Tsunami

Tsunami

Esquema d'un tsunami.

Archiu:Simulación Tsunami.ogv

Un tsunami (forma recomanada) o sunami (del japonés 津 [tsu], 'port' o 'baïa', i 波 [nami], 'ona'), també cridat maremoto (del llatí mare, 'mar', i motus, 'moviment'), és un event complex que involucra un grup d'onas en un cos d'aigua de gran energia i de tamany variable que es produïx quan es desplaça verticalment una gran massa d'aigua per algun fenomen extraordinari, per eixemple, terremots, erupció volcàniques, detonació nuclears submarines, esmonyides de terreny, impacte de meteorits, etc. A diferència de les ones oceàniques normals produïdes pel vent, i de les marees, que són generades per l'atracció gravitatoria del Sol i la Lluna, un tsunami és generat pel desplaçament d'aigua. Els tsunamis en ones excepcionalment altes es denominen megatsunamis.

Este tipo d'ones desplacen una cantitat d'aigua molt superior a les ones superficials produïdes pel vent. Es calcula que el 75 % d'estos fenomens són provocats per terremots, en el cas de la qual reben el nom més correcte i precís de «tsunamis tectónicos». La energia d'un maremoto depén del seu altura, de la seua llongitut d'ona i de la llongitut del seu front. De la mateixa manera, l'energia total descarregada sobre una zona costera també dependrà de la cantitat de picos que duga el tren d'ones. És freqüent que un tsunami que viaja grans distàncies disminuïxca l'altura de les seues ones, pero sempre mantindrà una velocitat determinada per la profunditat sobre la qual el tsunami es desplaça. Normalment, en el cas dels tsunamis tectónicos, l'altura de l'ona de tsunami en aigües profundes és de l'orde d'un metro, pero la llongitut d'ona pot alcançar alguns centenars de quilómetros. Açò és lo que permet que aun cuando l'altura en oceà obert siga molt baixa, esta altura creixca de forma abrupta en disminuir la profunditat, en la qual cosa, en disminuir la velocitat de la part davantera del tsunami, necessàriament creix l'altura per transformació d'energia cinètica en energia potencial. D'esta forma, una massa d'aigua d'alguns metros d'altura pot resultar destructiva terra adins.

Causes i fenomenologia

Animació d'una ona en aigües someras.

Antigament, el terme tsunami s'utilisava per a referir-se a les ones produïdes per huracans i temporals que podien entrar terra adins, pero estes no deixaven de ser ones superficials produïdes pel vent. Tampoc es deu confondre en l'ona produïda per la marea coneguda com macareo. Est és un fenomen regular i molt més llent, encara que en alguns llocs estrets i de fort desnivell poden generar-se fortes corrents.

La majoria dels tsunamis són originats per terremots de gran magnitut baixe la superfície aquàtica. Per a que s'origine un tsunami, el fondo marí deu ser mogut de manera abrupta en sentit vertical, de modo que una gran massa d'aigua del oceà siga impulsada fòra del seu equilibri normal. Quan esta massa d'aigua tracta de recuperar el seu equilibri genera ones. El tamany del tsunami estarà determinat per la magnitut de la deformació vertical del fondo marí entre atres paràmetros com la profunditat del llit marí. No tots els terremots baix la superfície aquàtica generen tsunamis, sino solament aquells de gran magnitut, en hipocentro en el punt de profunditat adequat.

Un tsunami tectónico produït en un fondo oceànic de 5 km de profunditat desplaçarà tota la columna d'aigua des del fondo fins a la superfície. El desplaçament vertical pot ser tan sol de centímetros; pero, si es produïx a la suficient profunditat, la velocitat serà molt alta i l'energia transmesa a l'ona serà enorme. Aixina i tot, en alta mar l'ona passa casi desapercebuda, ya que queda camuflada entre les ones superficials. No obstant, destaquen en la quietud del fondo marí, el qual s'agita en tota la seua profunditat.

Pel cinturó de fòc, la zona de sismes més activa del planeta, el oceà Pacífic és el lloc més afectat per este tipo de fenomens. En particular, Japó és el país més colpejat pels tsunamis, a causa de la seua ubicació geogràfica. Per això, esta àrea del Pacífic és l'única en un sistema d'alertes verdaderament eficaç.Plantilla:Quí

Física dels tsunamis tectónicos

No existix un llímit clar respecte de la magnitut necessària d'un sisme com per a generar un tsunami. Els elements determinants per a que ocórrega un tsunami són la magnitut del sisme originador, la profunditat del hipocentro i la morfologia de les plaques tectónicas involucrades. Açò fa que per a alguns llocs del planeta es requerixquen grans sismes per a generar un tsunami, mentres que para uns atres baste en sismes de menor magnitut. En atres térmens, la geologia local, la magnitut i la profunditat focal són part dels elements que definixen l'ocurrència o no d'un tsunami d'orige tectónico. A pesar d'açò, existixen estudis que relacionen la coda de les ones-p, aünat al perfil de la costa, en la presència de tsunamis permetent millorar l'efectivitat dels sistemes d'alerta primerenca.

La velocitat de les ones pot determinar-se a través de la equació:

___MATH_0___,

a on D és la profunditat de l'aigua que està directament sobre el sisme i g, la gravetat terrestre (9,8 m/s²).

A les profunditats típiques de 4-5 km les ones viajaran a velocitats entorn als 600 quilómetros per hora o més. La seua amplitut superficial o altura de la cresta H pot ser menuda, pero la massa d'aigua que agiten és enorme, i per això la seua velocitat és tan gran; i no solament això, puix la distància entre picos (llongitut d'ona) també ho és. És habitual que la llongitut d'ona de la cadena d'ones d'un tsunami siga de 100 km, 200 km o més.

Quan l'ona entra en aigües poc profundes, es ralentisa i aumenta la seua amplitut (altura).

L'interval de temps entre cresta i cresta (periodo de la ona) pot durar des de menys de dèu minuts fins a mija hora o més. Quan l'ona entra en la plataforma continental, la disminució dràstica de profunditat fa que la velocitat de l'ona disminuïxca i escomence a aumentar la seua altura. En aplegar a la costa, la velocitat haurà decreixcut fins a uns 50 quilómetros per hora, mentres que l'altura ya serà d'uns 3 a 30 m, depenent del tipo de relleu que es trobe. La distància entre crestes (llongitut d'ona L) també s'estretirà prop de la costa.

Degut a que l'ona es propaga en tota la columna d'aigua, des de la superfície fins al fondo, es pot fer l'aproximació a la teoria llineal de la hidrodinàmica. Aixina, el fluix d'energia I es calcula com:

___MATH_1___,

sent 'd' la densitat del decorregut.

La teoria llineal prediu que les ones conservaran la seua energia mentres no trenquen en la costa. El malbarat de l'energia prop de la costa dependrà de les característiques del relleu marí. La manera com es dissipa dita energia abans de trencar depén de la relació H/h. Una volta que aplega a terra, la forma en que l'ona trenca depén de la relació H/L. Com a L sempre és molt major que H, les ones trencaran com ho fan les ones baixes i planes. Esta forma de dissipar l'energia és poc eficient, i du a l'ona adinsar-se en terra com una gran marea.

A l'arribada a la costa l'altura aumentarà, pero seguirà tenint forma d'ona plana. Es pot dir que hi ha un transvasament d'energia de velocitat a amplitut. L'ona es frena pero guanya altura. Pero l'amplitut no és suficient per a explicar el poder destructor de l'ona. Inclús en un tsunami de menys de 5 m els efectes poden ser devastadors. L'ona arrastra una massa d'aigua molt major que qualsevol ona convencional, per lo que el primer impacte del front de l'ona ve seguit de l'espente del restant de la massa d'aigua pertorbada que pressiona, fent que el mar s'adinse molt en terra. Per això, la majoria dels tsunamis tectónicos s'assemblen a una poderosa riada, en la qual és la mar el que inunda a la terra, i ho fa a gran velocitat.

Abans de la seua arribada, la mar acostuma a retirar-se de la costa, que en cas de fondos relativament plans, pot aplegar a varis centenars de metros, com una ràpida marea baixa. Des de llavors fins que aplega l'ona principal poden passar de 5 a 10 minuts, com també existixen casos en els que han transcorregut hores per a que la marejada aplegue a terra. A voltes, abans d'aplegar la cadena principal d'ones del tsunami, que realment arrasarà la zona, poden aparéixer «micro tsunamis» d'avís. Aixina va ocórrer el 26 de decembre de 2004 en les costes de Sri Lanka a on, minuts abans de l'arribada de l'ona forta, menuts tsunamis varen entrar uns cinquanta metros plaja adins, provocant el desconcert entre els banyistes ans que se'ls tirara damunt l'ona major. Segons testimonis, «es varen vore ràpides i successives marees baixes i altes, després la mar es va retirar per complet i solament es va sentir la tamborinada atronador de la gran ona que venia».

En l'animació del tsunami de l'Índic de 2004 es pot observar cóm l'ona es curva pels extrems i cóm Bangladés a penes sofrix els seus efectes, mentres que Sri Lanka, en la direcció de la zona central de l'ona, la rep de ple.

Degut a que l'energia dels tsunamis tectónicos és casi constant, poden aplegar a creuar oceans i afectar a costes molt alluntades del lloc del succés. La trayectòria de les ones pot modificar-se per les variacions del relleu abissal, fenomen que no ocorre en les ones superficials. En els tsunamis tectónicos, ya que es produïxen pel desplaçament vertical d'una falla, l'ona que generen sol ser un tant especial. El seu front d'ona és recte en casi tota la seua extensió. Solament en els extrems es va diluint l'energia en curvar-se. L'energia es concentra, puix, en un front d'ona recte, lo que fa que les zones situades just en la direcció de la falla es vegen relativament poc afectades, en contrast en les zones que queden agranades de ple per l'ona, encara que estes se situen molt més llunt. El peculiar front d'ona és lo que fa que l'ona no perga energia per simple dispersió geomètrica, sobretot en la seua zona més central. El fenomen és semblat a una ona encajonada en un canal o riu. L'ona, al no poder dispersar-se, manté constant la seua energia. En un tsunami existix certa dispersió pero, sobretot, en les zones més alluntades del centre del front d'ona recte.

Dispersió de l'energia per l'allargament del front d'ona

Hi ha els qui sostenen que els tsunamis són eixemples d'un tipo especial d'ones no llineals denominades solitones.

El fenomen físic dels solitones va ser descrit, en el XIX, per J. S. Russell en canals d'aigua de poca profunditat, i són observables també en atres llocs. Al respecte s'ha expressat que:

...en rius (de varis metros d'altura: mascaret del riu Sena o bore del riu Severn ) i en estrets (com en la pycnoclina del estret de Gibraltar, a on poden alcançar fins a cent metros d'amplitut encara que siguen a penes perceptibles en la superfície de la mar) o en l'oceà (maremoto és una ona jagantesca en un port que ocorre com a etapa final d'una ona solitària que ha recorregut de tres a quatre mil quilómetros a uns huitcents quilómetros per hora, per eixemple d'Alaska a Hawái).

Tsunamis en atres tipos d'orígens

Existixen atres mecanismes generadors de tsunamis menys corrents que també poden produir-se per erupció volcàniques, esmonyidas de terra, meteorits, explosiones submarines i d'orige meteorològic coneguts com meteotsunami. Estos fenomens poden produir ones enormes, molt més altes que les dels tsunamis corrents. De totes estes causes alternatives, la més comuna és la de les esmonyides de terra produïts per erupció volcàniques explosives, que poden afonar illes o montanyes sanceres en la mar en qüestió de segons. També existix la possibilitat de solsides naturals tant en la superfície com baix d'ella. Este tipo de maremotos diferixen dràsticament dels maremotos tectónicos.

En primer lloc, la cantitat d'energia que intervé. Està el terremot de l'oceà Índic de 2004, en una energia desenrollada d'uns 32.000 MT. Solament una menuda fracció d'esta es traspassarà al maremoto. Pel contrari, un eixemple clàssic d'este tipo de tsunamis és l'explosió del volcà Krakatoa, l'erupció del qual va generar una energia de 300 MT. No obstant, es va medir una altitut en les ones de fins a 50 m, molt superior a la de les mides pels tsunamis de l'oceà Índic. La raó d'estes diferències estreba en varis factors. Per una part, el major rendiment en la generació de les ones per part d'este tipo de fenomens, menys energètics pero que transmeten gran part de la seua energia a l'mar. En un seisme (o sisme), la major part de l'energia s'invertix en moure les plaques. Pero, aixina i tot, l'energia dels maremotos tectónicos seguix sent molt major que la dels mega maremotos. Una atra de les causes és el fet de que un maremoto tectónico distribuïx la seua energia a lo llarc d'una superfície d'aigua molt major, mentres que els mega maremotos partixen d'un succés molt puntual i localisat. En molts casos, els mega maremotos també sofrixen una major dispersió geomètrica, degut justament a l'extrema localisació del fenomen. Ademés, solen produir-se en aigües relativament poc profundes de la plataforma continental. El resultat és una ona en molta energia en amplitut superficial, pero de poca profunditat i menor velocitat. Este tipo de fenomens són increiblement destructius en les costes propenques al desastre, pero es diluïxen en rapidea. Eixe malbarat de l'energia no solament es dona per una major dispersió geomètrica, sino també perque no solen ser ones profundes, la qual cosa comporta turbulèncias entre la part que oscila i la que no. Això comporta que la seua energia disminuïxca prou durant el trayecte.

Archiu:Tsunami-kueste.01.vm.jpg

Recreació gràfica d'un maremoto aproximant-se a la costa

L'eixemple típic de megatsunami és el causat per la caiguda d'un meteorit en l'oceà. Este event produiria ones curves de gran amplitut inicial, prou superficials, que sí tindrien dispersió geomètrica i malbarat per turbulència, per lo que, a grans distàncies, potser els efectes no serien tan amoladors. Una volta més els efectes estarien localisats, sobretot, en les zones propenques a l'impacte. L'efecte és exactament el mateix que el de llançar una pedra a un estany. Evidentment, si el meteorit fora lo suficientment gran, tindria igual cuán alluntat es trobara el continent de l'impacte, puix les ones ho arrasarien de totes formes en una energia inimaginable. Tsunamis apocalípticos d'eixa magnitut varen deure produir-se fa 65 millons d'anys quan un meteorit va caure en l'actual península de Yucatán. Este mecanisme generador és, sense dubte, el més rar de tots; de fet, no es tenen registres històrics de cap ona causada per un impacte.

Alguns geólogos especulen que un mega tsunami podria produir-se en un futur pròxim (en térmens geològics) quan es produïxca una esmonyida en el volcà de la part inferior de l'illa de La Palma, en les illes Canàries (cim Vell). No obstant, encara que existix eixa possibilitat (de fet algunes valls de Canàries, com el de Güímar, en Tenerife, o el del Golf, en El Ferro, es varen formar per episodis geològics d'este tipo), no sembla que això puga ocórrer a curt determini.

Tsunamis en el passat

Es conserven moltes descripcions d'ones catastròfiques en l'Antiguetat, especialment en la zona mediterrànea.

Illa Santorini (ca. 1620 a. C.)

Artícul principal → Erupció minoica.

Alguns arqueòlecs afirmen que la desaparició de la civilisació minoica en el XVI va ser deguda a un tsunami. Segons esta hipòtesis, les ones generades per l'explosió de la illa volcànica de Santorini despuix de destruir per complet la ciutat d'Acrotiri, ubicada en ella i un dels principals ports minoicos, varen aplegar a Creta en altures majors als cent metros. Estes ones varen destruir Amnisos, el port de Cnosos, i varen inhabilitar la seua flota, els cultius varen ser afectats pel núvol de cendres i els anys de hambruna que varen seguir varen debilitar al govern central. Esta catàstrofe va deixar als minoicos a merced de les invasions. L'explosió de Santorini va poder ser molt superior a la del volcà Krakatoa. S'ha especulat que la narració platònica de la Atlántida es basa en un recort deformat d'este tsunami.

Golf de Càdis

Els investigadors Antonio Rodríguez Ramírez i Juan Antonio Morales González , dels Departaments de Geodinámica-Paleontologia i Geologia de la Facultat de Ciències Experimentals de la Universitat de Huelva, han estudiat abundants restants de tsunamis en el golf de Càdis. Estos estudis s'han centrat en l'estuari del Tinto-Odiel i en el del Guadalquivir. Les evidències més antigues corresponen al Guadalquivir en un episodi del 1500-2000 anys abans de nostra era, afectant a àrees que disten més de 15 km de la costa. En l'estuari de l'Tinto-Odiel apareixen depòsits sedimentarios relacionats en tsunamis històrics del 382-395, 881, 1531 i 1755.

En el 218 a. C. i 210 a. C. va haver un tsunami en la península ibèrica. Es va prendre el golf de Càdis com a objecte d'estudi principal i s'ha aplegat a la conclusió de que va haver una jagantesca ruptura d'estrats. Un tsunami es fa reconeixible per les destrosses impressionants dels que queden restants detectables sigles despuix; estos desastres ambientals de transformació del paisage coster a través de la paleogeografia es poden reconstruir. Les ones de tsunami apleguen a zones a on no aplega habitualment l'aigua marina i eixos restants són els que proven eixes catàstrofe. Esta s'ha registrat en l'estuari del Guadalquivir i en l'àrea de Doñana. Després l'estudi s'ha ampliat a la costa atlàntica i s'ha comparat en les conseqüències paleogeográficas produïdes en el gran tsunami i terremot de Lisboa de 1755.

Este estudi nos senyala que existixen zones predispostes a que hi haja tsunamis, és dir a sofrir esta expulsió d'energia per part de la naturalea.

Tsunami d'Aleixandria (365 d. C.)

L'historiador Amiano Marcelino va descriure en tot detalle el tsunami que va tindre lloc en Aleixandria i va devastar la metròpoli i les vores del Mediterràneu oriental el 21 de juliol del 365.

Valparaíso (1730)

Artícul principal → Terremot de Valparaíso de 1730.

A les 04:45 del 8 de juliol de 1730, tota l'àrea central de Chile va ser remecida per un fort terremot que va causar danys en Valparaíso, La Serena, Coquimbo, Illapel, Petorca i Tiltil. El tsunami resultant va afectar al voltant de 1000 km de costa. Per primera volta en la seua història, el port de Valparaíso va ser inundat i severament danyat. En les parts baixes del Almendral totes les cases, fortificacions i cellers varen ser destruïdes per l'inundació. També va inundar el sector cobert hui en dia per l'avinguda Argentina, aplegant fins als peus de Sants Ossa.

El terremot i tsunami de 1730 va inundar Valparaíso, va arrasar Concepció, va fer retrocedir les aigües del riu Valdivia i inclús va aplegar a Perú. El tsunami també va creuar l'oceà Pacífic fins a Japó, a on va inundar cases i camps d'arròs en la península de Oshika en Sendai.

Callao (1746)

Artícul principal → Terremot de Lima de 1746.

El 28 d'octubre de 1746 va ocórrer un fort terremot en tota la costa central del Perú, que va tindre el seu epicentre en la mar front a Llima i el Callao, El fort sisme va ser causat pel procés normal d'subducción de la Placa de Naixca baixe la Placa Suramericana. Uns trenta minuts despuix del sisme es va produir un tsunami en ones de 10 a 15 metros d'altura que varen inundar i varen destruir el Port del Callao. Casi tots els habitants de la ciutat que en eixa época era d'uns 5000 aproximadament varen perir en este desastre. ya que l'aigua va alvançar prop d'1 llegua o 5.57 km terra adins, encara va alcançar a aquells que tractaven de fugir cap a Lima. solament 200 persones varen conseguir salvar-se aferrant-se a objectes de fusta i varen ser llançats entre l'àrea de la costa i la illa Sant Lorenzo, a una distància de fins a 8 km. Dels 23 barcos ancorats en el port, 19 es varen afonar i 4 varen ser duts terra adins.

Quan la mar va retrocedir la majoria de les cases i edificis varen ser arrancats dels seus fonaments i duts per les aigües, ademés varen deixar exposts els cadàvers, alguns rebujos, resultat de la violència de les aigües. Una gran part de les muralles de la ciutat, incloent la porta, varen ser arrastrades també. A això de les 04:00 del dia següent, el Callao va ser novament inundat per una atra ona. La màxima altura d'inundació va ser estimada en 24 metros, en l'àrea de la costa verda. El maremoto va aplegar fins a Concepció (Chile); i en Acapulco (Mèxic),

Despuix de la tragèdia, la mar mai va tornar al seu llímit anterior, és dir, gran part del Callao es va afonar.

Lisboa (1755)

Archiu:Lissabon-2.jpg

Terremot de Lisboa de 1755

Artícul principal → terremot de Lisboa de 1755.

El denominat terremot de Lisboa de 1755, ocorregut l'1 de novembre de dit any, i al que s'ha atribuït una magnitut de 9 en la escala de Richter (no comprovada ya que no existien sismógrafs en l'época), va tindre la seua epicentre en la falla Azores-Gibraltar, a 37° de latitut nort i 10° de llongitut oest (a 800 km al suroest de la punta sur de Portugal). Ademés de destruir Lisboa i fer tremolar el sol fins a Alemània, el terremot va produir un gran maremoto que va afectar a totes les costes atlàntiques. Entre trenta minuts i una hora despuix de produir-se el sisme, ones d'entre 6 i 20 metros sobre el port de Lisboa i sobre ciutats del suroest de la península ibèrica varen matar a millers de persones i varen destruir poblacions.

Més d'un miller de persones varen perir solament en Ayamonte i unes atres tantes en Càdis; numeroses poblacions en el Algarve varen resultar destruïdes i les costes de Marroc i Huelva varen quedar greument afectades. Abans de l'arribada de les enormes ones, les aigües del estuari del Tajo es varen retirar cap a la mar, mostrant mercaderies i caixcos de barcos oblidats que yacer en el llit del port. Les ones es varen propagar, entre atres llocs, fins a les costes de Martinica, Barbados, Amèrica del Sur i Finlàndia.

Krakatoa (1883)

Archiu:Krakatoa Tsunami 1883.jpg

Mapa del tsunami generat per la explosió del volcà Krakatoa en Indonèsia el 27 d'agost de 1883. Va produir una ona de 30 metros en el estret de Sunda que va matar a unes 36.000 persones.

Artícul principal → Erupció del Krakatoa de 1883.

El 27 d'agost de 1883 a les dèu i cinc (hora local), la descomunal explosió del volcà Krakatoa, que va fer desaparéixer al citat volcà junt en aproximadament el 45% de l'illa que ho albergava, va produir una ona d'entre 15 i 42 metros d'altura, segons les zones, que va acabar en la vida d'aproximadament 30 000 persones.

L'unió de magma obscur en magma clar en el centre del volcà va ser lo que va originar dita explosió. Pero no solament les ones varen matar eixe dia. Enormes colades piroclásticas varen viajar inclús sobre el fondo marí i varen emergir en les costes més propenques de Java i Sumatra, fent hervir l'aigua i arrasant tot lo que trobaven al seu pas. Aixina mateix, l'explosió va emetre a la estratosfera gran cantitat d'aerosolés, que varen provocar una baixada global de les temperatures. Ademés, va haver una série de erupció que varen tornar a formar un volcà, que va rebre el nom de Anak Krakatoa, és dir, ‘el fill del Krakatoa’.

Mesina (1908)

Archiu:Underwood & Underwood © 1906 No. 10495 - Messina - The once beautiful Water-front after the earthquake dett.jpg

Treballs de reconstrucció despuix del terremot i tsunami de Mesina de 1908

Artícul principal → Terremot de Mesina de 1908.

En la matinada del 28 de decembre de 1908 es va produir un terrible terremot en les regions de Sicília i de Calàbria, en el sur d'Itàlia. Va ser acompanyat d'un tsunami que va arrasar completament la ciutat de Mesina, en Sicília.

La ciutat va quedar totalment destruïda i va tindre que ser alçada de nou en el mateix lloc. Es calcula que varen morir prop de 70.000 persones en la catàstrofe (200 000 segons estimacions de l'época). La ciutat contava llavors en uns 150.000 habitants. També la ciutat de Regio de Calàbria, situada a l'atre costat del estret de Mesina, va sofrir importants conseqüències. Varen fallir unes 15.000 persones, sobre una població total de 45.000 habitants.

Oceà Pacífic (1946)

Archiu:Tsunami large.jpg

Persones fugint del tsunami que s'aproxima en Fil, Hawái.

Artícul principal → Terremot de les Illes Aleutianas de 1946.

L'1 d'abril de 1946, un terremot en l'oceà Pacífic de magnitut 8,6 va provocar un maremoto que va acabar en 173 vides en Hawái i Alaska. Este maremoto va fer que els estats de la zona del Pacífic crearen un sistema d'alertes, el qual va entrar en funcionament en 1949.

Alaska (1958)

Artícul principal → Tsunami de baïa Lituya.

El 9 de juliol de 1958, en la baïa Lituya, al noreste del golf d'Alaska, un fort sisme, de 8,3 graus en la escala de Richter, va fer que es derrocara pràcticament una montanya sancera, generant una paret d'aigua que es va elevar sobre els 580 metros, convertint-se en la ona més gran de la que es tinga registre, aplegant a calificar-se el succés de megatsunami.

Valdivia (1960)

Archiu:The center of Corral was almost completely destroyed by a tsunami - Autumn 1960.png

El centre de Corral va ser casi completament destruït com a conseqüència del maremoto del 22 de maig de 1960

Artícul principal → Terremot de Valdivia de 1960.

El terremot de Valdivia (també cridat el Gran Terremot de Chile), ocorregut el 22 de maig de 1960, és el sisme de major magnitut registrat fins ara per sismógrafs a nivell mundial. Es va produir a les 15:11 (hora local), va tindre una magnitut de 9,5 en la escala de Richter i una intensitat de XI a XII en la escala de Mercalli, i va afectar al sur de Chile. El seu epicentre es va localisar en Valdivia, als 39,5° de latitut sur i a 74,5° de llongitut oest; el hipocentro es va localisar a 35 km de profunditat, aproximadament 700 km al sur de Santiago. El sisme va causar un maremoto que es va propagar per l'oceà Pacífic i va devastar Fil a 10 000 km de l'epicentre, com també les regions costeres de Sudamérica. El número total de víctimes fatals causades per la combinació de terremot i maremoto s'estima en 3000.

En els minuts posteriors un maremoto va arrasar lo poc que quedava en peu. La mar es va arreplegar per alguns minuts i després una gran ona es va alçar acabant al seu pas en cases, animals, ponts, pots i, per supost, moltes vides humanes.

Quan la mar es va arreplegar varis metros, la gent va pensar que el perill havia passat i en lloc d'alluntar-se varen caminar cap a les plages, arreplegant peixos, moluscs i atres residus marins. Per al moment en que es percataron de la gran ona, ya era massa vesprada.

Com a conseqüència del terremot es va originar un tsunami que va arrasar en alguns llocs de les costes de Japó (142 morts i danys per 50 millons de dólars), Hawái (61 decesos i 75 millons de dólars en danys), Filipines (32 víctimes i desapareguts). La costa oest d'Estats Units també va registrar un maremoto, que va provocar danys per més de mig milló de dólars nortamericans.

Colòmbia (1979)

Artícul principal → Terremot de Colòmbia de 1979.

Un terremot important de magnitut 8,1 graus Richter va ocórrer a les 02:59 del 12 de decembre de 1979 a lo llarc de la costa pacífica de Colòmbia i el Equador. El terremot i tsunami associat varen ser responsables de la destrucció de per lo manco sis municipis de peixca i de la mort de centenars de persones en el departament de Nariño en Colòmbia. El terremot es va sentir en Bogotà, Pereira, Cali, Popayán, Buenaventura, Medellín i atres ciutats i parts importants en Colòmbia, i en Guayaquil, Esmeraldes, Quito i atres parts d'Equador. El tsunami de Tumaco va causar, en trencar contra la costa, gran destrucció en la ciutat de Tumaco i les poblacions d'El Toll, Sant Joan, Mosquera i Salahonda en el Pacífic colombià. Este fenomen va deixar un saldo de 259 morts, 798 ferits i 95 desapareguts.

Nicaragua (1992)

Artícul principal → Terremot de Nicaragua de 1992.

Un terremot ocorregut en les costes del Pacífic de Nicaragua, d'entre 7,2 i 7,8 graus en la escala de Richter, el 2 de setembre de 1992, va provocar un tsunami en ones de fins a 10 metros d'altura, que va assotar gran part de la costa del Pacífic d'este país, provocant més de 170 morts i afectant a més de 40.000 persones, en a lo manco una vintena de comunitats, entre elles Sant Joan del Sur.

Hokkaido (1993)

Artícul principal → Terremot de Okushiri de 1993.

Un tsunami imprevist va ocórrer a lo llarc de la costa d'Hokkaido en Japó, com a conseqüència d'un terremot, el 12 de juliol de 1993. Com a resultat, 202 persones de la menuda illa de Okushiri varen perdre la vida, i centenars varen resultar ferides. Este maremoto va provocar que algunes oficines caigueren en fallida.

Les ones varen adquirir una altura de 31 metros, pero solament varen atacar a esta illa.

Oceà Índic (2004)

Artícul principal → Terremot de l'oceà Índic de 2004.

Archiu:2004-tsunami.jpg

Tsunami provocat pel terremot de l'oceà Índic de 2004 colpejant en Tailàndia.

Archiu:Tsunami Khao Lak 2004.jpg

Persones tractant de sobreviure al tsunami en Khao Lak (Tailàndia).

Fins a la data, el tsunami més devastador va ocórrer el 26 de decembre de 2004 en el oceà Índic, en un número de víctimes directament atribuïdes al tsunami d'aproximadament 280.000 persones. Les zones més afectades varen ser Indonèsia i Tailàndia, encara que els efectes destructors varen alcançar zones situades a mils de quilómetros: Bangladés, Índia, Malàsia, les Maldives, Sri Lanka i inclús Somàlia, en l'est d'Àfrica. Açò va donar lloc a la major catàstrofe natural ocorreguda des del Krakatoa, en part per la falta de sistemes d'alerta primerenca en la zona, potser com a conseqüència de la poca freqüència d'este tipo de successos en esta regió.

Archiu:2004 Indonesia Tsunami Complete.gif

Animació del tsunami de 2004 en el Oceà Índic.

El terremot va ser de 9,3: el segon més poderós despuix del terremot de Valdivia (Chile) de 1960 (9,5). En Banda Aceh va formar una paret d'aigua de 10 o 18 m d'altura penetrant en l'illa 1 o 3 km des de la costa a l'interior; solament en l'illa de Sumatra varen morir 228.440 persones o més. Successives ones varen aplegar a Tailàndia, en ones de 15 metros que varen matar a 5.388 persones; en l'Índia varen morir 10.744 persones i en Sri Lanka, va haver 30.959 víctimes.

Este trement tsunami va ser degut ademés de la seua gran magnitut (9,1), a que l'epicentre va estar sol a 9 km de profunditat, i a que el trencament de la placa tectónica va ser de 1600 km de llongitut (600 km més que en el terremot de Chile de 1960).

Chile Central i Sur (2010)

Archiu:2010 Chile earthquake Tsunami aftermath at San Antonio.jpg

Efectes del maremoto en les costes chilenes.

Artícul principal → Terremot de Chile de 2010.

El terremot de Chile de 2010 va ser un fort sisme ocorregut a les 3:34:17 hora local (UTC-3), del 27 de febrer de 2010, que va alcançar una magnitut de 8,8 MW d'acort al Servici Sismológico de Chile i al Servici Geològic d'Estats Units. El epicentre es va ubicar en la costa front a la localitat de Cobquecura, aproximadament 150 km al noroest de Concepció i a 63 km al suroest de Cauquenes, i a 47,4 km de profunditat baixe la corfa terrestre.

Un fort tsunami va impactar les costes chilenes com a producte del terremot, destruint vàries localitats ya devastades per l'impacte telúric. El Archipèlec de Juan Fernández, pese a no sentir el sisme, va ser impactat per les marejadas que varen arrasar en el seu únic poblat, Sant Joan Batiste, en la Illa Robinson Crusoe. L'alerta de tsunami generada per a l'oceà Pacífic es va estendre posteriorment a 53 països ubicats a lo llarc de gran part de la seua conca, aplegant a les costes de la Antàrtida, Colòmbia, Costa Rica, Equador, Nicaragua, Hondures, Hawái, Nova Zelanda, Panamà, Perú i la Polinèsia Francesa.

El sisme és considerat com el segon més fort en l'història del país i un dels dèu més forts registrats per la humanitat. solament és superat a nivell nacional pel cataclisme del terremot de Valdivia de 1960, el de major intensitat registrat per mig de sismómetros. El sisme chilé va ser 31 voltes més forta i va lliberar prop de 178 voltes més energia que el devastador terremot d'Haití ocorregut el més anterior. L'energia lliberada va ser propenca a 100 000 bombes atòmiques com la lliberada en Hiroshima en 1945.

Japó (2011)

Archiu:CAPS 62 Navy 110320- CAPS 63 A large ferry boat rests inland amidst destroyed houses after a 9.0 earthquake and subsequent tsunami struck Japan March.jpg

Vista de Miyako despuix del terremot i el posterior tsunami de 2011.

Artícul principal → Terremot i tsunami de Japó de 2011.

L'11 de març de 2011 un terremot magnitut 9.0 en la escala de Richter va colpejar Japó. El terremot va lliberar una cantitat d'energia superficial calculada en 1,9 ± 0,5×10¹⁷ juliol, que es va dissipar en forma de tremolació i l'energia que va generar el tsunami; eixa energia és casi el doble comparada en el terremot de 9,1 del 2004 en l'oceà Índic. L'energia total lliberada, també conegut com el "moment sísmic" (M0), va anar de més 200 000 voltes l'energia de superfície i va ser calculada per el USGS en 3.9×10²² joules, llaugerament menor que el terremot del 2004 en l'oceà Índic. Açò és equivalent a 9320 gigatoneladas de TNT, o aproximadament 600 millons de voltes l'energia de la bomba nuclear d'Hiroshima.

Archiu:20110311Houshu.ogv

Animació del maremoto de Japó 2011, realisada pel NOAA

Despuix del sisme es va generar una alerta de maremoto (tsunami) per a la costa pacífica del Japó i atres països, inclosos Nova Zelanda, Austràlia, Rússia, Guam, Filipines, Indonèsia, Papúa Nueva Guinea, Nauru, Hawái, illes Marianes del Nort, Estats Units, Taiwan, América Central, Mèxic i les costes d'Amèrica del Sur, especialment Chile, Colòmbia, Equador i Perú. L'alerta de tsunami emesa pel Japó va ser la més greu en la seua escala local d'alerta, lo que implica que s'esperava una ona de 10 metros d'altura. L'agència de notícies Kyodo va informar que un tsunami de 4 m d'altura havia colpejat la Prefectura de Iwate en Japó. Es va observar un tsunami de 10 metros d'altura en l'aeroport de Sendai, en la prefectura de Miyagi, que va quedar inundat, en ones que varen agranar coches i edificis a mida que s'adinsaven en terra.

S'haurien detectat, hores més vesprada, al voltant de 105 rèpliques del terremot, una alerta màxima nuclear i 1000 voltes més radiació de lo que produïa el Japó mateixa pels incendis ocasionats en una planta atòmica. Es temia més tarde una possible fuga radiactiva.

Finalment el tsunami va assotar les costes d'Hawái i tota la costa suramericana en danys mínims gràcies als sistemes d'alerta primerenca liderats pel Centre d'Alerta de Tsunamis del Pacífic.

Indonèsia (2018)

Artícul principal → Terremot i tsunami de Celebes de 2018.

El 28 de setembre de 2018, un tsunami causat per un sisme de magnitut 7,0 en l'escala de Richter va arrasar en vàries zones costeres d'Indonèsia, deixant un total de 4300 fallits.

Erupció del Anak Krakatoa (2018)

Artícul principal → Tsunami de l'estret de la Sonda de 2018.

En Indonèsia, el 22 de decembre de 2018, el volcà Anak Krakatoa va entrar en erupció, provocant un tsunami que va deixar més de 400 fallits.

Península de Kamchatka (2025)

Artícul principal → Terremot i tsunami de Kamchatka de 2025.

En Rússia, concretament en la costa de la península de Kamchatka, un terremot d'intensitat 8,8 succeït el 30 de juliol de 2025 va provocar un tsunami d'ones d'entre 1 a 5 metros a lo llarc de numerosos països de l'oceà Pacífic.