Regolito
.jpg){kind=link}
Regolito (del grec ῥῆγος rhēgos ‘manta [colorida]’ i λίθος líthos ‘pedra’)[1] és el terme general usat per a designar la capa de materials no consolidats, alterats, com a fragments de roca i grans mineralés, que descansa sobre roca sòlida inalterada.[2] Alcança el seu màxim desenroll en els tròpics humits, a on es troben profunditats de varis centenars de metros de roca alterada. El seu llímit inferior és el front de meteorización.
També es definix com regolito la capa contínua de material fragmentario, incoherent, produïda per impactes meteoríticos, que forma normalment els depòsits superficials en planetas, satèlits i asteroides a on l'atmòsfera és prima o absent; l'eixemple clàssic és el regolito llunar, en varis metros de gruixa, en components que varien des de blocs de tamany mètric fins a pols microscòpica i partícules de vidre.
Regolito llunar
[editar | editar còdic].jpg){kind=link}
La superfície llunar està coberta per regolito, que pot definir-se com aquella estora de restants formats per materials poc compactes de fragments rocosos i sol, tot això cobrint un fondo rocós sòlit. De manera convencional, s'ha establit denominar «sol» a totes aquelles partícules de diàmetro menor d'un centímetro, mentres que les partícules majors reben la denominació de «roques».
El regolito llunar pot tindre diferents orígens: el bombardeig de meteorits i micrometeoritos, la radiació solar, la gran variació de les temperatures entre el dia i la nit,[3] o be les erosió produïdes per distintes causes. La seua textura recorda a l'arena mullada i s'adherix en força a la roba, la seua tonalitat és obscura i la seua olor és similar a la pólvora cremada (encara que l'olor provablement es dega a l'oxidació de la pols llunar en entrar en contacte en l'oxigen present dins de les sondes dels astronautes).[4]
Sembla ser que la profunditat mija del regolito en les zones dels mars llunars alcança els quatre o cinc metros, mentres que en les zones corresponents a les regions montanyoses pot aplegar a alcançar els dèu o inclús més metros. Està compost per basalts, que són roques llunars ígneas obscures de gra molt fi, formades bàsicament per feldespat, plagioclasa i piroxenos, en o sense olivino i atres minerals, aixina com un u o dos per cent de material meteorítico procedent de l'espai exterior.
l'anortosita està composta bàsicament de plagioclasa. El piroxeno és el mineral més comú en les roques de les mars, i és un silicat de calcio-magnesi-ferro de color marró groguenc. El olivino és un silicat de magnesi-ferro que es troba formant cristals de color vert pàlit.
En els mars llunars, els fragments rocosos són basalt, composts per piroxeno, plagioclasa i atres minerals, mentres que en les zones montanyoses els fragments són bàsicament roques riques en plagioclasa i cristals trencats de plagioclasa.
Un atre mineral localisat en la superfície llunar és l'armalcolita, un òxit de titani en ferro i magnesi que forma cristals opacs, denominada aixina en honor als tres astronautes del Apolo 11 (Armstrong, Aldrin i Collins).
S'ha estimat l'edat del regolito en uns 3800 a 4000 millons d'anys.
En alguns texts pot trobar-se una traducció del anglés o del alemà en forma femenina (regolita). «Per tant, els meteorits rics en gas han degut formar-se en la regolita (açò és, la capa de pols de la superfície llunar)».[5]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ (1914) Handwörterbuch der griechischen Sprache, 3.ª edició, Braunschweig: Vieweg & Sohn, p. 840.
- ↑ Real Acadèmia de Ciències Exactes, Físiques i Naturals. «regolito». Vocabulari Científic i Tècnic. Accés 13 de novembre de 2021.
- ↑ Associació Astronòmica d'Espanya. «Formacions llunars». Consultat el 11 de febrer de 2014.
- ↑ Lacroux Jean, Legrand Christian (2004). Descobrir la Lluna, Barcelona: Larousse, p. 126. ISBN 84-8332-548-9.
- ↑ Keppler, Erhard (1986). «7», R. Piper & Co. Verlag, München (ed.). Sol, llunes i planetes (en espanyol), Salvat Editors, p. 85. ISBN 84-345-8246-5.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Regolito» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.