Anar al contingut

Teofrasto

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Erro al crear miniatura:
Teofrasto
Erro al crear miniatura:
Aristóteles, Teofrasto i Estratón de Lámpsaco.

Teofrasto (en grec antic: Θεόφραστος, Theóphrastos; Ereso, illa de Lesbos, ca. 371 a. C. – ca. 287 a. C.)[1] va ser un filòsof i botànic grec. Va marchar a Atenes a una edat primerenca, i inicialment va estudiar en l'escola de Platón. Despuix de la mort de Platón es va relacionar en Aristóteles. El seu nom era Tyrtamos, pero li'l coneix pel seu renom Teofrasto, el quali va ser posat per Aristóteles —segons es diu— per a indicar la gràcia de les seues dissertació. Aristóteles li va llegar a Teofrasto els seus escrits i ho va designar com a successor en el Liceu. Teofrasto va presidir l'escola peripatética durant 36 anys, durant els quals l'escola va florir grandemente. Va morir als 85 anys d'edat, segons Diógenes Laercio. Despuix de la seua mort, els atenienses ho varen honrar en un funeral públic. El seu successor com a cap de l'escola va ser Estratón de Lámpsaco. Teofrasto va ser cridat per Linneo "el pare de la Botànica".[2]

Els interessos de Teofrasto varen ser molt variats, des de biologia i física fins a ètica i metafísica. Va estudiar gramàtica, llenguage i va continuar en el treball d'Aristóteles sobre la llògica. Teofrasto va realisar extenses observacions sobre migracions de plantes i animals, biogeografía, fisiologia i el seu comportament, donant un anàlec primerenc al concepte modern d'un caseta ecològica.[3] Una de les obres més importants de Teofrasto va ser el seu famós tractat botànic Història Plantarum, a on va fer la primera classificació sistemàtica de les plantes. Per tots estos treballs sobre les plantes, és a sovint considerat el pare de la botànica.

Biografia

[editar | editar còdic]

Despuix d'haver rebut la seua primera introducció a la filosofia en Lesbos de part d'un tal Leucipo o Alcipo, va anar a Atenes i va anar un membre del círcul platònic. Despuix de la mort de Platón, es va vincular en Aristóteles i en tota provabilitat ho va acompanyar a Estagira. L'íntima amistat de Teofrasto en Calístenes, l'alumne i companyer d'Alejandro Magne, la menció feta en el seu testament d'una finca de la seua pertinença en Estagira i els repetits apunts de la ciutat i dels seus museus en la Història de les plantes són fets que conduïxen a esta conclusió. Aristóteles ho va nomenar en el seu testament tutor dels seus fills, li va llegar la seua biblioteca i els originals dels seus treballs, i ho va designar el seu successor en el Liceu en la seua pròpia separació a Calcis. Eudemo de Rodas també fa alusions a esta situació i es diu que Aristóxeno estava resentit per esta decisió d'Aristóteles. Teofrasto va presidir l'escola peripatética durant trentacinc anys i va morir en 287 a. C. baix la seua direcció, l'escola va florir admirablemente —va haver un temps en el que va tindre més de 2000 estudiants— i a la seua mort li va llegar la seua casa en jardí i columnates com a lloc permanent d'ensenyança.

Menandro va estar entre els seus alumnes. La seua popularitat es va posar de manifest en el respecte que li professaven Filipo, Casandro i Ptolomeo, i per la desestimació total d'un càrrec d'irreligiosidad interpost contra ell. Va ser honrat en un funeral públic i la totalitat de la població d'Atenes ho va honrar grandemente seguint el corteig fins a la tomba, segons relata Diógenes Laercio.

Obra

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Història plantarum, 1549.

La mida en que Teofrasto va seguir les doctrines d'Aristóteles o les va definir en major precisió o les va concebre d'una forma diferent i quines estructures adicionals de pensament va posar sobre elles solament pot determinar-se parcialment per la pèrdua de moltes de les seues obres. Moltes de les seues opinions tenen que ser reconstruïdes a partir dels treballs d'escritors posteriors com Alejandro d'Afrodisias i Simplicio.[4] En els llistats dels antics s'estenen les seues activitats en tots els camps del coneiximent del seu temps. Els seus escrits diferixen provablement poc del tractament aristotèlic dels mateixos temes, si be en detalls suplementaris. Va influir en el seu temps com un gran divulgador de la ciència. Lo més important dels seus escrits són dos voluminosos tractats botànics:

  • Història de les plantes (Περὶ φυτικῶν ἱστοριῶν α’-θ’; en llatí, D'història plantarum), en nou llibres (originalment dèu).
  • Sobre les causes de les plantes (Περὶ φυτικῶν αἰτιῶν α’-ς’; en llatí, De causis plantarum), en sis llibres (originalment huit). Estos tractats constituïxen la més important contribució a la ciència botànica de tota l'Antiguetat fins al Renaixença.

Els caràcters

[editar | editar còdic]

L'obra Els caràcters o Caràcters morals (Ἠθικοὶ χαρακτῆρες; en llatí, Characteres) consistix en un breu, vigoroso i mordaz esbós dels tipos morals, que conté una valiosa descripció de la vida del seu temps. Es tracta, en definitiva, del primer intent escrit d'una sistemàtica de caràcters. Ellibre està considerat per alguns especialistes com un treball independent, uns atres s'inclinen per sostindre que són bosqueig que va escriure de tant en tant i que varen ser recopilats i editats despuix de la seua mort, uns atres són de l'opinió de que Els caràcters formava part d'un treball sistemàtic més ampli; pero l'estil dellibre contradiu esta opinió. Teofrasto ha tingut molts imitadors d'esta manera d'escriure, notablement Joseph Hall (1608), Sir Thomas Overbury (1614-16), John Earle (1628) i Jean de la Bruyère (1688), qui inclús va traduir Els caràcters.

Atres obres

[editar | editar còdic]
  • Calístenes o Sobre el dolor (Καλλισθένης ἢ Περὶ πένθους; en llatí, Callisthenes sive de dolore), opúsculo perdut.
  • Història de la física (Περὶ φυσικῶν α’-ιη'), de la que es conserven les següents parts:
    • Sobre el fòc (Περὶ πυρός; en llatí, d'igne).
    • Sobre els vents ( Περὶ ἀνέμων; en llatí, De ventis).
    • Sobre les pedres (Περὶ λίθων; en llatí, De lapidibus).
  • Sobre les sensacions (en llatí, De sensibus).
  • Una obra sobre metafísica, Airoptai (en llatí, Metaphysica), que provablement va formar part d'un tractat sistemàtic. Alguns fragments científics més chicotets han segut compilados en les edicions de 1818 a 1821 de Johann Gottlob Theaenus Schneider (1750-1822), en les de 1842 a 1862 de F. Wimmer i en la de bojaca Analecta Theophrastea.

Successió

[editar | editar còdic]

Eponimia

[editar | editar còdic]

Plantilla:Botànic

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]

En la seua versió inicial, este artícul és en bona partix traducció del archive. org/web/20070714083850/http://1911encyclopedia. org/ text de l'edició de 1911 (clàssica) de la Enciclopèdia Britànica (actualment de domini públic).

  1. ↑ Tiziano Dorandi, capítul 2: Chronology, en Keimpe Algra et al. (1999): The Cambridge History of Hellenistic Philosophy (Tractat de Cambridge d'història de la filosofia helenística), pp. 52 - 53. Cambridge.
  2. ↑ https://www-archiv. fdm. uni-hamburg. de/b-online/ibc99/botanica/botanica/histo1. htm#:~:text=TEOFRASTO%20DE%20ERESO%20(c.,De%20Causis%20Plantarum
  3. ↑ Henkel, Marlon (2015). google. es/books? id=bGLxCQAAQBAJ&dq=Hughes,+J.+D.+(1975).+%22Ecology+in+ancient+Greece%22.+Inquiry.+18+(2):+115%E2%80%93125.+doi:10.1080/00201747508601756.&hl=es&source=gbs_navlinks_s 21st Century Homestead: Sustainable Agriculture I (en en), p. 117. ISBN 978-1-312-93953-0.
  4. ↑ Dictionary of Greek and Roman Biography and Mythology.Consultat el 17 de novembre de 2019.
  5. ↑ «Theophrastus» (en inglés). Gazetteer of Planetary Nomenclature. Flagstaff: USGS Astrogeology Research Program.

Bibliografia

[editar | editar còdic]

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons

Obres de Teofrasto

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Paul Tannery.
Erro al crear miniatura:
Émile Egger en 1886.

Estudis sobre Teofrasto

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Teofrasto&oldid=1125905»