círcul de 316.5 quilómetros de diàmetro. El centre de Sinus Aestuum està en les coordenades selenográficas 12° nort i 8° oest. Cap al suroest continua en una depressió del terreny de forma redonejada fins al equador llunar. Esta extensió basáltica, d'aspecte similar pero alguna cosa més gran, es considera també partix integrant d'esta mateixa formació en algunes cartes llunars. L'enorme cràter Eratosthenes conforma el llímit noroest del Sinus Aestuum, mentres que els Montes Apenninus marquen el seu llímit pel nort. Cap a l'est es troben el Mare Vaporum i el Sinus Medii, i en el sur s'eleva la montanya que rodeja el Fra Mauro. En l'est hi ha un relleu ondulat que marca la transició cap al Mare Insularum. En la vora occidental (al costat de Eratosthenes) la lava va inundar l'antiga muralla del cràter Stadius transformant-ho en un palimpsesto. Una miqueta més al sur, el sol mostra una coloració notòriament més obscura. En els voltants del cràter Gambart hi ha un domo de lava. Molt prop d'allí es va produir l'impacte de la sonda llunar Surveyor 2 que en 1966 no va conseguir alunizar correctament i va resultar completament destruïda.