Terres rares
Terres rares és el nom comú de 17 elements químics: escandio, itri i els 15 elements del grup dels lantànits (lantano, ceri, praseodimi, neodimi, prometio, samari, europi, gadolini, terbi, disprosio, holmi, erbi, tuli, iterbio i luteci).
Encara que el nom de «terres rares» podria dur a la conclusió de que es tracta d'elements escassos en la corfa terrestre, alguns elements com el ceri, l'itri i el neodimi són més abundants. Li les califica de «rares» degut a que és molt poc comú trobar-los en una forma pura, encara que hi ha depòsits d'alguns d'ells en tot lo món. El terme «terra» no és més que una forma arcaica de referir-se a alguna cosa que es pot dissoldre en àcit, o dit d'un atre modo, és una denominació antiga dels òxits.
Història
[editar | editar còdic]En 1787 es va iniciar el descobriment d'estes terres rares escomençant en el tinent d'artilleria Carl Axel Arrhenius (1757-1824), qui va trobar un estrany mineral negre en la vila de Ytterby ubicada a uns 30 km d'Estocolm. La coloració de l'estrany mineral i l'alta densitat de la mostra va fer sospitar al tinent qui no va descartar la possibilitat d'haver descobert un nou mineral i sense conéixer la seua composició li la va dur i la va cridar «pedra pesada de Ytterby». En 1792 es va enviar una mostra del mineral a Johan Gadolin (1760-1852), un químic finlandés, discípul de Torbern O. Bergman i en fama de ser un excelent analiste. Va trobar en la pedra òxits de silici, alumini i ferro, ademés va trobar una porció important d'un òxit refractario d'un element encara desconegut. En realitat, la fòrmula idealizada d'este mineral que posteriorment es va cridar Gadolinita és Be2FeY2Si2O10 i com se sap actualment el berili compartix propietats en l'alumini i per eixa raó, Gadolin va pensar que el mineral contenia alumini.[1]
Dos anys despuix, Gadolin va publicar els seus resultats en els Proceedings de l'Acadèmia de Ciències de Suècia. Estos resultats varen ser confirmats temps despuix per dos grans químics, L.N. Vauquelin (1763-1829) i M.H. Klaproth (1743-1817), els qui varen sugerir el nom definitiu del mineral, Gadolinita i de la mateixa manera varen sugerir el nom de l'òxit del nou element que es va utilisar baix el nom de yttria, pel seu orige geogràfic, que finalment va derivar en el nom actual de l'element, itri (I).
En 1751 el baró Axel Fredrik Cronstedt (1722-1765), distinguit mineralogista i químic suec, va trobar en un depòsit miner un nou mineral al que va cridar «pedra pesada de Bastnäs». Este mineral va ser estudiat en 1803, pel jove Jöns Jacob Berzelius (1779-1848) junt en Wilhelm Hisinger (1766-1852), varen descobrir en el mineral la presència d'un òxit desconegut. Varen denominar ceria a l'òxit i ceri (Ce) al nou element, derivats del nom del recent planetoide descobert Ceres (1801).[1]
Estos dos òxits itria i ceria eren molt similars, puix d'ells no podien extraure's els metals corresponents a través de les tècniques de l'época. En 1830 es va donar l'aïllament del ceri (Ce) a mans de Carl Mosander, pupil de Berzelius. Per a poder separar este element va utilisar vapors de potassi i ademés de separar el ceri (Ce), va descobrir un atre òxit en menudes cantitats al com denomine lantana l'element del qual que formava l'òxit es va cridar lantano (La). Un atre òxit que va conseguir separar de la ceria va ser la didimia i es pensava que contenia l'element didmio pero 44 anys més tart es va demostrar que contenia dos òxits.
En 1844, Mosander va treballar en el mineral itria i es va trobar que es tractava d'un òxit prou complex, va descobrir que ademés del propi òxit d'itri, va descobrir que les mostres de itria natural contenien atres òxits entre els quals estava: òxit de ceria, òxit de lantana, òxit de didmio i dos òxits que es varen denominar erbia (de color groc) i terbia (de color rosa). En 1860 estos noms varen ser intercanviats, cridant-se terbia a erbia i viceversa.
En 1878, Jean de Marignac, químic suec, va obtindre nitrat d'erbi, aparentment pur de la gadolinita i un nou òxit conegut com iterbia. Al següent any, Lars Nilson, va separar una atra terra rara a partir de la iterbia, a la que va cridar escandia (en honor a Escandinavia) que està formada per escandio (Sc). Eixe mateix any, el suec Per Cleve, va conseguir aïllar tres fraccions de la erbia, cridant a les dos noves holmia (en honor al nom en llatí d'Estocolm) i thulia (en honor al nom antic de Escandinavia). Estos òxits eren els corresponents òxits d'holmi (Ho) i òxit de tuli (Tm). Temps despuix, el químic francés, Paul Émile Lecoq de Boisbaudran, aplicant noves tècniques de espectroscopía, va detectar un nou òxit en la didmia, al com va cridar samaria. D'este òxit es va aïllar el samari (Sm) (en honor al seu descobridor el coronel rus Vasili Samarski-Bykhovets) (Montalvo, n.d.).
En 1886, Paul Lecoq va aïllar de l'inicial samaria un nou òxit al que va cridar gadolinia en honor a Johan Gadolin i l'element que compon este òxit es diu gadolini (Gd). I el mateix any, Lecoq va aïllar una atra terra de la holmia i la cride diprosia, que era l'òxit de disprosio (Dy). En 1885, l'austríac Karl von Welsbach, va conseguir separar de la didimia atres dos òxits; praseodimia (didimia vert en grec) i neodimia (nova didimia en grec); d'elles es va identificar el praseodimi (Pr) i neodimi (Nd).
En 1901, Eugène Demarçay va aïllar a l'europi de sals de samari (supostament pur) i ho va nomenar aixina en honor al continent europeu. En 1907, Georges Urbain va aïllar al luteci (Lu) (nomenat aixina pel seu lloc de naiximent, París escrit en llatí) de la iterbia. El prometio (Pm) es va aïllar analisant subproductes de la fissió de l'urani generats en un reactor nuclear situat en Tennessee (EUA) i el seu nom es dona en honor al deu de la mitologia grega que va donar fòc a l'home. Jacob A. Marinsky, Lawrence E. Glendenin i Charles D. Coryell, varen provar la seua existència en 1944, pero varen reivindicar el seu descobriment fins a 1947, despuix de la Segona Guerra Mundial.[2]
Orige
[editar | editar còdic]La formació de terres rares en l'univers ocorre principalment en events còsmics violents com la fusió d'estreles de neutrons. Els meteorits que contenen estes terres rares poden oferir informació sobre el seu orige extraterrestre i la seua distribució en el sistema solar; objecte i material molt important que ajuda a científics i investigadors a explorar noves vies d'explotació, sobretot en asteroides, (i per extensió, els meteorits que d'ells provenen), ademés de ser increiblement rics en metals valiosos, incloent terres rares, entre uns atres.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 Prego Reboredo, Ricardo (219). «Cap. 1. El descobriment: érase una volta Ytterby, el poblet dels quatre elements químics», Les terres rares, Madrit: CSIC-Catarata. ISBN 84-9097-633-3.
- ↑ Baran, Enrique (2016). «prenc 68», La fascinant història del descobriment de les terres rares, Anals Acad. Nac. de Cs. Ex., Fís. i Nat., p. 85 -105.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Tierras raras» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.