Terremot de Veneçola de 1812
El terremot de Veneçola del 26 de març de 1812 va ser un dels desastres més greus de l'història del país. Va ocórrer durant la guerra d'independència de Veneçola i va destruir vàries ciutats de les províncies de Caracas, Barinas, Mèrida i Trujillo de la recent formada república. A la destrucció inicial també s'unixen lo que va provocar la forta rèplica del 4 d'abril.
Terremot
[editar | editar còdic]El 26 de març de 1812 era Dijous Sant, els líders patriotes planificaven una campanya contra la província de Guayana, encara monàrquica, i detindre l'ofensiva enemiga des de l'oest.[1] La ciutat de Caracas estava adornada i en el poble congregat en les iglésies. A les 16:05 hores va escomençar un remezón de terra que va durar 26 segons, al final d'est, els edificis estaven en ruïnes i mills sepultats;[2] escenes similars es varen produir en atres urbs.[3] En La Guaira no va quedar edificació en peu, a excepció de la casa de l'Aduana i les muralles.[2] Hores abans, a les 14:30 va tremolar en Santa Creu de Mompox i al sendemà en Sant Vicente, a on el volcà La Soufrière va entrar en erupció.[4]
La reacció immediata del populacho va ser de consternació. En les places públiques es reunien grups d'sobreviviente a suplicar de genolls a cel, mentres uns atres movien les enrunes per a rescatar als familiars i amics que gemían demanant ajuda.[3] Les dònes varen escomençar a canviar els seus vestits elegants per trages humils en senyal de penitència. Molts hòmens varen deixar els seus trages de gala per a fer processons usant únicament una ampla correja, en els peus descalzos, les seues barbes sense afaitar, en els seus colls una corda subjectant una gran pedra i en les seues esquenes creues de fusta. Anaven als cerros propencs a les ciutats a implorar, famolencs, clemència divina i a besar relíquies dels sants.[5]
La situació només empijorava per les constants rèpliques.[3] A la mijanit de la jornada del terremot principal va vindre una forta rèplica de 5 a 6 segons, després una atra de 10 a 12 i una tercera més breu.[6] El govern local es va reunir en la plaça front a la catedral de Santa Ana i va enviar recobres als extrems de la urbs, no obstant, no hi havia medicines, aliment ni recaptes.[3] Finalment, eixe mateix dia, el govern federal va declarar la llei marcial per a impedir saquejos i va ordenar cremar tot cadàver que es trobara per a evitar una epidèmia de còlera (en l'época es creïa en la teoria miasmática).[7] En el pànic, els veïns es varen acusar entre sí haver dut l'ira dels cels i molts, al no trobar sacerdots, varen confessar públicament els seus crims en el carrer, incloent robos i assessinats. En els dos dies següents més de 2000 persones que vivien en concubinato es varen casar, molts chiquets illegítims perque les seues mares eren prostitutes varen ser reconeguts pels seus pares i persones abandonades per les seues famílies a causa de la seua pobrea varen ser acollits pels seus parents.[5] Molts varen escomençar a buscar als seus parents desapareguts o varen fugir als camps i montanyes.[7]
El major general John Studholme Hodgson, governador de Curazao, afirmava que el fort i els almagasens de la Guaira varen ser destruïts i quan intente ancorar en el port, li varen demanar no fer cap salutació en la seua artilleria per a evitar aumentar l'histerisme. Després, les autoritats republicanes li varen demanar que ajudara en la seua tripulació a arreplegar i cremar cossos, pero ell es va negar. També senyala que en la vila hi havia moltes partides de soldats i esclaus negres vagant sense ajudar, pero les autoritats no tenien força per a obligar-los a treballar.[nota 1]
El comandant José Mires, en Sant Felipe, afirmava que les cases varen volar fins als seus fonaments, que de la terra eixia fòc i es varen derrocar varis cerros.[9] En tant, no va haver molts danys en Port Cabell.[nota 2]
Epicentre
[editar | editar còdic]
Els primers estudis científics de l'event varen ser realisats per Melchor Centeno Grau en el seu llibre Estudis Sismológicos (1940), qui va plantejar que el fenomen va ser tectónico i va tindre un caràcter multifocal. Basat en els registres dels danys, creïa que un epicentre estava en el mar Carib, entre el archipèlec dels Roques i la costa de la Guaira, i va ser el que va causar els danys en la capital i el seu port; un atre entre Sant Felipe, Barquisimeto i El Tocuyo; i un tercer al sur del llac de Maracaibo, en la cordillera dels Vages, causant de la destrucció de Mèrida.[11] Günther Fiedler en la seua obra Àrees afectades per terremots en Veneçola de 1961, continua la tesis dels tres focs i basant-se en esta crea mapes que indiquen l'intensitat de les tremolació segons la escala de Mercalli (encara que no explica cóm va fer els càlculs): la costa central al nort de Caracas va tindre una intensitat de IX a X i una magnitut de 6,3 en la escala de Richter; entre Sant Felipe i Barquisimeto una intensitat de X i una magnitut de 6,2; i, finalment, al suroest de Mèrida, una intensitat de X i una magnitut de 7.[12] J. Grases en la seua reporte Investigacions sobre sismes destructors que han afectat el centre i occident de Veneçola (1980) arreplega l'estudi anterior, pero rebaixa l'intensitat en un grau en cada ubicació.[13]
L. S. Cluff i W. R. Hansen en el seu Seismicity and Seismic Geology of Northwestern Veneçola (1969) proponen una atra teoria: només va haver un epicentre, prop de Mèrida, en el mateix lloc que Fiedler va propondre el seu epicentre andino. Li assignen una intensitat de XI i va anar el major terremot de l'història veneçolana, en una magnitut de 8. La ruptura superficial va comprendre 350 km entre Mèrida i Sant Felipe, encara que va poder aplegar a Caracas, seguint la falla de Boconó, lo que va poder provocar un moviment submarí que va dur a la destrucció de la capital.[13]
Rogelio Altez en l'artícul Cronometrización extemporánea. Els Sismes del 26 de Març de 1812 en Caracas i Mèrida (1998) propon que va haver dos terremots: un en Caracas a les 16:00 hores i un atre en Mèrida a les 17:00. Per a açò es basa en els testimonis de l'época, a on s'afirma que les misses s'estaven acabant en Mèrida quan va ocórrer l'event i el bisbe es retirava caminant al seu palau des de la propenca catedral de Sant Francisco. Per llavors, les mateixes eren a les 17:00 i els clercs calculaven l'hora basant-se en la posició del sol. En ser Dijous Sant només es podia celebrar una missa i esta no podia ser fins al cap de les 16:00, i els registres indiquen que en Caracas les misses recent començaven para quan va ocórrer la tremolació.[14] Açò també coincidix en el fet que en els Vages només Mèrida va ser danyada. Ademés, explica que molts dels danys causats en Sant Felipe varen ser frut del desborde del riu Yurubí, succeït dies més tart, que Barquisimeto va sofrir danys, pero no va ser destruïda, perque a la jornada següent va ser saquejada per Monteverde, i que els pobles entre Barquisimeto i Mèrida no varen reportar destrucció de consideració.[15] Per últim, Laffaille i Rengifo sostenen que la destrucció de Mèrida no va ser tan greu com es va aplegar a creure, basats en testimonis de l'época i els events succeïts despuix,[16] en una intensitat de VII a VIII.[17] També que l'epicentre va deure estar a l'est de la vila[18] i no va deure alcançar una magnitut de 7 graus,[19] sino d'a penes 5,4.[20]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Laffaille, 2003, p. 108.
- ↑ 2,0 2,1 Poudenx, 1963, p. 45.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 Poudenx, 1963, p. 46.
- ↑ Poudenx, 1963, p. 45-46.
- ↑ 5,0 5,1 Roses Marcano, 1967, p. 17.
- ↑ Laffaille, 2003, p. 111.
- ↑ 7,0 7,1 Laffaille, 2003, p. 110.
- ↑ Parra Pérez, 1992, p. 426 (nota 39).
- ↑ Parra Pérez, 1922, p. 426.
- ↑ Altez, 2006, p. 283.
- ↑ Laffaille, 2003, p. 111-112.
- ↑ Laffaille, 2003, p. 112-113.
- ↑ 13,0 13,1 Laffaille, 2003, p. 113.
- ↑ Laffaille, 2003, p. 113-114.
- ↑ Laffaille, 2003, p. 114.
- ↑ Laffaille, 2003, p. 116.
- ↑ Laffaille, 2003, p. 119.
- ↑ Laffaille, 2003, p. 117.
- ↑ Laffaille, 2003, p. 118.
- ↑ Laffaille, 2003, p. 121.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Terremoto de Venezuela de 1812» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "nota", pero no es trobà una etiqueta <references group="nota"/>