Stevia rebaudiana

estevia (Stevia rebaudiana)

La estevia (Stevia rebaudiana) és una espècie del gènero Stevia de la família de les Asteráceas nativa de la regió tropical de Sudamérica; es troba encara en estat selvat en el Paraguay, especialment en el Departament d'Amambay, pero des de fa vàries décades es cultiva per les seues propietats edulcorantes i el seu ínfim contingut calòric.

Descripció

Els arbusts d'esta espècie són perennes i alcancen els 0,9 m d'altura. Els seus fulls, lanceoladas o elíptiques i dentadas, són alternes, simples, de color vert obscur lluent i superfície rugosa, a voltes alguna cosa vellosas, de fins a 5 cm de llarc per 2 cm d'ample. Els seus talles, pubescentes i rectes, solament es ramifican despuix del primer cicle vegetatiu, en tendència a inclinar-se.^{cita requerida} Les raïls són majorment superficials, encara que una secció engrossada s'afona a major profunditat; fibrosas, filiformes i perennes, són l'única part de la planta en la que no es presenten els esteviósidos.^{cita requerida}

Flores de estevia

Són plantes dioicas que al començament de primavera presenten flors menudes, tubulars i de color blanc, sense fragància perceptible, en panícules corimboides formades per menuts capítuls axilars; tarden més d'un més en produir totes les flors. En estat selvat són polinizadas per abellas, normalment del gènero Megachile. Els fruts són aquenios dotats d'un vilano velloso que facilita el seu transport pel vent.^{cita requerida}

La diferència de rendiment en esteviósidos i rebaudiósidos és molt pronunciada entre els distints cultius, alcançant inclús proporcions de 5:1. Hui dia la de millor calitat i major rendabilitat és la "estevia paraguayana", en fins a quatre a cinc collites anuals.^{cita requerida}

Història

Durant sigles, els natius guaraníes varen usar el ka'a he'ẽ com edulcorante natural. La estevia deu el seu nom al botànic i mege espanyol Pedro Jaime Esteve (1500–1556) que va investigar per primera volta la estevia que s'utilisa com edulcorante natural, entre atres plantes que varen aplegar d'Amèrica a Valéncia, procedent de la regió guaraní. El naturaliste suís Moisés Santiago Bertoni va ser el primer en descriure l'espècie científicament en el Alt Paraná. Posteriorment, el químic paraguayà Ovidio Rebaudi va publicar en 1900 el primer anàlisis químic que s'havia fet d'ella. En eixe anàlisis, Rebaudi va descobrir un glucósido edulcorante capaç de endulzar 200 voltes més que el sucre refinat, pero sense els efectes tan contraproduents que este produïx en l'organisme humà. L'espècie va ser batejada oficialment per Bertoni en el seu honor com Eupatorium rebaudiana, o Stevia rebaudiana.

Usada des de la época precolombina pels guaraníes de la regió, que la denominen ka'a he'ẽ o "herba dolça", com edulcorante per al mat i unes atres infusions, l'espècie no va cridar l'atenció dels colonizadores; no va ser sino en acabant de que els natius guaraníes la presentaren al científic suís Moisés Santiago Bertoni, en 1887, que va començar a ser estimada per la ciència occidental.

A partir d'eixe moment, Moisés Bertoni va començar una profunda investigació científica de la planta. Ya en l'any 1900 solicita la colaboració del seu amic de nacionalitat paraguayana, el químic Ovidio Rebaudi. Despuix dels primers estudis sobre els seus principis i característiques químiques, el científic va conseguir aïllar els dos principis actius, coneguts com el "esteviósido" i el "rebaudiósido". No obstant, les dificultats per a fer germinar les llavors varen fer que un intent d'exportar-les a Gran Bretanya, per a cultivar-les comercialment durant la Segona Guerra Mundial, resultara infructuós.^{cita requerida}

Varen ser la filla i el gendre de Bertoni, Vora i el seu espós Juan B. Aranda, els qui varen començar en èxit la domesticació del cultiu al voltant de 1964; el botànic japonés Tetsuya Sumida la va introduir quatre anys més vesprada en Japó, que és hui un dels mercats principals del producte. En Paraguay el cultiu a gran escala va començar en els anys 1970, i des de llavors s'ha introduït en Argentina, França, Espanya, Colòmbia, Bolívia, Perú, Coreja, Chile, Brasil, Mèxic, Estats Units, Canadà i sobretot en China, hui el principal productor.^{cita requerida}

Cultiu

En estat selvat creix en terrenys arenencs, poc fèrtils i de bon drenage; és llaugerament acidófila. Requerix dies llarcs, i molt sol. Per a efectes agrícoles es preferix amprar esquejes, sol de textura llaugera i irrigar en freqüència durant el periodo sec. La collita es realisa just abans de la floració, per a mantindre la màxima concentració possible de edulcorante en els fulls.^{cita requerida} La planta és originària d'una zona semi-humida en una precipitació mija anual de 1500 mm/any. Posseïx molt poca resistència a la sequia. En zones a on la precipitació anual és similar a 1500 / 1700 mm per any i en sols d'alta capacitat de retenció d'humitat. La planta és resistent a la humitat pero no a la sequia que perjudica l'aparició de fulls. Açò significa que l'inversió en rec artificial siga altament rendable. Per lo tant, és recomanable produir en rec per a majors beneficis. Es resalta que en el 2014 el cultive de la estevia en Paraguay va alcançar una superfície sembrada de 2300 hectàrees que varen produir 3.680 tonellades segons estimacions de la Direcció Nacional de Censos i Estadístiques del Ministeri d'Agricultura i Ganaderia (citada per Acosta, 2015, p. 3).

Consum

Els composts edulcorantes de la planta estan continguts en major percentage en els fulls; en 1931 els químics d'orige francés Marc Bridel i R. Lavieille varen conseguir aïllar els glucósidos que provoquen el seu sabor, als que varen cridar "esteviósidos" i "rebaudiósidos". És entre 250–300 voltes més dolces que la sacarosa, els glucósidos d'esta espècie no afecten la concentració de glucosa en sanc, per lo que resulten inocuo per als diabètics i útils en dietes hipocalóricas. Els glucósidos més concentrats són el esteviósido (5–10%), el rebaudiósido A (2–4%), el rebaudiósido C (1–2%) i el dulcósido A (0,5–1,0%).^{cita requerida}

Tant els fulls secs com el seu extracte i els esteviósidos aïllats s'ampren en Japó actualment com a substitut del ciclamato i la sacarina, ocupen un 40% del mercat de edulcorantes. En distintes presentacions s'ampra també en atres llocs d'Àsia, en la zona del Riu de l'Argent, en Sudamérica i en Israel.^{cita requerida}

En Estats Units un controvertit fallo de la FDA en 1991 va prohibir el seu consum, ^{cita requerida} El fallo es va revertir en 1995 i des de llavors es comercialisa com a suplement alimentari. ^{cita requerida}

En decembre de 2008, la FDA d'EE. UU. va autorisar el seu us com edulcorante natural en aliments i begudes.

En Europa l'us de plantes d'esta espècie en productes alimentaris va estar prohibit preventivament, per trobar-se toxicológicamente inacceptable. No obstant, l'Associació Europea de la Estevia (EUSTAS) lluita pel seu reconeiximent llegal en Europa. El 4 de juliol de 2011 el Comité Permanent de la Cadena Alimentària i de Sanitat Animal de la Comissió Europea va emetre el seu vot favorable per a autorisar l'us de la estevia com endulzante, Des del 2 de decembre de 2011 els glucósidos de esteviol d'alta purea extrets de la estevia estan autorisats pel Reglament 1131/2011 de l'UE com aditiu alimentari edulcorante en el número I-960. La seua ingesta diària admissible (ANADA) és de 4&nbap;mg/kg de massa corporal.

El seu consum en els països en a on està autorisat té molts alvertents:^{cita requerida}

• Com edulcorante, en forma de glucósido de esteviol, en presentacions de pols, líquit i en menuts comprimits, o com a aditiu alimentari.
• En la veterinària s'usen els fulls per a alimentar animals de granja i de competició a fi de millorar el seu desenroll i crío, aixina com a les mascotes

En Japó els seus extractes concentrats s'apliquen en la críes d'animals de viver (peixos), en cultius agrícoles (frutes més dolces i grans), sent una branca de l'horticultura molt prestigiada i en alts preus.^{cita requerida}

Els residus de la planta fermentats són aplicats en terrenys estèrils per la sobreexplotació en agroquímicos, o contaminats en dioxinas, sent estos recuperats en pocs anys.^{cita requerida}

Seguritat

Proves animals i l'extensa experiència japonesa en l'espècie sugerixen que el seu us és segur.^{cita requerida} Basats principalment en l'aparent creència incorrecta de que ha segut usada tradicionalment per a previndre l'embaràs, alguns investigadors han expressat preocupació de que pot tindre efectes antifertilidad afrodisíaca en hòmens o dònes.^{cita requerida} No obstant, l'evidència de la majoria dels estudis sugerix que no deu existir preocupació si es pren en dosis normals. Per un atre costat, s'ha demostrat per mig d'investigacions posteriors que els resultats d'estes investigacions no eren correctes.^{cita requerida} No obstant, la seua seguritat per a chiquets menuts, dònes embarassades o lactando, o en aquells en malaltia hepàtica o renal severa no ha segut establida.

En 2006 les senyes d'investigació recopilats en l'evaluació de seguritat publicat per la Organisació Mundial de la Salut no varen trobar efectes adversos dels glucósidos de esteviol. No hi ha prova concloent de riscs potencials de la estevia en la salut humana.

Taxonomia

Stevia rebaudiana va ser descrita per (Bertoni) Bertoni i publicat en Journal of Botany, British and Foreign 66: 141. 1928.

Etimologia

Stevia: nom genèric que va ser otorgat en honor del botànic i mege espanyol Pedro Jaime Esteve que va descobrir la planta.

rebaudiana: epítet

Sinonímia

• Eupatorium rebaudianum Bertoni
• Stevia rebaudiana (Bertoni) Hemsl.

Nom comú

Stevia o Estevia, Kaa Hee, Caaje, full dolç de Paraguay, full de caramelo, herba de mel, dolça herba, planta dels diabètics.

Vore també

• Cultiu de stevia en Paraguay
• Coca-cola Life
• Siraitia grosvenorii

Bibliografia

Barriocanal LA1, Palaus M, Benitez G, Benitez S, Jiménez JT, Jiménez N, Rojas V. Apparent lack of pharmacological effect of steviol glycosides used as sweeteners in humans. A pilot study of repeated exposures in some normotensive and hypotensive individuals and in Type 1 and Type 2 diabetics. Regul Toxicol Pharmacol. 2008 Jun;51(1):37-41. doi: 10.1016/j.yrtph.2008.02.006. Epub 2008 Mar 5.

Enllaços externs

• Wikispecies té un artícul sobre Stevia rebaudiana.
• http://repositoriotec.tec.ac.cr/handle/2238/3332 [3] archivat en Wayback Machine.