Anar al contingut

Teorema de la base de Hilbert

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

En matemàtiques, la teorema de la base de Hilbert[1] o teorema fonamental de Hilbert pren el seu nom de David Hilbert, que va anar el primer en provar-ho en 1888.

Afirma que un anell de polinomis sobre un anell noetheriano també és noetheriano

Enunciat

[editar | editar còdic]

Siga A un anell conmutativo dotat en l'unitat (l'unitat pot ser 0, llavors A=0). Es diu que A és noetheriano si tot ideal de A està finitamente generat. És fàcil provar que quan es complixen les tres següents condicions els dos enunciats equivalen entre sí:

  1. A és noetheriano.
  2. Tot conjunt no buit d'ideals de A admet un element maximal
  3. A complix la condició de cadena ascendent (ACC o CCA):

Si

I0I1In

és una cadena d'ideals, llavors existix N tal que

IN=IN+1=IN+2=.

Teorema fonamental de Hilbert

[editar | editar còdic]

Teorema. Si

A

és noetheriano, llavors

A[X]

és noetheriano.

Corolari. Si

A

és noetheriano, llavors

A[X1,,Xn]

és noetheriano.

El corolari s'obté aplicant la teorema de Hilbert en inducció sobre n.

Referències

[editar | editar còdic]
  1. Hilbert, David (1890). "Ueber die Theorie der algebraischen Formen". Mathematische Annalen. 36 (4): 473–534. doi:10.1007/BF01208503. ISSN 0025-5831. S2CID 179177713.


Referències

[editar | editar còdic]