Tardigrada
Els tardígrados (Tardigrada), cridats comunament orsos d'aigua pel seu aspecte i moviments, constituïxen un tall d'ecdisozoos dins del regne animal, caracterisat per ser invertebrats, protóstomos, segmentats i microscòpics (de 500 µm de mija).[1] Ademés s'agrupen dins del gran grup dels panartrópodos per presentar caràcters que sugerixen que compartixen un antecessor comú en els artròpodes, junt als onicóforos.
Varen ser descrits per primera volta per Johann August Ephraim Goeze en 1773, el qual els va denominar «orsos d'aigua» (del alemà Kleine Wasser-Bären, lliteralment ‘ositos d'aigua’) i fa referència a la manera en la que caminen, similar en anar d'un orso. Més vesprada, el terme «tardígrado» (que significa ‘de pas llent’) va ser donat per Lazzaro Spallanzani en 1777, justament per la llentitut d'este animal.
Són organismes extremófilos (resistents a condicions extremes), en característiques úniques en el regne animal com poder sobreviure en el buit de l'espai o soportar pressions molt altes de casi 6000 atm;[2] poden sobreviure a temperatures de -200 °C i fins als 150 °C,[3] a la deshidratació prolongada (poden passar fins a 10 anys sense obtindre aigua)[4][5] o a la radiació ionisant.[6]
Característiques generals
[editar | editar còdic]
La majoria dels tardígrados són terrestres i habiten fonamentalment en els verdets, líquenés o falagueras, encara que també poden aplegar a habitar aigües oceàniques o d'aigua dolça, no havent racó del món que no habiten. Els espècimen adults més grans poden vore's simple vista perque apleguen a alcançar un llarc de 0,5 mm de mija,[1] no obstant, els més menuts poden medir 0,05 mm solament.
Són de forma ovalada o allargada, poden entrar en criptobiosis (metabolisme reduït) i s'alimenten succionant líquits vegetals o animals. Ademés de tindre cèlules eucariota, posseïxen cutícula no quitinosa, encara que poden mudar. Es coneixen més de 1000 espècies de tardígrados.[7] Alguns autors encara els consideren una classe d'artròpodes.
Els tardígrados estan formats per unes mil cèlules i algunes espècies són eutélicas, és dir, mantenen constant el número de cèlules durant el seu desenroll.[1] No obstant, segons atres fonts el número de cèlules és d'unes 40 000.[8]
Alguns tardígrados posen els seus ous al mateix temps que muden la cutícula (coberta externa), de tal forma que la posada queda estajada en la cutícula de la que acaben de desprendre's, que li servirà de protecció.[9]
Estructura
[editar | editar còdic]
Dotats de simetria bilateral, en la zona ventral aplanada i la dorsal convexa, els tardígrados consten de cinc segments no diferenciats. Un segment cefàlic poc diferenciat de forma roma que conté la boca (en un parell d'estilets interns) i, en ocasions, punts o taques oculars i cirros sensorials. Els quatre segments restants tenen cada u un parell de pates ventrolaterales terminades en garres (entre quatre i huit) o en ventoses; normalment els primers tres parells es destinen a la locomoció mentres que el quarto servix per a ancorar-se al substrat ya que els tardígrados són extremadament llaugers i inclús un lleu oraget pot arrastrar-los fàcilment. La cutícula no quitinosa exterior que els recobrix pot ser d'una gran varietat de colors. Els tardígrados són ovípars, dioicos i experimenten un desenroll directe, sense fases larvarias. Carixen de sistemes circulatori i respiratori, pero sí disponen d'aparats nerviós, excretor i reproductor.[9] Posseïxen unes cèlules (matoxistemas)cita requerida que els permeten sobreviure en qualsevol mig ya siga aigua, aire, buit, etc.
Aparat digestiu
[editar | editar còdic]Lo més destacat de l'aparat digestiu és la seua estructura bucal. Es caracterisa per una obertura bucal o probòscide formada per uns tres anells de cutícula incrustada cap a la cavitat interior, que continua en una faringe tubular i despuix una succionadora, en la que hi ha uns potents músculs circulares que fan els moviments de succió. En esta musculatura hi ha unes estructures esclerotizadas denominades macroplacoides, que donen rigidea a l'estructura i ademés suponen un punt d'inserció per als músculs suctores. A l'estructura de la boca van associats dos estilets punchants que estan vinculats a músculs retractores i protractores. La seua funció és travessar les parets dels vegetalés dels que s'alimenta i succionar els fotosintatos. Els estilets en repòs es troben embebidos en les glándulas salivals, les quals són les encarregades de secretarlos de nou, junt en el restant de l'estructura bucal, despuix de la ecdisis (procés de muda).
Els tardígrados s'alimenten de bactèrias, algas, criptógamas, rotíferos, nemátodos i atres invertebrats microscòpics. Normalment sorbixen les seues cèlules pero en ocasions ingerixen els organismes complets.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 Miller, William R.(2011).99(5)
- 384.Consultat el 30 de juny de 2014.
- ↑ Nature.395(6705)
- 853–854.doi:10.1038/27576.
- ↑ Horikawa, Daiki D. (2012). Alexander V. Altenbach (ed.). Anoxia Evidence for Eukaryote Survival and Paleontological Strategies., 21st edició, Springer Netherlands, pp. 205–217. ISBN 978-94-007-1895-1.
- ↑ Guidetti, R.Journal of Zoology.257(2)
- 181–187.doi:10.1017/S095283690200078X.
- ↑ «».
- ↑ [enllaç trencat]
- ↑ Chapman, A. D., 2009. Numbers of Living Species in Austràlia and the World, 2nd edition. Australian Biodiversity Information Services ISBN (online) 9780642568618
- ↑ «Difícil de matar: els tardígrados». Consultat el 11 d'agost de 2015.
- ↑ 9,0 9,1 Guil López, Noemí (2016) «Tardígrados, més allà de la vida». Naturalment, 9: 9-14
- Este artícul conté una traducció derivada de «Tardigrada» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.