Bombardejos atòmics d'Hiroshima i Nagasaki

Archiu:Atomic bombing of Japan.jpg

Bombardejos atòmics d'Hiroshima i Nagasaki

Plantilla:Campanya de Japó Els bombardejos atòmics d'Hiroshima i Nagasaki –en anglés, atomic bombings of Hiroshima and Nagasaki; en japonés, 日本への原子爆弾投下 (Nippon i no genshi bakudan tōka, 日本への原子爆弾投下^?), lit., «caiguda de bombes atòmiques en Japó»– varen ser dos atacs nuclears ordenats per Harry S. Truman, president dels Estats Units, contra l'Imperi del Japó. Els atacs es varen efectuar el 6 i el 9 d'agost de 1945 sobre les ciutats d'Hiroshima i Nagasaki, respectivament, lo que va contribuir, junt en la guerra soviètic-japonesa, a la rendició de Japó i al fi de la Segona Guerra Mundial. Despuix de sis mesos d'intens bombardeig d'atres 67 ciutats, l'arma nuclear Little Boy va ser soltada sobre Hiroshima el dilluns 6 d'agost de 1945, seguida per la detonació de la bomba Fat Man el dijous 9 d'agost sobre Nagasaki. Entre 105 000 i 120 000 persones varen morir i 130 000 varen resultar ferides. Fins a la data, estos bombardejos constituïxen els únics atacs nuclears de l'història.

S'estima que, cap a finals de 1945, les bombes havien matat a 166 000 persones en Hiroshima i 80 000 en Nagasaki, totalisant unes 246 000 morts, encara que solament la mitat va fallir els dies dels bombardejos. Entre les víctimes, del 15 al 20 % varen morir per lesions o malalties atribuïdes al enverinament per radiació. Des de llavors, algunes atres persones han fallit de leucèmia (231 casos observats) i distints càncerés (334 observats) atribuïts a l'exposició i a la radiació lliberada per les bombes. En abdós ciutats, la gran majoria de les morts varen ser de civils.

Sis dies despuix de la detonació sobre Nagasaki, el 15 d'agost de 1945, l'Imperi de Japó va anunciar la seua rendició incondicional als «Aliats», fent-se formal el 2 de setembre en la firma de l'acta de capitulació. En la rendició de Japó, va concloure la guerra del Pacífic i, per tant, la Segona Guerra Mundial. Com a conseqüències de la derrota, l'Imperi nipó va ser ocupat per forces aliades liderades pels Estats Units —en contribucions d'Austràlia, l'Índia britànica, el Regne Unit i Nova Zelanda— i va adoptar els «Tres principis antinuclears», que li prohibien posseir, fabricar i introduir armament nuclear.

Història

Context

Antecedents

Artícul principal → Segona guerra sino-japonesa.

Despuix de la Primera Guerra Mundial, no semblava provable un enfrontament entre Japó, els Estats Units i les nacions colonials europees, com a potències aliades en el passat contra el colonialisme expansionista alemà en el Pacífic. No obstant, en 1922, els japonesos es varen sentir perjudicats pel Tractat Naval de Washington, que llimitava el número de barcos que podien posseir, i que assegurava la supremacia naval de les flotes nortamericana i britànica. Ademés, Japó se sentia agraviat pel fet de que les potències europees ocuparen territoris dins de lo que considerava la seua esfera d'influència, per lo que en 1937 es va prendre la decisió d'invadir China, conflicte que duraria huit anys. El príncip Konoye va ser nomenat primer ministre en 1940 i va integrar en el seu gabinet a Hideki Tōjō i Iōsuke Matsuoka, defensors acérrimos de l'expansió de Japó per la força. Per a finals d'eixe mateix any, Japó va firmar el Pacte Tripartit en Alemània i Itàlia, lo que alineava a Japó en les «Potències de l'Eix».

En la clara intenció d'establir la cridada. «Gran Esfera de coprosperidad de l'est d'Àsia», en juliol de 1941 Japó va invadir en les seues tropes el sur d'Indochina, territori controlat per França, per lo que Estats Units va decidir prendre represàlies, les quals varen consistir en embargaments comercials i la reducció del suministrament de petròleu al país en un 90 %. Per estes sancions, aixina com les impostes per britànics i neerlandesos, el comerç exterior de Japó va disminuir en un 75 %.

El 5 de novembre, l'emperador Hirohito i el govern japonés varen decidir declarar la guerra als Estats Units si no s'alçava l'embargament petroler a finals de més. El 7 de decembre, la Primera flota japonesa va llançar un atac aéreu massiu contra Pearl Harbor, per lo que al sendemà, el 8 de decembre, el Congrés dels Estats Units va declarar la guerra a Japó com a resposta a la solicitut despuix del famós discurs:

Ahir, 7 de decembre de 1941 —una data que viurà en l'infàmia—, els Estats Units d'Amèrica varen ser atacats repentina i deliberadament per les forces aérees i navals de l'Imperi de Japó.

Franklin Delano Roosevelt.

L'atac a Pearl Harbor es va portar a terme solament un dia en acabant de que Roosevelt autorisara un proyecte secret conegut com Manhattan Engineering District, que finalment es va denominar Proyecte Manhattan.

El Proyecte Manhattan

Artícul principal → Proyecte Manhattan.

El 2 d'agost de 1939, Albert Einstein va dirigir una carta a Franklin Roosevelt, reclamant la seua atenció sobre les investigacions realisades pels científics Enrico Fermi i Leó Szilárd, per mig de les quals l'urani podria convertir-se en una nova i important font d'energia. En dita carta explicava ademés la possibilitat de fabricar bombes sumament potents:

Recents treballs realisats per Enrico Fermi i Leo Szilard, la versió manuscrita dels quals ha aplegat al meu coneiximent, em fan supondre que l'element urani pot convertir-se en una nova i important font d'energia en un futur immediat[...] s'ha obert la possibilitat de realisar una reacció nuclear en cadena en una àmplia massa d'urani per mig de la qual es generaria una gran cantitat d'energia[...]
Este nou fenomen podria conduir a la fabricació de bombes i, encara que en menys certea, és provable que en este procediment es puguen construir bombes de nou tipo i extremadament potents.

Carta d'Einstein enviada a Roosevelt.

Els Estats Units, en l'ajuda del Regne Unit i Canadà en els seus respectius proyectes secrets «Tube Alloys» i «Chalk River Laboratories», varen dissenyar i varen fabricar les primeres bombes atòmiques baix lo que va ser cridat «Proyecte Manhattan». L'investigació científica va ser dirigida pel físic nortamericà Robert Oppenheimer. La bomba atòmica va ser provada el 16 de juliol de 1945, prop d'Alamogordo, Nou Mèxic, en lo que es va conéixer com «Prova Trinity». La bomba utilisada en la prova, cridada «gadget», va causar una explosió propenca a la que ocasionarien 20 000 tonellades de TNT, molt major de l'esperada.

Les bombes utilisades

Artícul principal → Little Boy.

El proyecte Manhattan va produir dos models distints de bombes atòmiques. La bomba llançada sobre Hiroshima, cridada Little Boy, va ser construïda en urani-235, un isòtop del urani. El disseny de la bomba era més senzill que el de l'utilisada durant el bombardeig de Nagasaki i el principi operacional consistia en disparar peces d'urani una contra atra. En juntar-se certa cantitat de ²³⁵O (la seua massa crítica), es produïa una reacció de fissió en cadena que provocava una explosió nuclear. No obstant, la massa crítica necessària per a produir esta reacció devia unir-se molt ràpidament, ya que, de lo contrari, la calor emesa al començ de la reacció expulsaria el combustible ans que es consumira la major part d'ell. Per a evitar este problema, la bomba va utilisar un canó per a disparar una part de l'urani 235 dins de l'atra. Degut a que es creïa que el seu disseny era sumament fiable, es va considerar que no feya falta provar-ho abans d'usar-la.

Tant l'arma de prova, cridada «gadget», com la bomba que es va soltar en Nagasaki cridada Fat Man, es varen dissenyar para implosionar i estaven fabricades bàsicament de plutoni-239, un element sintètic. Els científics en Els Àlbers no estaven totalment segurs de la seua eficiència, per lo que este tipo de bomba va tindre que ser provat en antelació a l'atac, motiu pel qual es va programar la «Prova Trinity».

Elecció dels objectius

Els dies 11 i 12 de maig, el Comité per a l'elecció dels objectius en el Laboratori Nacional Els Àlbers, en Robert Oppenheimer com a membre principal, va recomanar Hiroshima, Kyoto i Yokohama, aixina com l'atarassana en Kokura, com els objectius possibles. La selecció de dites ubicacions es va basar en els criteris següents:

• Eren majors de 4,8 km de diàmetro i en blancs importants en grans àrees urbanes.
• L'explosió causaria dany efectiu.
• Era improvable que anaren atacades en agost de 1945. «Qualsevol objectiu militar chicotet i estrictament militar devia estar ubicat en un àrea molt major que fora susceptible al dany per l'explosió per a evitar riscs innecessaris de que l'arma es perguera per una mala colocació de la bomba».

Dites ciutats es varen mantindre pràcticament intactes durant els bombardejos nocturns portats a terme per les Forces Aérees de l'Eixèrcit dels Estats Units. Hiroshima va ser descrita com «un important depòsit d'armes i un port d'embarque en el centre d'un àrea urbana industrial. És un bon objectiu en el radar i té el tamany suficient per a que gran part de la ciutat puga ser exhaustivament danyada. Existixen tossals adjacents que molt provablement produiran l'efecte d'enfocar, lo que segurament incrementarà considerablement el dany causat per l'explosió. Pels rius no és un bon blanc incendiari». L'objectiu de llançar la bomba era obligar a Japó a rendir-se incondicionalment conforme als térmens de la Declaració de Potsdam. El comité va assegurar que els factors sicològics en la selecció de l'objectiu eren de gran importància, especificant com a prioritats:

1. Obtindre el major efecte sicològic en contra de Japó.
2. Fer suficientment espectacular l'us inicial de l'arma de tal forma que fora reconeguda internacionalment en térmens publicitaris quan fora tirada. Hiroshima tenia la ventaja de tindre un major tamany i, en les montanyes propenques enfocant l'explosió, la major part de la ciutat seria destruïda. El palau del emperador en Tòquio tenia una major fama que qualsevol atre objectiu pero tenia un valor estratègic menor.

Durant la Segona Guerra, Edwin O. Reischauer era l'expert per al Cos d'Inteligència Militar, per lo que erròneament se li va atribuir la decisió de no llançar la bomba sobre Kyoto. En la seua autobiografia, Reischauer refutó dita asseveració i va assegurar que qui mereixia el crèdit d'haver salvat dita ciutat era en realitat Henry L. Stimson, secretari de Guerra, de qui es diu que admirava Kyoto per haver passat allí la seua lluna de mel, vàries décades arrere.

L'ultimàtum en Potsdam

Artícul principal → Conferència de Potsdam.

El 26 de juliol, Truman i atres líders aliats varen emetre la Declaració de Potsdam, la qual bosquejaba els térmens de la rendició de Japó. Va ser presentada com un ultimàtum i s'assegurava que, sense la deguda rendició, els aliats atacarien Japó, resultant en «l'inevitable i completa destrucció de les forces armades japoneses i inevitablement la devastación del sol japonés», encara que no es va mencionar res sobre l'arma atòmica. El 28 de juliol es va fer oficial el rebuig per part del govern japonés i el primer ministre Kantarō Suzuki va oferir una conferència de prensa en la que va assegurar que la Declaració era solament una còpia (yakinaoshi) de la Declaració d'El Caire i que el govern intentava ignorar-la (mokusatsu). Dita asseveració va ser presa tant en sol japonés com en l'estranger com un clar rebuig a la declaració. l'emperador, que estava pendent de notícies dels emissaris de pau enviats a l'URSS, va preferir no intervindre en la posició governamental. Ademés, el 31 de juliol va deixar clar al seu conseller Kōichi Kido que els tesors imperials devien ser defesos a tota costa.

Al començament de juliol, en camí a Potsdam, Truman reexaminó la decisió d'usar la bomba. Al final, Truman va decidir llançar les bombes atòmiques en Japó en l'objectiu de terminar ràpidament la guerra en causar destrucció en les bombes aixina com por de més destrucció, lo que obligaria a Japó a rendir-se.

Bombardeig d'Hiroshima

Hiroshima durant la Segona Guerra

En el moment del bombardeig, Hiroshima era una ciutat de certa importància industrial i militar. Alguns campaments militars es trobaven en les afores, incloent els quarters generals de la Quinta Divisió i els de el Segon eixèrcit General del mariscal de camp Hata Shunroku, qui comandaba la defensa de tota la partix sur del país. Hiroshima era una base d'abastiment i llogística menor per a la milícia japonesa. La ciutat era un centre de comunicació, lloc d'almagasenament i un àrea de reunió per a les tropes. Va ser una de les ciutats japoneses que varen anar deliberadament preservades dels bombardejos aliats en la finalitat de poder efectuar posteriorment una evaluació precisa dels danys causats per la bomba atòmica.

El centre de la ciutat tenia varis edificis reforçats de formigó, aixina com estructures més llaugeres. Fòra del centre, l'àrea estava repleta per menuts tallers de fusta ubicats entre les llars japoneses. Algunes plantes industrials es trobaven en les afores de la ciutat. Les cases eren de fusta en pisos de teixixca i també molts edificis industrials tenien armassó de fusta, per lo que tota la ciutat en el seu conjunt era altament susceptible a danys per incendis.

La població d'Hiroshima havia alcançat la sifra màxima de 381 000 abans de la guerra, pero abans del bombardeig la població havia disminuït regularment per #evacuació sistemàtiques ordenades pel govern japonés. En el moment de l'atac s'estima que hi havia aproximadament 255 000 persones. Esta sifra es basa en les senyes de la població registrada segons el còmput de racions, aixina com l'estimació adicional de treballadors i soldats que varen ser enviats a la ciutat.

El Enola Gai

Artícul principal → Enola Gai.

Hiroshima va ser l'objectiu primari del primer bombardeig atòmic seguit de Kokura i Nagasaki com a objectius alternatius. La data del 6 d'agost es va elegir perque anteriorment la ciutat havia estat coberta per núvols. El B-29 Enola Gai, pertanyent a l'Esquadró de Bombardeig 393d, pilotat i comandado pel coronel Paul Tibbets, va desapegar des de la base aérea de North Field, en Tinian, i va realisar un vol d'aproximadament sis hores fins a Japó. El Enola Gai va ser acompanyat per atres dos B-29, el The Great Artiste, que duya instruments de mida, i el #91, que més vesprada va ser renombrado com Necessary Evil i que tenia llabors de fotografia.

Despuix d'eixir de Tinian, el Enola Gai va volar per separat cap a Iwo Jima, a on es va reunir a 2440 metros d'altura en els bombarders auxiliars, prenent rumbo cap a Japó. L'aeronau va arribar a l'objectiu en clara visibilitat als 9855 m. Durant el vol, el capità de l'Armada William Parsons va armar la bomba, ya que s'havia desactivat per a minimisar el risc d'explosió durant l'envolament. El seu assistent, el subteniente Morris Jeppson, va llevar els dispositius de seguritat trenta minuts abans d'aplegar a l'objectiu.

Al voltant de les 07:00, el sistema de radars japonesos d'alerta primerenca va detectar a les naus nortamericanes aproximant-se des de la partix sur de Japó, per lo que es va emetre una alerta a distintes ciutats, entre elles Hiroshima. Un avió climatològic va sobrevolar la ciutat i al no vore signes dels bombarders, els habitants varen decidir continuar les seues activitats diàries. Prop de les 08:00, el radar va detectar novament els B-29 acostant-se a la ciutat, per lo que les estacions de radi varen emetre l'alarma per a que els habitants es refugiaren, pero molts la varen ignorar.

La detonació de la bomba

El matí del dilluns 6 d'agost de 1945, la bomba Little Boy va ser tirada a les 08:15 del matí d'Hiroshima i va alcançar en 55 segons l'altura determinada per a la seua explosió, aproximadament 600 metros sobre la ciutat. Per vents laterals va fallar el blanc principal, el pont Aioi, per casi 244 metros, explotant just damunt de la Clínica quirúrgica de Shima. La detonació va crear una explosió equivalent a 16 kilotonés de TNT, a pesar de que l'arma en O-235 es considerava molt ineficiente, puix solament es fisionaba l'1,38 % del seu material. S'estima que instantàneament la temperatura es va elevar a més d'un milló de graus centígrats, lo que va incendiar l'aire circumdant, creant una bola de fòc de 256 metros de diàmetro aproximadament. En menys d'un segon la bola es va expandir a 274 metros.

Mentres el Enola Gai s'alluntava a tota velocitat de la ciutat, el capità Robert A. Lewis, copilot del bombarder, va comentar: «Deu meu, ¿qué hem fet?». Bob Caron, artillero de coa del Enola Gai, va descriure aixina l'escena:

Una columna de fum ascendix ràpidament. El seu centre mostra un terrible color roig. És una massa burbujeante grisa violácea, en un núcleu roig. Tot és pura turbulència. Els incendis s'estenen en tots els llocs com a flames que sorgiren d'un enorme llit de brases. Començ a contar els incendis. Un, dos, tres, quatre, cinc, sis... catorze, quinze... és impossible. Són massa per a poder contar-los. Ací aplega la forma de fongo de la que nos va parlar el capità Parsons. Ve cap a ací. És com una massa de melaça burbujeante. El fongo s'estén. Pot ser que tinga mil cinccents o potser tres mil metros d'esgambi i uns huitcents d'altura. Creix més i més. Està casi al nostre nivell i seguix ascendint. És molt negre, pero mostra certa tenyida violáceo molt estrany. La base del fongo s'assembla a una densa boira travessada en un lanzallamas. La ciutat deu estar avall de tot això. Les flames i el fum s'estan unflant i s'arremolinar al voltant de les estribaciones. Els tossals estan desapareixent baix el fum. Tot quant veig ara de la ciutat és el moll principal i lo que sembla ser un camp d'aviació.

Bob Caron, artillero de coa/fotógraf del Enola Gai.

L'explosió va trencar els vidres de les finestres d'edificis localisats a una distància de 16 quilómetros i va poder sentir-se fins a a 59 quilómetros de distància.

Al voltant de 30 minuts despuix va començar un efecte estrany: va escomençar a caure una pluja de color negre al noroest de la ciutat. Esta «pluja negra» estava plena de brutea, pols, suja, aixina com partícules altament radiactives, lo que va ocasionar contaminació encara en zones remotes.

El radi de total destrucció va ser d'1,6 quilómetros, provocant incendis en 11,4 km². Els nortamericans varen estimar que 12,1 km² de la ciutat varen ser destruïts. Autoritats japoneses varen calcular que el 69 % dels edificis d'Hiroshima varen ser destruïts i entre el 6 i 7 % va resultar danyat.

A pesar de que avions nortamericans havien llançat prèviament panflets advertint als civils de bombardejos aéreus en atres dotze ciutats, els residents d'Hiroshima mai varen ser advertits d'un atac nuclear. Entre 70 000 i 80 000 persones, prop del 30 % de la població d'Hiroshima, varen morir instantàneament quan la bomba va explotar, mentres que atres 70 000 varen resultar ferides. Prop del 90 % dels meges i el 93 % de les enfermeres que es trobaven en Hiroshima varen morir o varen resultar ferits, ya que la majoria es trobava en el centre de la ciutat, àrea que va rebre el major impacte.

Galeria

• Hiroshima despuix del bombardejat.
  Hiroshima despuix del bombardejat.
• Ruïnes d'Hiroshima.
  Ruïnes d'Hiroshima.
• La Cúpula Genbaku despuix del Bombardeig.
  La Cúpula Genbaku despuix del Bombardeig.
• Cremades d'un supervivent.
  Cremades d'un supervivent.
• Toyoko Kugata, víctima de 22 anys en tractament en l'Hospital de Creu Roja d'Hiroshima (6 d'Agost de 1945).
  Toyoko Kugata, víctima de 22 anys en tractament en l'Hospital de Creu Roja d'Hiroshima (6 d'Agost de 1945).
• Foto de la Tormenta ígnea provocada per l'explosió de Little Boy.
  Foto de la Tormenta ígnea provocada per l'explosió de Little Boy.

Acontenyiments en Hiroshima

L'operador de control de la Corporació Radiodifusora de Japó en Tòquio es va donar conte de que l'estació d'Hiroshima havia deixat súbitamente d'emetre, per lo que va intentar restablir la programació utilisant una atra llínea telefònica, pero també va fallar. Prop de vint minuts despuix, el centre telegràfic del ferrocarril de Tòquio va notar que la principal llínea telegràfica havia deixat de funcionar just al nort d'Hiroshima. D'algunes chicotetes estacions a 16 quilómetros de distància d'Hiroshima varen començar a aplegar informes confusos sobre una terrible explosió en la ciutat: un «núvol sinistre», un «centelleig terrible», una «forta tamborinada». Tots els mensages varen ser retransmesos als quarters centrals del Estat Major de l'Eixèrcit Imperial Japonés.

Distintes bases militars varen intentar en vàries ocasions cridar a l'estació de control militar en Hiroshima. El complet silenci de la ciutat intrigaba al personal en els quarters centrals, que no havien rebut cap alerta de bombardeig a gran escala i sabien que en Hiroshima no s'almagasenava una cantitat significativa d'explosius. Un jove oficial de l'Estat major va ser designat per a volar immediatament a Hiroshima, aterrisar, analisar el dany i retornar a Tòquio en informació de primera mà. Despuix de volar durant tres hores, quan es trobaven encara a uns 160 quilómetros de distància de la ciutat, ell i el seu pilot varen divisar un gran núvol de fum: els restants d'Hiroshima estaven en flames. El seu avió pronte va aplegar a la ciutat, que varen rodejar des de l'aire. Una enorme superfície de terra carbonizada i un dens núvol de fum era tot lo que quedava d'ella. Varen aterrisar al sur, i despuix de retornar a Tòquio en el seu informe, l'oficial va començar a organisar les mides d'auxili.

Harry Truman als nortamericans

Bombardejos atòmics d'Hiroshima i Nagasaki en Wikimedia Commons. Setze hores despuix de l'atac, el president Truman va anunciar públicament des de Washington D. C. l'us d'una bomba atòmica:

Els japonesos varen començar la guerra des de l'aire en Pearl Harbor. Ara els hem tornat el colp multiplicat. En esta bomba hem afegit un nou i revolucionari increment en destrucció a fi d'aumentar el creixent poder de les nostres forces armades. En la seua forma actual, estes bombes s'estan produint. Inclús estan en desenroll atres més potents. [...] Ara estem preparats per a arrasar més ràpida i completament tota la força productiva japonesa que es trobe en qualsevol ciutat. Anem a destruir els seus molls, les seues fàbriques i les seues comunicacions. No nos enganyem, anem a destruir completament el poder de Japó per a fer la guerra. [...] El 26 de juliol publiquem en Potsdam un ultimàtum per a evitar la destrucció total del poble japonés. Els seus dirigents varen rebujar l'ultimàtum immediatament. Si no accepten les nostres condicions, poden esperar una pluja de destrucció des de l'aire com la que mai s'ha vist en esta terra.

Harry S. Truman.

L'anunci de Truman va ser la primera notícia real que es va tindre en Tòquio de lo que havia passat i immediatament es va formar el Comité de Contramedida de la Bomba Atòmica, integrat per personal de l'eixèrcit, l'armada i ministeris de l'interior. A pesar del nom del comité, gran part dels integrants dubtaven que efectivament s'haguera utilisat una bomba atòmica, puix es creïa que la tecnologia nortamericana no estava tan alvançada com per a desenrollar-la, ni per a transportar-la per tot l'oceà Pacífic. Solament quan el personal va ser a la zona a investigar la destrucció ocorreguda, varen acceptar que cap bomba convencional podria haver causat tant dany.

El 8 d'agost, uns periòdics en Estats Units informaven sobre les descripcions de la devastación retransmeses per les emissores de Radi Tòquio: «Pràcticament totes les coses vives, humans i animals, es varen cremar fins a la mort», dien els locutores japonesos en una transmissió interceptada pels aliats.

Decesos posteriors al bombardeig

D'acort a la majoria de les estimacions, els efectes immediats varen matar aproximadament a 70 000 persones en Hiroshima. L'estimació total de morts de finals de 1945, en la que s'inclouen cremades, morts relacionades en la radiació, aixina com efectes agravats per la falta de recursos mèdics, varia entre els 90 000 i els 140 000. La falta de recursos mèdics es devia a que molts professionals de la salut varen morir en acabant de que explotara la bomba i els que varen sobreviure ignoraven els efectes de la radiació, aixina que no sabien cóm tractar a les persones que continuaven aplegant cremades. S'ignoraven els efectes tardans que la radiació podia produir, ya que era la primera bomba d'este model que es va utilisar en el món. La calitat i cantitat de les radiacions rebudes per les persones va continuar envolta en incertitut, ya que la potència de la bomba devia ser calculada solament a pur de experiments en reactors sobre atres armes i distints ensajos.

Algunes atres fonts asseguren que més de 200 000 persones varen fallir fins a 1950, ya siga a causa de càncer i atres padecimientos a llarc determini. Entre 1950 i 1990, el 9 % de les morts ocasionades per càncer i leucèmia entre els supervivents al bombardeig es va deure a la radiació de les bombes; entre elles, s'estima que 89 casos varen ser per leucèmia i 339 de distints padecimientos de càncer. La leucèmia va començar a aumentar en número de casos, tres anys despuix d'haver explotat la bomba; ademés, dèu mesos despuix de l'explosió, va escomençar a aparéixer la catarata en els supervivents, i alguns dels chiquets que estaven per nàixer varen tindre una disminució en el tamany del cap i en alguns es va produir algun tipo de retart. Per lo manco onze presoners de guerra varen fallir durant el bombardeig.

Estructures que varen permanéixer en peu

La ciutat es trobava en ruïnes. Aproximadament el 69 % dels edificis d'Hiroshima varen ser destruïts. Alguns edificis de formigó en Hiroshima havien segut construïts en una gran resistència pel constant risc de sismes en Japó, i encara que el seu armassó no va colapsar encara estant molt prop de l'epicentre, les parets varen mostrar un dany intern sever ocasionat per la pressió descendent de l'explosió.

Degut a que la bomba va detonar en l'aire, l'explosió es va enfocar més cap a avall que cap als costats, per lo que l'edifici conegut com Cúpula Genbaku (原爆ドーム, Genbaku Dōmu^?) o Cúpula de la Bomba Atòmica, va poder permanéixer en peu a pesar de trobar-se a solament 150 metros de la zona zero. Les ruïnes varen ser renombradas com Monument de la Pau d'Hiroshima i va ser catalogat com Patrimoni de la Humanitat en 1996 en l'objecció dels Estats Units i China.

Eizō Nomura (野村 英三, Nomura Eizō^?) va ser el supervivent més propenc a la «zona zero» que es coneix. Eizō es trobava en el sòtol d'una moderna «casa de descans», a només 170 metros de distància en el moment de l'atac. Akiko Takakura (高蔵 信子, Takakura Akiko^?) va ser també una de les supervivents més propenques a l'epicentre de l'explosió. Akiko es trobava dins del Banc d'Hiroshima, a solament 300 metros de la «zona zero».

Plantilla:Panorama

Events entre el 7 i 9 d'agost

Artícul principal → Batalla de Manchuria.

Despuix del bombardeig d'Hiroshima, Truman va anunciar: «Si no accepten els nostres térmens, poden esperar una pluja de destrucció des de l'aire, alguna cosa mai vist sobre esta terra».

El govern japonés no va reaccionar davant la declaració de Potsdam. l'emperador Hirohito, el govern i el Consell de Guerra estaven considerant quatre condicions per a la rendició: que es preservara el kokutai (el sistema imperial i la política nacional), que l'Estat Major tinguera la responsabilitat del desarmament i desmovilización, la no ocupació del país i que l'obligació de castigar els crims de guerra recaiguera en el govern japonés.

El ministre de l'Exterior soviètic Vyacheslav Molotov va anunciar a Tòquio que l'Unió Soviètica hi havia abrogado unilateralment el Pacte de Neutralitat el 5 d'abril. Dos minuts despuix de mijanit del 9 d'agost, hora de Tòquio, infanteria soviètica, tancs blindats i forces aérees varen llançar una ofensiva en Manchuria. Quatre hores més vesprada, va aplegar a Tòquio la notícia de que l'Unió Soviètica havia declarat la guerra a Japó. Els principals dirigents del Eixèrcit Imperial Japonés, junt en el ministre de Guerra Korechika Anami, varen portar a terme els preparatius per a impondre la llei marcial en el país.

El responsable de la data del segon bombardeig va ser el coronel Tibbets, comandant del 509BW en Tinian. Programat originalment per a l'11 d'agost contra la ciutat de Kokura, el bombardeig es va reprogramar i va reubicar en la finalitat d'evitar un periodo de mal temps de cinc dies que s'aveïnava i el qual s'esperava que començara el 10 d'agost. Tres bombes prèviament ensambladas s'havien transportat a Tinian, etiquetades com a F-31, F-32 i F-33 en el seu exterior. El 8 d'agost es va portar a terme un ensaig d'ensamblage conduït pel major Charles Sweeney utilisant un B-29 cridat Bockscar com el bombarder. La F-33 es va gastar provant els components, per lo que la F-31 va ser designada per a la missió del 9 d'agost.

Bombardeig de Nagasaki el 9 d'agost

Nagasaki durant la Segona Guerra Mundial

La ciutat de Nagasaki havia segut un dels ports més grans en la partix sur de Japó i va tindre gran importància durant la guerra per la seua gran activitat industrial, incloent la producció d'artilleria, barcos, equip militar, aixina com atres materials de guerra.

En contrast en l'aspecte modern d'Hiroshima, la majoria de les llars eren de tipo antic: edificis de fusta en la seua totalitat i sol de rajoleta. Moltes de les chicotetes indústries també estaven estajades en edificis de fusta i no contaven en l'infraestructura necessària en cas d'explosió. Degut a que la ciutat va créixer sense un orde ni planificació adequada, era comuna trobar llars adjacents a fàbriques a lo llarc de tota la vall.

Nagasaki mai havia sofrit un bombardeig a gran escala abans de l'explosió nuclear, encara que el primer d'agost de 1945 algunes bombes varen ser tirades sobre la ciutat. Algunes d'elles varen donar en drassanas i ports de la partix suroest de la ciutat, unes atres varen fer blanc en la fàbrica de Mitsubishi i sis d'elles varen caure sobre l'Escola Mèdica i Hospital de Nagasaki. A pesar de que el dany es pot considerar com reduït, el bombardeig va crear preocupació entre els habitants i molta gent, especialment chiquets, varen ser evacuats cap a les zones rurals. i va ser bombardejada a chicoteta escala cinc voltes. Durant una d'estos bols l'1 d'agost, es varen llançar vàries bombes convencionals d'alt explosiu sobre la ciutat. Alguns varen atacar les drassanes i les àrees dels molls en la partix suroest de la ciutat, i varis varen atacar Mitsubishi Steel and Arms Works. A principis d'agost, la ciutat va ser defesa pel 134.º Regiment Antiaèreu de la 4ª Divisió Antiaèrea en quatre bateries de canons antiaèreus de 7 cm (2,8 polzades) i dos bateries de reflectores.

Començ de la missió del bombarder

Durant el matí del dijous 9 d'agost de 1945, el B-29 Bockscar, pilotat pel major Charles Sweeney, va transportar l'arma nuclear anomenada Fat Man en l'intenció de llançar-la sobre Kokura com a blanc principal i Nagasaki com a objectiu secundari. El pla per a esta missió va ser pràcticament idèntic al d'Hiroshima: dos B-29 volant una hora abans sobre l'objectiu en la finalitat de fer el reconeiximent de les condicions climàtiques i dos B-29 més acompanyant el bombarder en instrumentació. Sweeney va desapegar en la bomba armada, encara que en els segurs elèctrics llocs.

Els B-29 enviats com a observadors climatològics varen informar que abdós objectius estaven rebujats. El bombarder Bockscar va arribar al punt de reunió pero la tercera aeronau, Big Stink, no va conseguir unir-se tempranamente a la missió, per lo que el bombarder i l'aeronau d'instrumentació varen tindre que volar en círculs durant quaranta minuts esperant a l'aeronau retardada. En trenta minuts de retart, Sweeney va decidir continuar la missió sense l'avió absent.

Quan varen aplegar a Kokura, la ciutat estava coberta en un 70 % per núvols, que l'enfosquien. Despuix de passar tres voltes per damunt i en el combustible consumint-se i en un nivell prou baix per un desperfecte en una de les bombes d'un motor, varen decidir anar per l'objectiu secundari, la ciutat de Nagasaki. El càlcul del consum de gasolina indicava que el bombarder no tindria suficient combustible com per a aplegar fins a Iwo Jima i es vorien obligats a desviar-se cap a Okinawa. Es va decidir primerament que si Nagasaki presentava les mateixes condicions climàtiques, llavors retornarien en la bomba a Okinawa i tractarien de rebujar-la en la mar, encara que posteriorment el comandant Frederick Ashworth va decidir que s'utilisaria el radar si l'objectiu no era visible.

Al voltant de les 07:50, l'alerta de bombardeig aéreu va sonar en la ciutat pero a les 08:30 es va emetre la senyal de que el perill s'havia alluntat. Quan es varen avistar els dos B-29 a les 10:53, autoritats japoneses varen estimar que les aeronaus solament tindrien llabors de reconeiximent, per lo que no es va emetre alarma alguna.

Pocs minuts despuix, a les 11:00, des del The Great Artiste es varen llançar instruments de mida nugats a tres paracaigudes. Junt en els instruments es va enviar una carta sense firmar dirigida al professor Ryokichi Sagane, un físic nuclear de l'Universitat de Tòquio, qui havia estudiat en tres dels científics responsables de desenrollar l'arma nuclear. L'objectiu de dita missiva era demanar-li que li diguera a l'Estat Major japonés el dany que involucraven estes armes de destrucció massiva, ademés de que fera tot lo que estiguera al seu alcanç per a convéncer a les autoritats del país de terminar la guerra. Encara que els mensages varen ser trobats per autoritats militars, el professor Sagane no va ser avisat fins a un més despuix. En 1949 u dels autors de la carta, Luis Walter Álvarez, es va entrevistar en Sagane i va firmar el document.

La bomba esclata

En l'últim minut es va obrir una brecha entre els núvols, lo que va permetre al capità Kermit Beahan tindre contacte visual en l'objectiu com havia segut ordenat, per lo que la bomba va ser soltada a les 11:01 del matí. Quarantatrés segons despuix la bomba va explotar a 469 metros d'altura sobre la ciutat i a casi 3 km de distància del hipocentro planejat originalment. L'explosió es va confinar al vall Urakami i la major part de la ciutat va ser protegida pels tossals propencs. L'explosió resultant va tindre una detonació equivalent a 22 kilotones i va generar una temperatura estimada de 3900 graus Celsius i vents de 1005 km/h.

Es calcula que immediatament varen fallir entre 35 000 i 40 000 persones, mentres que el total de decesos per a finals de 1945 va alcançar de 60 000 a 80 000. Dels 35 000 a 40 000 morts, 27 778 eren treballadors industrials japonesos, 2000 treballadors esclaus coreans i 150 soldats japonesos.

El radi de destrucció total va ser d'1,6 km i es varen estendre incendis en la partix nort de la ciutat fins a una distància de 3,2 km del hipocentro. En Nagasaki va tindre lloc la «pluja negra» i encara que els seus efectes varen ser més devastadors en l'àrea immediata del hipocentro, la topografia del lloc va evitar que el radi de destrucció fora major. Es calcula que el percentage d'estructures i edificis destruïts va estar en l'orde del 40 %, incloent l'estadi, llars, hospitals i escoles.

Un número desconegut de supervivents d'Hiroshima s'havia traslladat fins a Nagasaki, a on novament varen ser bombardejats.

1. REDIRECT Plantilla:Panorama

Conseqüències

Plans per a més atacs atòmics

Vore també: Operació Downfall

Els Estats Units esperaven tindre una atra bomba atòmica llista per a ser utilisada durant la tercera semana d'agost, tres més en el més de setembre i atres tres per a octubre.

El 10 d'agost, el major general Leslie Groves, director militar del Proyecte Manhattan, va enviar un memoràndum al general de l'Eixèrcit George Marshall en el que es llegia: «La següent bomba [...] deurà estar llista per a entregar-se al primer dia de temps adequat, despuix del 17 o 18 d'agost». Eixe mateix dia, Marshall va endossar el document en el comentari «No se soltarà sobre Japó sense l'orde expressa del President». En el Departament de Guerra es duya, ademés, un debat sobre conservar la producció de les bombes atòmiques fins que es portara a terme l'Operació Downfall, l'invasió a Japó.

Rendició de Japó i subsecuente ocupació

Artícul principal → Rendició de Japó.

El 9 d'agost, el consell de guerra encara insistia en defendre les seues quatre condicions per a admetre la rendició del país. Eixe dia, l'emperador Hirohito va ordenar a Koichi Kido controlar ràpidament la situació, que adquiria tenyides tràgiques despuix de la declaració de guerra de l'Unió Soviètica i l'inici de la batalla de Manchuria. L'emperador va mantindre una conferència durant la qual va autorisar al ministre Shigenori Tōgō per a notificar als Aliats que Japó acceptaria els térmens de la rendició en una sola condició: que no es comprometera ni exigira cap detriment a la prerrogativa de la seua majestad l'emperador com a governant sobirà.

El 12 d'agost, l'emperador va informar a la família imperial la seua decisió de rendir-se. Un dels seus nebots, el príncip Asaka, va preguntar si la guerra continuaria si la kokutai no es preservava. Hirohito únicament va contestar «per supost».

Degut a que els térmens dels Aliats semblaven deixar intacte el principi de preservació del Tro, Hirohito va gravar el 14 d'agost el seu anunci de capitulació, que va ser retransmés a tota la nació el dia següent, no sense despertar una breu rebelió de militars oposts a dita decisió.

En dit anunci, Hirohito es va referir a les bombes atòmiques:

Ademés, l'enemic ha escomençat a utilisar una bomba nova i sumament cruel, en un poder de destrucció incalculable i que acaba en la vida de molts inocents. Si continuàrem la lluita, solament conseguiríem la devastación i el colapse de la nació japonesa, i això conduiria a la total extinció de la civilisació humana.

La rendició es va fer oficial el 2 de setembre de 1945 a bordo del USS Missouri i va estar presidida pel general McArthur, comandant suprem de les Forces Aliades.

Un any despuix dels bombardejos, aproximadament 40 000 soldats d'ocupació es trobaven en Hiroshima i 27 000 en Nagasaki. Entre atres condicions de la rendició, els japonesos varen admetre canvis constitucionals, ocupació del seu territori (Okinawa va permanéixer ocupada per EE. UU. fins a 1972), instalació de numeroses bases militars i prohibició de constituir un eixèrcit propi. Recentment, estes sancions han escomençat a afrontar tímides modificacions.

Comissió de Víctimes de la Bomba Atòmica

Artícul principal → Víctimes no-nipones del bombardeig atòmic.

Durant la primavera de 1948, es va formar la Comissió de Víctimes de la Bomba Atòmica (ABCC per les seues sigles en anglés) per mandat de Truman en l'objectiu de que l'Acadèmia Nacional de Ciències i el Consell d'Investigació Nacional portaren a terme les investigacions necessàries per a determinar els efectes posteriors de la radiació entre els supervivents d'Hiroshima i Nagasaki. Entre les víctimes es varen trobar una gran cantitat de decesos indeseados, per eixemple:

• Presoners de guerra aliats.
• Treballadors chinencs i coreans.
• Estudiants de Malàsia que estaven becats.
• Prop de 3200 ciutadans nortamericà-japonesos.

Una de les primeres accions de la ABCC va ser la d'observar els resultats dels embaràss en Hiroshima i Nagasaki, aixina com en una ciutat controlada experimentalment, Kure, per a discernir les condicions i resultats en els casos relacionats en exposició a la radiació. Alguns autors asseguren que la ABCC es va negar a proporcionar tractaments mèdics per als supervivents llevat en casos estudiats, i inclús alguns asseguren que l'atenció mèdica va ser negada per a obtindre «millors resultats» en l'investigació. En 1975, es va crear la Fundació per a l'Investigació dels Efectes Radioactivos (Radiation Effects Research Foundation) per a assumir les responsabilitats de la ABCC.

Els hibakusha

Artícul principal → Hibakusha.

Les víctimes supervivents dels bombardejos són cridades hibakusha (被爆者, 'hibakusha'^?), una paraula en japonés que lliteralment significa 'persona bombardejada'. Ser hibakusha, asseguren els supervivents, era com una maldicció, que els estigmatizaba. Ademés de les malalties a les que es varen enfrontar, estos supervivents també varen tindre que bregar en el rebuig del restant de la societat, vivien ocultant la seua condició, ya que ningú volia casar-se en persones com estes i inclús els negaven treballs si s'aplegava a conéixer que eren hibakusha. Segons estudis independents realisats sobre distintes #catàstrofe, els fets traumàtics alteren profundament el conjunt de creències essencials que les persones tenen sobre sí mateixes. Açò va ser lo que va ocórrer en Japó i més greu encara, ya que les persones eren rebujades per la societat.

Per molt temps varen viure ignorant lo que havia ocorregut i els efectes tardans que esta situació podia tindre en ells o els seus fills. Un any i mig despuix de la tragèdia, els supervivents varen saber que lo que ells havien presenciat havia segut l'explosió d'una bomba atòmica. Tres anys despuix es varen formar per primera volta com a associació de víctimes per a demanar ajuda al govern, per a tractaments, puix no tenien diners i molts morien. Per a l'any 2008, 243 692 hibakusha eren reconeguts pel govern japonés, la majoria vivint en dit país. El govern ademés assegura que l'1 % de dits supervivents patix alguna malaltia associada a la radiació.

Memorials en Hiroshima i Nagasaki contenen llistes dels hibakusha que se sap que han mort des dels bombardejos. Actualisades anualment durant l'aniversari dels bombardejos, en 2008 els memorials contenien els noms de més de 400 000 hibakusha, 258 310 en Hiroshima i 145 984 en Nagasaki.

Supervivents coreans

Durant la guerra, varen ser duts molts conscriptos coreans tant a Hiroshima com a Nagasaki per a realisar treballs forçats. D'acort a algunes estimacions, al voltant del 10 % dels fallits en els bombardejos provenia de Coreja. Ademés, s'estima que una de cada sèt de les víctimes d'Hiroshima tenia ascendència coreana. Durant molts anys, els coreans varen tindre que lluitar per a que se'ls reconeguera com a víctimes dels bombardejos i els varen ser negats subsidis per malaltia, situació que ha anat canviant poc a poc a través de distintes demandes.

Doble supervivent

Artícul principal → Tsutomu Yamaguchi.

El 24 de març de 2009, el govern japonés va reconéixer a Tsutomu Yamaguchi com un doble hibakusha. Yamaguchi estava a una distància de tres quilómetros del punt zero en Hiroshima, a on es trobava en un viage de negocis quan va detonar la bomba atòmica. Va sofrir severes cremades en el costat esquerre del cos. El 8 d'agost va retornar a la seua terra natal, Nagasaki, a on al sendemà es va expondre a la radiació residual de la bomba mentres buscava als seus familiars. Yamaguchi és el primer supervivent confirmat d'abdós bombardejos. Va fallir el 4 de giner de 2010, a l'edat de 93 anys, per càncer d'estòmec.

El documental de 2006 Twice Survived: The Doubly Atomic Bombed of Hiroshima and Nagasaki, registra 165 nijū hibakusha (gent afectada dos voltes per l'explosió) i va ser proyectat en les Nacions Unides.

Debat sobre els bombardejos

Artícul principal → Debat sobre els bombardejos d'Hiroshima i Nagasaki.

La bomba atòmica va ser més que un arma d'una terrible destrucció, va anar un arma sicològica.

Henry L. Stimson, exsecretario de Guerra dels Estats Units.

L'importància dels bombardejos en la rendició de Japó, aixina com la justificació ètica d'Estats Units, han segut tema de debats entre acadèmics i públic en general durant décades. J. Samuel Walker va escriure en abril de 2005 un resum de la historiografia recent sobre el tema: «Sembla que la controvèrsia sobre l'us de la bomba encara continua». Walker fa notar que «l'aspecte fonamental que ha dividit als acadèmics per casi quatre décades radica que si va ser necessari usar la bomba per a obtindre la victòria en la guerra en el Pacífic en térmens satisfactoris per a Estats Units».

En motiu del quinquagèsim aniversari dels bombardejos, el periòdic nortamericà The Seattle Claves va classificar els debats en referència a la següent forma:

• La bomba era necessària o estava justificada perque:

• • Els japonesos havien demostrat una resistència semifanática, com els atacs kamikazes de Okinawa, els suïcidis massius de Saipán o la lluita fins a pràcticament l'últim home en les illes del Pacífic. El bombardeig de Tòquio havia matat a més de 100 000 persones sense efectes polítics, per lo que la bomba era necessària per a la rendició del país.
  • En sol dos bombes construïdes i llistes per a usar-se, era massa arriscat «gastar» una en llançar-la sobre un àrea despoblada.
  • Una invasió del Japó hauria costat una gran cantitat de vides en abdós bandos, de tal forma que es reglotaria el número de morts d'abdós bombardejos.
  • Abdós ciutats haurien sofrit bombardejos incendiaris de qualsevol forma.
  • L'us immediat de la bomba va convéncer al món del seu horror i es va dissuadir la seua utilisació quan es varen construir més bombes.
  • L'us de la bomba va sorprendre tant a l'Unió Soviètica, i la guerra va terminar tan ràpidament, que estos no varen poder solicitar l'invasió conjunta de Japó.

• La bomba no era necessària o no estava justificada perque:
  • Japó ya estava llest per a rendir-se abans dels bombardejos.
  • El rebuig nortamericà als térmens de la rendició, al no garantisar la continuïtat de la figura de l'emperador, va prolongar la guerra innecessàriament.
  • Una explosió de demostració sobre la baïa de Tòquio hauria servit per a convéncer als líders dels efectes de la bomba sense morts.
  • Encara llançant-se les bombes en Hiroshima i Nagasaki, una advertència prèvia hauria permés que centenars de mils de civils es posaren fòra de perill, sense que el poder destructiu de les bombes perguera per això el seu pretés efecte intimidatorio.
  • Inclús si el bombardeig d'Hiroshima anara justificat, els Estats Units no li varen donar temps suficient als japonesos a considerar els #alcanç de la bomba abans del bombardeig de Nagasaki.
  • Les ciutats tenien casi nul valor militar. La proporció entre civils i militars era de cinc o sis a un.
  • 12 presoners nortamericans varen fallir en Hiroshima, tots eren pilots derribats i estaven confinats en el Quarter General de la Policia Militar de Chūgoku convertit en quarter militar. Este quarter estava a 400 m del punt zero de l'atac, solament un es va salvar per haver segut traslladat a un atre lloc més lluntà del hipocentro. En Nagasaki hi havia presoners neerlandesos i britànics, puix encara s'estava estudiant el seu destí.

Els llocs bombardejats en l'actualitat

Despuix de l'atac atòmic, Hiroshima va ser reconstruïda com una ciutat en memòria de la pau. El govern japonés va continuar demanant l'abolició de les armes atòmiques i a major escala per la pau mundial. En maig de 1949 el parlament japonés va declarar a Hiroshima com a «Ciutat de pau» i a Nagasaki com a «Ciutat de la cultura internacional».

Tant en Hiroshima com en Nagasaki s'han erigit una gran cantitat de monuments, escultures, ceremoniales i parcs per a recordar i commemorar els events d'agost de 1945.

En Hiroshima destaquen:

• Parc Memorial de la Pau d'Hiroshima.- El parc conta en més de 120 000 metros quadrats de terreny. Anterior al bombardeig la zona representava el cor polític i comercial de la ciutat. Quatre anys despuix de l'event es va determinar que la zona estajaria edificis dedicats a memorials de pau.
  • Memorial de la Pau d'Hiroshima.- També Cúpula Genbaku (原爆ドーム, Genbaku Dōmu^?), un dels edificis que es va mantindre en peu despuix de l'explosió.

• • Museu Memorial de la Pau d'Hiroshima.- En este lloc cada any (a excepció de 1950 a on va ser cancelada) es realisa una Declaració de Pau per part del Alcalde de la ciutat.
  • Monument a la Pau dels Chiquets.- Monument erigit en honor de Sadako Sasaki, una chiqueta japonesa que va ser exposta a la radiació de la bomba als dos anys d'edat i que als dotze va desenrollar leucèmia. En el desig de viure, va començar el senbazuru, antiga creència japonesa de que en realisar mil grullas de paper es complixen els desijos de qui les fa. La chiqueta va fallir a pesar d'haver fet unes 1400 grullas, pero es va crear una associació per a conseguir els fondos necessaris per a erigir-li un monument.
  • Saló Nacional a la Pau en Memòria per les Víctimes de la Bomba Atòmica d'Hiroshima
• Castell d'Hiroshima.- Castell japonés que va ser destruït durant el bombardeig. Va ser restaurat en els anys 1960.

Entre uns atres, en Nagasaki es troben:

• Museu de la Bomba Atòmica de Nagasaki.- Inaugurat en 1996 com a part dels proyectes commemoratius del 50.º aniversari del bombardeig.
• Saló Nacional a la Pau en Memòria per les Víctimes de la Bomba Atòmica de Nagasaki
• Parc de la pau de Nagasaki.- Ubicat en la part baixa d'un tossal al nort del hipocentro, va ser construït per a representar el desig de la pau mundial. Una de les seues principals característiques és una estàtua creada per l'escultor Seibō Kitamura de 9,7 metros d'altura, la qual simbolisa el desig dels habitants de Nagasaki per alcançar la pau. Cada 9 d'agost es fa una declaració de pau al món front a l'estàtua.
• Catedral Urakami.- La catedral va ser un dels edificis destruïts durant el bombardeig i solament un dels seus murs es va mantindre en peu. Va ser reconstruïda en 1959 i en les seues afores es mostren objectes que varen sobreviure a l'explosió.

Els bombardejos en la cultura popular

Música

En 1959 el compositor polac Krzysztof Penderecki va realisar una composició musical titulada Treno a les Víctimes d'Hiroshima per a 52 instruments de corda fregada, la qual va obtindre el tercer premi en la Competició de Composició Grzegorz Fitelberg en Katowice en 1960. L'obra va despertar ràpidament un enorme interés per tot lo món i va fer al seu jove compositor famós. És una obra dissonant que ampra quarts de to per a conseguir la hipertonalidad i busca la consecució de textures per mig d'una série d'efectes en la cordes.

"Vaig deixar en el treno expressada la meua ferma creència de que el sacrifici d'Hiroshima mai serà oblidat ni abandonat"

Krzysztof Penderecki (12 d'octubre de 1964) [10]

El grup britànic de pop roc Wishful Thinking va gravar en 1971 la cançó antibelicista «Hiroshima» per al seu àlbum de mateix títul, a on la lletra tractava del bombardeig nuclear per part d'Estats Units sobre la ciutat. En 1975 el cantant checoslovac Jaromir Mayer va fer una versió en els mateixos apanys. La cantant de pop alemana Sandra versionó la cançó i la va publicar en 1990 com el primer senzill del seu àlbum Paintings in Yellow. Va decidir gravar-la preocupada pels disturbis polítics que ocorrien en països com Líban, China i Romania a finals de la década de 1980.

En 1980 el grup britànic de synth pop Orchestral Manoeuvres in the Dark, més conegut pel seu acrónico OMD, va publicar com a quarto senzill del seu segon àlbum Organisation una de les seues cançons més populars: «Enola Gay». Composta per Andy McCluskey el títul de la cançó fa referència al bombarder Boeing B-29 Superfortress que va llançar la bomba sobre Hiroshima. La lletra de la cançó qüestiona la decisió d'utilisar la bomba i inclou alusions directes al renom (Little Boy) o a l'hora (8:15) en que va ser detonada.

"La gent no entenia cóm esta cançó estranya sobre un avió que llançava una bomba podia ser un èxit. Pero es va convertir en un pelotazo i va vendre cinc millons de còpies en Europa. Molta gent simplement no sap de lo que tracta. Alguns inclús varen pensar que es tractava d'un mensage en clau de que érem homosexuals".

Andy McCluskey (Efe Eme, 2014) [11]

En 1983 la banda espanyola de heavy metal Baró Rojo va incloure en el seu tercer àlbum Metalmorfosis un tema cridat «Hiroshima» que critica l'us de la bomba nuclear per part dels Estats Units d'Amèrica.

La banda de punk nortamericana Box Car Racer, sorgida com un proyecte alternatiu al grup Blink-182 entre els anys 2001 i 2003, va adoptar el seu nom pel bombarder Boeing B-29 Bockscar que va llançar la bomba sobre Nagasaki.

El grup alemà de música electrònica Tangerine Dream va publicar, entre els anys 2007 i 2010, una pentalogía d'àlbums inspirada en estos fets denominada «The Five Atomic Seasons». Integrada per Springtime in Nagasaki (2007), Summer in Nagasaki (2007), Autumn in Hiroshima (2008), Winter In Hiroshima (2009) i The Endless Season (2010) es tracta d'una série d'àlbums d'encàrrec a càrrec d'un home de negocis japonés, supervivent als bombardejos, que va contractar a la banda per a la composició d'estos àlbums.

La banda de power metal Sabaton va fer una cançó sobre l'event en el seu àlbum de 2006 Attero Dominatus.

Filmografia sobre les bombes en Hiroshima i Nagasaki

Els bombardejos d'Hiroshima i Nagasaki han segut abordats a través de distints punts de vista fílmicos:

• Els chiquets d'Hiroshima (原爆の子, Gembaku no ko, lit. "Chiquets de la bomba atòmica") (1952), dirigida per Kaneto Shindō, és una película dramàtica japonesa. L'obra va ser encarregada pel sindicat de mestres de Japó i es va basar en testimonis en primera persona recopilats per l'educador japonés Arata Gosada, arreplegats en el seu llibre de 1951 Chiquets de la bomba atòmica.
• Hiroshima (1953), dirigida per Hideo Sekigawa és un docudrama japonés que conta l'història d'un grup de mestres, els seus alumnes i les seues famílies en els anys posteriors a la bomba. Està basada, com Els chiquets de la bomba atòmica, en el llibre de Arata Gosada.

• Godzilla (1954), dirigida per Ishiro Fonda i inici d'una exitosa franquícia cinematogràfica, encara que no aborde els bombardejos d'Hiroshima i Nagasaki és considerat una representació simbòlica de l'efecte que el desastre nuclear va eixercir en la societat japonesa contemporànea.
• Hiroshima mon amour (1959), del director francés Alain Resnais, és una película la trama de la qual s'ubica en l'Hiroshima de la posguerra, a on una actriu francesa i un japonés d'Hiroshima compartixen recorts de la guerra des dels seus distints punts de vista.
• Hiroshima (1983), dirigida per Mori Masaki, és una película dramàtica d'anime japonés dirigida per Mori Masaki basada en la serie de mànega homònima en la que un chiquet narra els successos previs i posteriors al bombardeig d'Hiroshima.
• Hiroshima Maiden (1988), película per a la televisió, aborda l'història de Miyeko (Tamlyn Tomita) una chica d'Hiroshima marcada en el seu rostre pels efectes de la bomba i que és acollida per una família nortamericana.
• Pluja negra (Kuroi ame, 1989), de Shohei Imamura, mostra els efectes socials dels bombardejos derivats dels efectes secundaris de la radiació. Encara que la trama de la película està basada en fets posteriors al bombardeig a lo llarc de la película es presenten imàgens del mateix.
• Hiroshima: Out of the Ashes (1990), dirigida per Peter Werner, mostra la destrucció d'Hiroshima des de la perspectiva de varis personages abans, durant i despuix de l'acontenyiment.
• Rapsòdia en agost (Hachi-gatsu no kyōshikyoku, 1991), penúltima película dirigida pel realizdor japonés Akira Kurosawa, se centra en la relació que tenen distintes generacions d'abdós països davant el recort del bombardeig de Nagasaki.
• Creadors d'ombres (1989), dirigida per Roland Joffe, és una película que recrea el Proyecte Manhattan i la relació entre els investigadors que varen desenrollar les bombes atòmiques.
• La tomba de les luciérnagas (1988), dirigida per Isao Takahata para Studio Ghibli, narra l'història de dos germans de 14 i 5 anys que queden òrfens despuix d'un bombardeig nortamericà.
• Hiroshima (1995) és una película per a televisió sobre els processos de presa de decisions que varen dur al llançament de la bomba atòmica pels Estats Units.
• H Story (2001) és un drama japonés dirigit per Nobuhiro Suwa que recrea (com en la película de Resnais Hiroshima Mon Amour) els horrors dels bombardejos per a les generacions actuals.

• The Wolverine (2013), dirigida per James Mangold i interpretada per Hugh Jackman, mostra a Logan, el personage principal, en Nagasaki en el moment que detona la bomba atòmica salvant en el seu cos a un jove comandant japonés.
• Little Boy (2015), coproducció mexicà-nortamericana dirigida per Alejandro Gómez Monteverde, centra la seua història en un chiquet de sèt anys que té l'esperança de dur al seu pare a casa, qui s'ha anat a la guerra contra Japó. El títul és una referència a la bomba Little Boy aixina com a l'estatura del chiquet protagoniste d'esta película.
• En este racó del món (2017), película animada de Sunao Katabuchi, basat en el mànega homònim de Fumiyo Kōno, narra l'història d'una jove d'Hiroshima, que es casa i es té que traslladar en la família del seu marit a Kure, ací viurà l'escassea d'aliments, els bombardejos estratègics sobre Kure i sofrirà junt a la seua família les conseqüències de la bomba d'Hiroshima.
• Oppenheimer (2023), película dirigida per Christopher Nolan i basada en la biografia American Prometheus de Kai Bird i Martin J. Sherwin, és l'història de J. Robert Oppenheimer, el seu paper com a líder del proyecte Manhattan que va dur a la creació de la bomba atòmica, i la seua posterior lluita per a evitar l'us d'armament nuclear.

Documentals

Immediatament despuix de terminada la guerra, el United States Army Signal Corps va organisar una missió per a evaluar els danys ocasionats durant els bombardejos. Durant eixa missió es va gravar The Atom Strikes!, un documental que comença en l'image de l'explosió exitosa de la prova en Els Àlbers i posteriorment resenya els danys observats en les estructures d'abdós ciutats. Un atre documental a manera de propaganda va ser A Tale of Two Cities (1946), produït pel Departament de Guerra dels Estats Units.

Entre els documentals moderns destaquen Trinity and Beyond (1995) de Peter Kuran, Hiroshima (1996) de Paul Wilmshurst, Hellfire: A Journey from Hiroshima (1986), The Mushroom Club (2005) de Steven Okazaki, Hiroshima (2005) i White Light/Black Rain: The Destruction of Hiroshima and Nagasaki (2007), documental d'HBO.

Mànega

El gènero del mànega també ha tractat el tema dels bombardejos, i destaquen dos històries inspirades en estos fets. La primera d'elles, Hiroshima (Hadashi no gen, 1983), està basada en l'història de Gen, un chic de sis anys que viu en la seua família en Hiroshima en els dies del bombardeig i les seues conseqüències. L'història està escrita a modo d'una semiautobiografía de l'autor, l'escritor Keiji Nakazawa. També és notable Iūnagi no machi, sakura no kuni, (La Ciutat A la Vespradeta, El Pais Dels Cerezos), un mànega escrit i ilustrat per Fumiyo Kōno, que conta l'història d'una família de supervivents al bombardeig d'Hiroshima, i protagonisada per una chica de vint anys anomenada Minami Hirano.

Vore també

Archiu:Wikiquote-logo.svg Bombardejos atòmics d'Hiroshima i Nagasaki en Viquidites. Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Bombardejos atòmics d'Hiroshima i Nagasaki.
• 509º Grup d'operacions, que va portar a terme els bombardejos atòmics sobre Hiroshima i Nagasaki.
• Guerra nuclear
• Història de les armes nuclears
• Efectes globals d'una guerra nuclear

Bibliografia

• Adams; Crawford, Andy, {{{nom2}}} (2000). World War II (en anglés), Doring Kindersley Limited. ISBN 0-78946-298-2.

• Allen (1995). Code-Name Downfall (en anglés), Simon & Schuster. ISBN 0-68480-406-9.

• Bermudez, Fernando (2007). El fi del fi, Fernando Bermudez Ardila. ISBN 978-958-44-0831-0

• Bix, Herbert (1996). Hiroshima in History and Memory (en anglés), Cambridge University Press. ISBN 0-521-56682-7.

• Campbell (2005). The Silverplate Bombers: A History and Registry of the Enola Gai and Other B-29s Configured to Carry Atomic Bombs (en anglés), McFarland & Company, Inc.. ISBN 0-7864-2139-8.

• Davidson, John (2005). La Guerra del Pacífic: Dia a dia, Diana, S.A. de C.V.. ISBN 84-662-1227-2.

• Fernández Bou (2005). Albert Einstein: ciència i consciencia, El Vell Talp. ISBN 8-49635-621-3.

• Frank (1999). Downfall: The End of the Imperial Japanese Empire (en anglés), Random House. ISBN 0-67941-424-X.

• Hakim, Joy (1995). A History of Us: War, Peace and all that Jazz (en anglés), Oxford University Press. ISBN 0-19-509514-6.

• Hiroshima Peace Memorial Museum (1999). The Spirit of Hiroshima: An Introduction to the Atomic Bomb Tragedy, Hiroshima Peace Memorial Museum.

• Holdstock, Douglas (1995). Hiroshima and Nagasaki: retrospect and prospect (en anglés), Routledge. ISBN 0-714-64667-9.

• Kido (1966). Kido Kōichi nikki [Diari de Kido Kōichi], Daigaku Shuppankai.

• Mikiso, Hane (2001). Modern Japan: A Historical Survey, Westview Press. ISBN 0-8133-3756-9.

• Reischauer, Edwin (1986). My Life Between Japan And America (en anglés), Harper & Row. ISBN 0-06039-054-9.

• Sherwin, Martin J. (2003). A World Destroyed: Hiroshima and its Legacies, Stanford University Press.

• Thomas; Morgan Witts, Max, {{{nom2}}} (1978). Enola Gay (en anglés), Pocket Books. ISBN 0-671-81499-0.

• Thomas; Morgan Witts, Max, {{{nom2}}} (2005). Enola Gai: Una apassionant investigació sobre la bomba atòmica d'Hiroshima, Edicions B - Mexico. ISBN 8-466-62042-7.

• Thorpe (2006). Oppenheimer: the tragic intellect (en anglés), University of Chicago Press. ISBN 0-22679-845-3.

• Wainstock, Dennis (1996). The decision to drop the atomic bomb (en anglés), Greenwood Publishing Group. ISBN 0-275-95475-7.

Bibliografia adicional

Existix una vasta lliteratura respecte a estos bombardejos, la decisió d'usar les bombes, i la rendició de Japó. Les següents fonts brinden una mostra de treballs prominents en esta matèria:

• The Committee for the Compilation of Materials on Damage Caused by the Atomic Bombs in Hiroshima and Nagasaki (1981). Hiroshima and Nagasaki: The Physical, Medical, and Social Effects of the Atomic Bombings, Basic Books. ISBN 0-465-02985-X.
• Goldstein, Donald M; Dillon, Katherine V. & Wenger, J. Michael (1995). Rain of Ruin: A Photographic History of Hiroshima and Nagasaki, Brasseys, Washington & London. ISBN 1-57488-033-0.
• Hogan, Michael J. (1996). Hiroshima in History and Memory, Cambridge University Press. ISBN 0-521-56206-6.
• Knebel, Fletcher i Bailey, Charres W. (1960). No High Ground, Harper and Row. ISBN 0-313-24221-6. Història dels bombardejos, i de la presa de decisions sobre el seu us.
• Murakami, Chikayasu (2007). Hiroshima no shiroi sora The white sky in Hiroshima, Bungeisha. ISBN 4-286-03708-8.
• Ogura, Toyofumi (1948). Letters from the End of the World: A Firsthand Account of the Bombing of Hiroshima, Kodansha International Ltd.. ISBN 4-7700-2776-1.
• Thomas, Gordon; Max Morgan Witts (1977). Enola Gai: The Bombing of Hiroshima, Konecky & Konecky. ISBN 1-56852-597-4.
• Sekimori, Gaynor (1986). Hibakusha: Survivors of Hiroshima and Nagasaki, Kosei Publishing Company. ISBN 4-333-01204-X.
• Sherwin, Martin J. (2003). A World Destroyed: Hiroshima and its Legacies, Stanford University Press. ISBN 0-8047-3957-9.
• Sodei, Rinjiro (1998). Were We the Enemy? American Survivors of Hiroshima, Westview Press. ISBN 0-8133-3750-X.
• Sweeney, Charles, et al. (1999). War's End: An Eyewitness Account of America's Last Atomic Mission, Quill Publishing. ISBN 0-380-78874-8.

Enllaços externs

Archiu:Wikiquote-logo.svg Bombardejos atòmics d'Hiroshima i Nagasaki en Viquidites.

En espanyol

• "La bomba atòmica d'Hiroshima: Lo que va anar l'infern en la Terra"

• «Recorts D'Hiroshima I Nagasaki». Archivat des d'el original, el 13 d'abril de 2009. Consultat el 27 d'abril de 2009.
• «60 Aniversari del bombardeig d'Hiroshima en una bomba atòmica nortamericana». Archivat des d'el original, el 10 de maig de 2009. Consultat el 27 d'abril de 2009.
• «Hiroshima i Nagasaki, recordar la tragèdia». Archivat des d'el original, el 29 d'abril de 2009. Consultat el 27 d'abril de 2009.
• «Hibakusha Project». Consultat el 27 d'abril de 2009.

• «Infern en la terra - Testimonials de supervivents». BBC. Consultat el 27 d'abril de 2009.

En anglés

• «Hiroshima & Nagasaki Remembered». Consultat el 27 d'abril de 2009.

• «The Effects of the Atomic Bombings of Hiroshima and Nagasaki». O.S. Strategic Bombing Survey. Archivat des d'el original, el 8 de novembre de 2016. Consultat el 27 d'abril de 2009.

• «Scientific Data of the Nagasaki Atomic Bomb Disaster». Atomic Bomb Disease Institute, Nagasaki University..

• «Correspondence Regarding Decision to Drop the Bomb». NuclearFiles.org. Archivat des d'el original, el 31 de març de 2010. Consultat el 27 d'abril de 2009.

• «The Decision To Use The Atomic Bomb; Gar Alperovitz And The H-Net Debat». Consultat el 27 d'abril de 2009.

• «Tale of Two Cities: The Story of Hiroshima and Nagasaki». Consultat el 27 d'abril de 2009.

• «Documents on the Decision to Drop the Atomic Bomb». The Harry S. Truman Library. Archivat des d'el original, el 5 d'octubre de 2011. Consultat el 27 d'abril de 2009.

• «The Atomic Bombings of Hiroshima and Nagasaki». Manhattan Project, O.S. Army. Consultat el 27 d'abril de 2009.

• «The Atomic Bomb and the End of World War II: A Collection of Primary Sources». National Security Archive. Consultat el 27 d'abril de 2009.

• «A Nagasaki Report». Tuttle-Mori Agency, Inc.. Archivat des d'el original, el 21 de juny de 2005. Consultat el 27 d'abril de 2009.

• «Hiroshima Peace Memorial Museum». Consultat el 27 d'abril de 2009.