Taurus-Littrow
Taurus-Littrow és el nom donat a un vall que es troba situat en la cara visible de la Lluna prop de les coordenades 20.0ºN 31.0ºE. Va ser el lloc en el que alunizó la missió espacial tripulada nortamericana Apolo 17 en decembre de 1972, l'última missió llunar tripulada fins a la data.[1][2]
La vall de Taurus-Littrow està situat en la vora surest del Mare Serenitatis, en una cordillera de montanyes formada fa entre 3.800 i 3.900 millons d'anys, quan un gran objecte celest va impactar contra la Lluna, formant el Mare Serenitatis i espentant la roca situada en les vores cap a fòra, elevant el terreny circumdant. Taurus–Littrow es troba prop dels Montes Taurus, al Sur del cràter Littrow, accidents geològics pels que la vall va rebre el seu nom (batejat aixina per la tripulació de l'Apolo 17, va ser aprovat per l'Unió Astronòmica Internacional en 1973).[1]
Les senyes recopilades per la missió de l'Apolo 17 varen mostrar que la vall està composta fonamentalment per brechas riques en feldespat en els grans massiços montanyosos que rodegen la vall, i basalt en el subsol de la vall, cobert per una capa de regolito llunar de materials mixts, formats com a conseqüència de varis events geològics.[3] Taurus–Littrow va ser elegit com a lloc de alunizaje de l'Apolo 17 en acabant de que el restant de llocs candidats anaren descartats per vàries raons, i en l'objectiu de muestrear material procedent de les terres altes llunars, aixina com material volcànic de la mateixa zona.[4]
Geologia
[editar | editar còdic]Formació i geografia
[editar | editar còdic]Varis millons d'anys despuix de la formació de la Mar de la Serenitat, les lavas varen començar a aflorar procedents de l'interior de la Lluna. Com a resultat d'estes lava, les mostres de roques i del sol de la zona que varen ser arreplegades pels astronautes del Apolo 17 Eugene Cernan i Harrison Schmitt varen proporcionar una visió de l'història natural i l'escala temporal geològica de la Lluna.[1]
Entre uns 100 i 200 millons d'anys en acabant de que la conca Serenitatis i la vall Taurus-Littrow es formaren, les lava que varen escomençar a filtrar-se a través de la corfa llunar varen començar a inundar les àrees de baixa altitut.[1] Estos fluix de lava a sovint anaven acompanyats per fonts de fòc que varen cobrir les afores en diminuts contes de vidre. Estos contes eren a voltes de color taronja, lo que explica el sol taronja descobert pels astronautes de l'Apolo 17 en les afores del cràter Shorty. La majoria d'estes perles, no obstant, eren de color obscur, lo que resulta en l'aspecte obscur de la conca Serenitatis des de la Terra.[1]
La vall en sí és allargat a lo llarc d'un eix que apunta cap al centre de Mare Serenitatis.[1] Grans massiços montanyosos es localisen a abdós costats de la vall, cridats massiços nort i sur, per la seua ubicació geogràfica en relació en l'atre.[1] L'altura d'estos massiços donen a la vall una profunditat major que la del Gran Canó del Colorat en Estats Units.[5] A lo llarc del Massiç Sur es troba Bear Mountain (la montanya de l'orso), batejada aixina per una montanya del mateix nom, prop de la ciutat natal d'Harrison Schmitt en Silver City, Nou Mèxic. Els tossals esculpidas i el massiç oriental conformen la vora este de la vall i cap a l'oest, un tall vertical travessa el fondo de la vall i s'eleva uns dos quilómetros (1.2 milles) per damunt. Els massiços Nort i Sur desemboquen en l'eixida principal de la vall cap a la Mar de la Serenitat, parcialment bloquejat per la montanya batejada Family.[1][6]
Basant-se en les observacions de l'Apolo 17, el fondo de la vall és per lo general una planura suaument ondulada. Vores rodades de diferents tamanys i atres depòsits geològics es troben dispersos per tota la vall. En l'àrea de desplegament de vos experiments llunars ALSEP, situada a l'oest del lloc de alunizaje, les vores rodades promedian uns quatre metros de tamany i són més abundants que en atres àrees de la vall.[7]
L'impacte del cràter Tycho, que es va produir fa entre 15-20 i 70-95 millons d'anys, va formar grups de cràters secundaris en varis llocs de la Lluna. Les senyes de l'examen d'estos grups sugerixen que el cúmul central de cràters en la vall es va formar com a resultat de dit impacte. Despuix de l'anàlisis dels grups d'impacte secundaris coneguts resultants de l'impacte que va formar Tycho, s'ha descobert que la majoria d'ells tenen una capa de material eyectado cap al sol, o capa d'enrunes, en un patró distintiu. Les senyes arreplegades per l'Apolo 17 i la comparació entre els cúmuls de cràter de la vall i els impactes secundaris coneguts de Tycho mostren moltes similituts entre abdós. El cluster central de cràters té un patró de eyección que apunta en la direcció de Tycho, i el patró dels restants del mant llauger apunten directament cap al massiç Sur. Esta última evidència recolza l'hipòtesis de que el mant llauger es va formar com a conseqüència d'una remugada que va ocórrer en el massiç Sur a causa dels impactes secundaris durant la formació de Tycho. L'anàlisis a gran escala sugerix que el clúster de cràters pot ser part d'un grup secundari major a causa de Tycho, incloent cràters en el massiç del Nort i atres grups tan al nort com el cràter Littrow. Si efectivament estan relacionats, les arracades més chicotetes formarien un grup més gran que podria ser part d'un raig pel cràter Tycho.[3]
Composició
[editar | editar còdic]Les evidències arreplegades durant la missió Apolo 17 mostra que els massiços montanyosos que rodegen la vall es componen principalment de breccias riques en feldespat i en basalt que subyacer en el fondo de la vall, a conseqüència dels fluix de lava ocorreguts a lo llarc de l'història de la vall. Els estudis sísmics sugerixen que la capa de basalt per baix de la vall té una gruixa d'uns 1.400 metros (4593.2 peus). Per damunt de la capa de basalt del subsol es troba un depòsit de material no consolidat de variada composició, que van des de material volcànic a regolito format com a conseqüència de diferents impactes. L'inusualment baix albedo, o reflectividad, del sol de la vall és resultat directe de les perles de vidre i els materials volcànics allí ubicats. Els cràters més profunts sobre el sol de la vall actuen com "perforació naturals" i varen permetre als astronautes muestrear el basalt del subsol. Estes mostres de basalt es componen principalment de plagioclasa, pero també contenen cantitats de clinopiroxeno i atres minerals.[3]
La capa de regolito no consolidada en el fondo de la vall té una gruixa d'aproximadament 14 metros i conté material expulsat de molts impactes, sobretot provinents del cràter Tycho. Açò va permetre que es pogueren arreplegar mostres d'este impacte sense tindre que visitar el cràter mateix. La possibilitat de que alguns cràters en la vall podrien ser impactes secundaris de Tycho varen supondre noves oportunitats per a la pren de mostres de material expulsat per dit impacte.[3]
Hi ha varis depòsits geològics en el fondo de la vall procedent de varis events en l'escala de temps geològica de la Lluna. Una d'estes formacions, el mant llauger, és un depòsit de material de color clar en una série de proyeccions que s'estenen al voltant d'uns 6 quilómetros (3.7 milles) des del massiç Sur a través del sol. Els anàlisis previs a la missió varen sugerir que este depòsit podria ser el resultat d'una remugada provinent de la vertent nort del massiç Sur. L'anàlisis de les mostres posterior a la missió varen mostrar que es compon principalment de material de gra fi i fragments de roca dispersos que es varen estendre presuntament en algun moment pel fondo de la vall des del massiç Sur. L'evidència de les mostres i observacions visuals realisades durant la missió de l'Apolo 17 mostren que el mant llauger varia de gruixa en tota la vall. Els cràters situats més llunt del massiç Sur penetren a través del mant llauger cap a material subjacent més obscur. Mentres que els cràters prop del massiç Sur, de fins a 75 metros d'esgambi, no semblen penetrar en el material més obscur en absolut. L'edat d'esta formació s'estima que és aproximadament la mateixa que el clúster central de cràters, o al voltant de 70-95 millons d'anys d'edat.[3]
La mostra 76.535, una troctolita de gra gros composta principalment per olivino i plagioclasa es va recuperar en la vall com a part d'una de les mostres arreplegades en despalladora. Es considera que esta mostra ha segut la més interessant en ser duta de regrés a la Terra des de la Lluna.[8] Esta mostra ha segut objecte de càlculs termocronológicos en la finalitat de determinar si la Lluna alguna volta va tindre un núcleu dinàmic o va estar format per un núcleu metàlic.[9]
Roques arreplegades en els voltants del mòdul llunar són en la seua majoria basalt vesicular de gra gros del subsol, en alguna presència de basalt de gra fi també. Gran part del fondo de la vall, com es mostra en les observacions de la zona de alunizaje immediat, és predominantment regolito i fragments de diferents tamanys com a resultat de varis impactes a lo llarc de l'història de la Lluna.
| Mineral | Volum microscòpic % | Volum megascópico % |
|---|---|---|
| Plagioclasa | 22-45 | 20-50 |
| Clinopiroxeno | 31-51 | 30-70 |
| Olivina | 0-7 | 0-10 |
| Ilmenita/opacs | 13-26 | 5-25 |
| Cristobalita | 0-6 | - |
| Espinela | Trace | - |
| Vidre | Trace | - |
Selecció del lloc de alunizaje
[editar | editar còdic]L'Apolo 17 va ser l'última missió llunar del programa Apolo, per lo que es varen identificar diferents objectius científics en la finalitat de maximizar la productivitat científica de la missió. Llocs d'aterrisage tinguts en conte per a missions anteriors, pero finalment rebujats, varen ser reconsiderats de nou. Taurus-Littrow va ser un de varis llocs d'aterrisage potencials considerats per a l'Apolo 17, junt en el cràter Tycho, el cràter Copérnico, i el cràter Tsiolkovsky en la cara amagada de la Lluna, entre uns atres. Tots menys Taurus-Littrow varen ser finalment descartats per raons científiques i/o operatives. Un alunizaje en Tycho es pensava que podia ser massa perillós per lo accidentat del terreny. D'igual manera, un alunizaje en el costat lluntà de la Lluna, en el cràter Tsiolkovskiy, supondria costs extres dels satèlits necessaris per a mantindre el contacte entre la tripulació i el control de terra durant les operacions realisades en la superfície llunar. Per últim, un alunizaje en Copérnico va ser considerat com no prioritari.[4]
Taurus-Littrow finalment va ser seleccionat en els objectius de muestrear materials antics de les terres altes i material volcànic jove en el mateix lloc d'aterrisage. El lloc de Taurus-Littrow oferia l'accés a abdós, en forma de material de les terres altes en el material expulsat del cràter Tycho i la possibilitat de que alguns dels cràters en la zona podria haver segut punts volcànics.[4]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 «The Valley of Taurus-Littrow». Apollo 17 Llunar Surface Journal. National Aeronautics and Space Administration. Consultat el 7 de setembre de 2010.
- ↑ «Taurus-Littrow Valley». Gazetteer of Planetary Nomenclature. International Astronomical Union. Consultat el 7 de setembre de 2010.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 (1975).Llunar Science Conference, 6th.3
- 2463–2482.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 «Apollo 17 Landing Site Overview». Llunar and Planetary Institute. Consultat el 7 de setembre de 2010.
- ↑ «Landing at Taurus-Littrow». Apollo 17 Llunar Surface Journal. National Aeronautics and Space Administration. Consultat el 7 de setembre de 2010.
- ↑ (1974).Earth, Moon, and Planets.9(3-4)
- 355–395.doi:10.1007/BF00562579.Consultat el 30 d'agost de 2010.
- ↑ Consultat el 19 de setembre de 2010.
- ↑ «76535 Trocolite». National Aeronautics and Space Administration. Consultat el 26 d'octubre de 2010.
- ↑ Science.323(5912)
- 356–359.doi:10.1126/science.1166804.Consultat el 25 de novembre de 2010.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Taurus-Littrow» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.