Teoria de resposta al ítem

La teoria de resposta al ítem (TRI o IRT per les seues sigles més conegudes, en anglés), teoria de la traça latent (TRL) o teoria de resposta al reactiu (TRR), és una teoria psicométrica, utilisada per a la construcció de test i proves sicològiques. Descriu la relació entre un conjunt de senyes obtingudes en un procés de medició (les respostes als ítems d'una prova) en determinades variables latents, com per eixemple les traces de personalitat dels subjectes a els qui s'ha administrat. El tipo de variables o propietats latents que es pretén medir poden ser quantitatives o qualitatives i segons açò es distinguix entre el model ací descrit i els models de classes latents. Donat el caràcter estocàstic de la relació que estudia, també es coneix el model com a «teoria provabilística dels test».

Antecedents

L'orige de la Teoria de resposta al ítem s'associa en el treball del matemàtic danés Georg Rasch (1960), com aixina mateix en els desenrolls de Birnbaum, Lord i Novik (1968), Fischer (1974), Hambleton i uns atres. Les idees sobre les que es fonamenta este model, no obstant, havien segut expostes abans, inclús molt tempranamente, per part dels fundadors del camp de la psicometría (Louis Leon Thurstone, 1912 i Alfred Binet, 1905). Expositors recents recalquen que esta teoria busca ser aristotèlica (en el sentit de posar més atenció a les senyes i la manera com els sers humans responen a instruments de medició) que platónica (és dir, basada en una idealisació de condicions els presuposts de les quals casi mai es verifiquen) com seria el cas de la teoria clàssica dels tests, la teoria psicométrica més coneguda.

Llimitacions de la teoria clàssica

Les principals deficiències i llimitacions de la teoria clàssica (TC) estan determinades per la forma com es construïxen les proves sicològiques baix este model i s'han descrit extensament. Bàsicament, es tracta de lo problemàtic que resulten els indicadors de dificultat, discriminació i correlació, conceptes bàsics en els que treballa el model, aixina com l'utilisació d'índexs els valors dels quals depenen del grup específic de subjectes des d'a on es varen obtindre eixes senyes i les estimacions sobre l'habilitat dels subjectes examinats (els puntajes reals) depenen de la selecció de ítems que conformen la prova.

L'impossibilitat de definir en térmens objectius lo que es medix (les variables latents, com les traces de personalitat), fa que existixquen, per eixemple, molts instruments per a medir depressió, que donen mides diferents i inherentemente incomparables, ya que no es pot determinar de manera objectiva quin medix efectivament eixa traça, puix varen ser construïdes baix la teoria clàssica i estan subjectes a les seues paradoxes.

En breu, per a poder medir baix la TC s'assumix que el puntaje real del esgarre sicològic a medir (T) està relacionat en el puntaje observat de manera directa (O), si ben subjecte a algun error (i), com s'expressa en $T=O+e$. (En eixa expressió pot vore's ya el platonisme senyalat llínees dalt). Aixina que per a saber de quin tamany és eixe error i estimar llavors el puntaje real deu cobrir-se un conjunt de requisits coneguts com tau-equivalència, el més important dels quals en este context és que deuen tindre's vàries observacions de la traça en condicions (idealment) iguals. La varianza d'estes serà distribuïda normalment i la seua mija pot ser estimada puntualment, en lo que es té el valor de $e$ al com es adicionará $O$ per a estimar $T$. Esta és la raó de que els instruments sicològics tinguen més d'un reactiu o ítem.

Les paradoxes d'este enfocament són les següents:

1. Els puntajes observats són únicament de nivell ordinal, no importa qué tan diminuts siguen els intervals de resposta, i per tant no està justificat l'us de la majoria dels procediments estadístics multivariados.
2. Els puntajes estan en una escala, mentres les persones subjectes a evaluació estan en una atra (n-tiles o derivats). En este sentit mai s'està medint la traça personal, sino l'ordenament dels subjectes de la mostra en ell.
3. Mentres més reactius es tinga, millor estimació de precisió (confiabilidad) s'obtindrà, com si els subjectes no variaren.

Estes i atres dificultats eren conegudes pels professionals de la medició, especialment del guany acadèmic. Es varen desenrollar, encara baix la TC algunes solucions, entre unes atres l'equiparació (equating). Cap d'elles donava resultats òptims, lo que permetia l'acusació de inequidad en els processos de medició, per eixemple d'exàmens d'ingrés a l'universitat o al treball en biaix importants cap a algun grup social.

Teoria de la generalizabilidad

Despuix de la teoria clàssica, principalment durant la década de 1960, es va desenrollar un segon model per a la construcció de proves, conegut com a «teoria de la generalizabilidad» o «de les facetes», que intentava complementar el primer model clàssic i compensar les seues deficiències. Utilisant l'anàlisis d'varianza, s'orientava a revelar les fonts d'error dels puntajes per mig del concepte de «faceta», que s'usava per a designar les diferents característiques d'una determinada situació de medició que poden canviar en les distintes oportunitats en que esta es du a efecte i que poden influir modificant els seus resultats. Aplicant anàlisis d'varianza intentava descompondre la relació entre $T$, $O$ i $e$, pero mantenia en lo fonamental els supòsits de la teoria clàssica.

Els models TRI

La nova perspectiva rebuja l'idea de que $T$ i $O$ estan directament relacionades, postulant en el seu lloc que esta relació és provabilística, no llineal i abstracta. En contraposició en la teoria clàssica, l'enfocament de la TRI es concentra solament en calcular «la provabilitat en la que un subjecte determinat respondrà una pregunta determinada d'una determinada manera». Eixa provabilitat es considera en concordancia en el grau de presència de la característica en el subjecte somés a la prova i en les propietats del test.

La TRI ha reemplaçat a la teoria clàssica de mida com a marc per al desenroll de tests i construcció d'escales. Tant en la teoria clàssica dels tests com en la teoria de la generalizabilidad, les puntuacions d'un test són més depenents de la mostra que de la pròpia funció analisada.

La TRI tracta de subsanar dos problemes: El primer fa referència a l'error en la mida i assumix que les puntuacions dels subjectes en un test estaran afectades per un error aleatori, atribuible a diverses causes, dependents del subjecte, de l'ambient, de l'instrument i del propi procés d'evaluació; el segon es referix a la invarianza de les medicions i les propietats dels instruments.

Els principals objectius de la TRI són:

• Obtindre puntuacions independents de la norma: busca de mides que siguen independents de les puntuacions estàndar derivades del grup.
• Elaborar noves proves que analisen la invarianza de la conducta en sí mateixa, de modo que un test represente en precisió un domini gradual de coneiximent relatiu a una única mida.
• La relació dels dos conceptes anteriors permet un tipo de mida en la que els paràmetros de ítem i de persona són abdós invariantes, de tal modo que ni l'elecció d'una mostra de subjectes, ni l'elecció dels ítems afecte als paràmetros de dificultat del ítem ni als de l'habilitat.
• L'agilitat en la combinatoria de ítems de test, que pertanyguen a un mateix domini de conducta, donant pas a l'aplicació de tests adaptats al subjecte, en funció de la capacitat de les habilitats de cada individu.

Sobre el càlcul estadístic, la TRI utilisa un model matemàtic llogístic per a descriure la relació entre el nivell d'habilitat de l'examinat i la provabilitat de que este done una resposta correcta a un ítem del test. Algunes aplicacions de la TRI han consistit en la creació de bancs de ítems i els dissenys de tests a la mida del subjecte o test adaptatius computarizados (TAC). Els test de mida consistixen en la selecció informatisada dels ítems que puguen medir millor l'habilitat d'un individu.