Televisió analògica
La televisió analògica és la tecnologia de televisió original que utilisa senyals analògiques per a transmetre vídeo i àudio.[1] En una emissió de televisió analògica, la lluentor, els colors i el sò es representen per mig de l'amplitut, la fase i la freqüència d'una senyal analògica.
Les senyals analògiques varien en una gama contínua de valors possibles, lo que significa que poden introduir-se sorolls electrònics i interferències. Aixina, en l'analògica, una senyal moderadament dèbil es convertix en nevada i està subjecta a interferències. En canvi, la calitat d'image d'una senyal de televisió digital (TDT) seguix sent bona fins que el nivell de la senyal cau per baix d'un llindar en el que la recepció ya no és possible o es torna intermitent.
La televisió analògica pot ser inalàmbrica (televisió terrestre i televisió per satèlit) o distribuir-se a través d'una ret de cable com televisió per cable.
Tots els sistemes de radiodifusió televisiva utilisaven senyals analògiques abans de l'arribada de la TDT. Motivada pels menors requisits d'ample de banda de les senyals digitals comprimides, a finals de la década de 2000 s'està produint una transició a la televisió digital en la majoria dels països del món, en distints determinis per a la cessació de les emissions analògiques. Varis països ya han realisat el canvi, mentres que el restant seguix en marcha, principalment en Àfrica, Àsia i Sudamérica.
Desenroll
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Història de la televisió.
Els primers sistemes de televisió analògica eren sistemes de televisió mecànics que utilisaven discs giratoris en patrons de forats perforats en el disc per a escanejar una image. Un disc similar reconstruïa l'image en el receptor. La sincronisació de la rotació del disc receptor es realisava per mig d'impulsos de sincronisació emesos en l'informació de l'image. Els sistemes de cambra utilisaven discs giratoris similars i requerien un allumenament intens de l'objecte per a que el detector de llum funcionara. Les imàgens reproduïdes per estos sistemes mecànics eren tènues, de molt baixa resolució i parpadeaban molt.
La televisió analògica no va escomençar en sério com a indústria fins al desenroll del tubo de rajos catódicos (TRC), que utilisa un fes d'electrons enfocat per a traçar llínees a través d'una superfície recoberta de fòsfor. El fes d'electrons podia agranar la pantalla molt més ràpit que qualsevol sistema de disc mecànic, lo que permetia llínees d'agranada més espayades i una resolució d'image molt major. Ademés, un sistema totalment electrònic requeria molt manco manteniment que un sistema mecànic de disc giratori. Els sistemes totalment electrònics es varen popularisar en les llars despuix de la Segona Guerra Mundial.
Estàndarts
[editar | editar còdic]
Les emissores de televisió analògica codifiquen la seua senyal utilisant distints sistemes. Els sistemes oficials de transmissió varen ser definits per l'UIT en 1961 com: A, B, C, D, I, F, G, H, I, K, K1, L, M i N.[2] Estos sistemes determinen el número de llínees d'agranada, la freqüència d'image, l'ample de canal, l'ample de banda de vídeo, la separació vídeo-àudio, etc. A la senyal monocroma de base pot afegir-se un esquema de codificació en color (NTSC, PAL o SECAM).[3] Per mig de modulació RF, la senyal es modula llavors sobre una ona portadora de molt alta freqüència (VHF) o de freqüència ultraalta (UHF). Cada fotograma d'una image de televisió es compon de llínees d'agranada dibuixades en la pantalla. Les llínees són de lluentor variable; tot el conjunt de llínees es dibuixa lo suficientment ràpit com per a que l'ull humà ho perceba com una sola image. El procés es repetix i es mostra el següent fotograma seqüencial, lo que permet la representació del moviment. La senyal de televisió analògica conté informació de temporización i sincronisació per a que el receptor puga reconstruir una image bidimensional en moviment a partir d'una senyal unidimensional variable en el temps.
Els primers sistemes comercials de televisió eren en blanc i negre; l'inici de la televisió en color es va produir en la década de 1950.
Un sistema de televisió pràctic necessita prendre senyals de lluminància, crominancia (en un sistema de color), sincronisació (horisontal i vertical) i àudio, i emetre-les a través d'una transmissió de ràdio. El sistema de transmissió deu incloure un mig de selecció de canals de televisió.
Els sistemes analògics de radiodifusió televisiva tenen distintes freqüències d'image i resolucions. Existixen atres diferències en la freqüència i modulació de la portadora d'àudio. Les combinacions monocromes que encara existien en els anys 50 varen ser estandardisades per l'Unió Internacional de Telecomunicacions (UIT) com a lletres mayúscules de la A a la N. Quan es va introduir la televisió en color, l'informació de crominancia es va afegir a les senyals monocromes d'una forma que els televisors en blanc i negre ignoren. D'esta manera es va conseguir la compatibilitat en versions anteriors.
Existixen tres normes per a codificar i transmetre l'informació adicional sobre el color. El primer va ser el sistema NTSC nortamericà. Les normes PAL europea i australiana i SECAM francesa i de l'antiga Unió Soviètica es varen desenrollar posteriorment i intenten subsanar certs defectes del sistema NTSC. La codificació del color de PAL és similar a la dels sistemes NTSC. SECAM, no obstant, utilisa un enfocament de modulació diferent a el de PAL o NTSC. PAL va tindre una evolució tardana denominada PALplus, que permetia les emissions en pantalla ampla sense deixar de ser totalment compatible en els equips PAL existents.
En principi, els tres sistemes de codificació del color poden utilisar-se en qualsevol combinació de llínea d'exploració/velocitat de fotogrames. Per lo tant, per a descriure completament una senyal determinada, és necessari citar el sistema de color més la norma d'emissió en mayúscules. Per eixemple, Estats Units, Canadà, Mèxic i Corea del Sur utilisen NTSC-M,[nota 1] Japó utilisa NTSC-J,[nota 2] el Regne Unit utilisa PAL-I,[nota 3] França utilisa SECAM-L,[nota 4] gran part d'Europa Occidental i Austràlia utilisen PAL-B/G,[nota 5] la major part d'Europa Oriental utilisa SECAM-D/K o PAL-D/K, etc.
No existixen totes les combinacions possibles. NTSC només s'utilisa en el sistema M, encara que va haver experiments en NTSC-A (405 llínees) en el Regne Unit i NTSC-N (625 llínees) en part de Sudamérica. PAL s'utilisa en vàries normes de 625 llínees (B, G, D, K, I, N), pero també en la norma nortamericana de 525 llínees, denominada PAL-M. De la mateixa manera, SECAM s'utilisa en diverses normes de 625 llínees.
Per esta raó, moltes persones es referixen a qualsevol senyal de tipo 625/25 com PAL i a qualsevol senyal 525/30 com NTSC, inclús quan es referixen a senyals digitals; per eixemple, en DVD-Vídeo, que no conté cap codificació analògica de color i, per lo tant, cap senyal PAL o NTSC.
Encara que en tot lo món s'utilisen distints sistemes de radiodifusió televisiva, s'apliquen els mateixos principis de funcionament.[4]
Vore també
[editar | editar còdic]Notes
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Televisión analógica» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "nota", pero no es trobà una etiqueta <references group="nota"/>