Terremot i tsunami de Flors de 1992

El terremot i tsunami de Flors de 1992 va ocórrer el 12 de decembre en l'illa de Flores, en Indonèsia. En una magnitut de 7,7 i una intensitat màxima de IX en l'escala de Mercalli, va anar el terremot més gran i mortífero de 1992 i de la regió de les Illes menors de la Sonda, en a lo manco 2500 persones fallides. El terremot va generar un tsunami inusualment gran per a la seua magnitut; una esmonyida submarina podria explicar este fenomen. Es varen observar solsides de roca submarins prop del lloc del sisme. Les altures d'inundació observades varen ser generalment de 3 a 4 metros, en valors majors en l'illa de Babi, Bou-Tanabeten i el llogaret de Riangkroko.

El terremot va ser causat per l'esmonyida en la falla de retroarco de Flores. Esta falla buza cap al sur per baix de l'illa de Flores i forma part del sistema de falles inverses de retroarco d'Indonèsia. Els epicentre de la majoria dels terremots en la falla de Flors es localisen en la pròpia illa. La zona experimenta en freqüència grans terremots, inclosos varis ocorreguts des de 1992, com els terremots de Lombok de 2018, generats per la falla de Flores, i el terremot de Flors de 2021. La pròpia falla de Flores ha produït a lo manco sis terremots tsunamigénicos des de l'any 1800.

Context tectónico

Indonèsia es troba en el Cinturó de Fòc del Pacífic, una zona d'important activitat volcànica i tectónica. L'archipèlec està situat entre les plaques euroasiàtica, pacífica i australiana. La regió de Flores conté tant falles d'esgarre com falles inverses. El retrocabalgamiento de Flors se situa al nort de l'arc insular d'Indonèsia i es forma per la subducción de la placa indoaustraliana baix la placa euroasiàtica a l'oest de Lombok, mentres que cap a l'est es relaciona en la placa australiana i l'Arc de Banda al sur de Rote. Es caracterisa per una subducción de profunditat intermija. Forma part de l'estructura major de retroarco d'Indonèsia. Estudis geofísicos marins anteriors varen sugerir que esta falla de retroarco constava de dos regions, la falla de Wetar i la de Flores, encara que investigacions més recents indiquen que es tracta d'una estructura contínua d'uns 2.000 km de llongitut. Les plaques de Sunda i Australiana convergixen a una velocitat de 80 mm/any, dels quals 70 mm/any són absorbits per la fossa de Sunda, mentres que els 10 mm/any restants són acomodats per la falla de retroarco de Flores, que discorre front a la costa nort de les Illes menors de la Sonda, en el mar de Banda.

La zona és sísmicamente activa: entre 1900 i 2022 es varen registrar 79 terremots de magnitut superior a 6,0, onze dels quals varen generar tsunamis. Ademés, l'àrea ha produït a lo manco sis terremots tsunamigénicos de magnitut superficial igual o superior a 6,5 des de 1800. Existix un risc important de tsunami associat al sistema de retroarco d'Indonèsia. La part oriental d'Indonèsia, menys estudiada, ha sofrit més tsunamis que la part occidental, més investigada. Encara que els tsunamis produïts per falles de retroarco són menys freqüents que els generats per megafallas de subducción, poden causar danys molt severs.

Terremot

El terremot va ser el resultat d'una falla inversa superficial a lo llarc d'una falla situada en la regió de retroarco entre els arcs de les illes de la Sonda i les illes Banda. La falla de Flores representa una falla inversa de retroarco que acomoda la deformació tectónica entre les plaques australiana i de Sunda. Esta estructura s'estén a lo llarc de més d'1.500 km, i va anar el seu segment oriental el responsable del sisme.

El terremot va ocórrer a les 05:29 UTC i va ser seguit per vàries rèpliques d'importància. Es va observar una extensa liqüefacció del sol a lo llarc de la mar de Flores, inclós el port de Maumere, a on va causar «danys extensos». En total, es varen registrar entre 102 i 148 rèpliques de magnitut superior a 3,0. La major rèplica registrada va ser de magnitut 6,1. S'ha estimat que durant el terremot es va trencar un àrea d'aproximadament 140 × 40 km, en dos zones principals d'esmonyida.