Òxit

Un òxit és un compost químic, format per a lo manco un àtom d'oxigen i un àtom d'algun atre element.^[1] El àtom d'oxigen normalment presenta un estat d'oxidació (-2).^[2]

Existix una gran varietat d'òxits, els quals es presenten en els 3 principals estats d'agregació de la matèria: sòlit, líquit i gaseoso, a temperatura ambient.

Casi tots els elements formen combinacions estables en el oxigen i molts en varis estats d'oxidació. Per esta gran varietat les propietats són molt diverses i les característiques de l'enllaç varien des del típic sòlit iònic fins als enllaços covalente.^[3]

La majoria dels òxits es poden classificar en àcit o bàsics, segons produïxquen àcits o bases quan es dissolen en aigua.

Un òxit bàsic és un compost iònic, que es forma quan l'oxigen es combina en un metal.
Un òxit àcit, és un compost covalente que resulta quan l'oxigen reacciona en un no metal.

Són òxits el òxit nítric ( $N O$ ) o el diòxit de nitrogen ( $N O_{2}$ ).

Els òxits són molt comuns i variats en la corfa terrestre. Els òxits no metàlics també són cridats anhídrits,^[4] perque són composts que han perdut una molècula d'aigua dins de les seues molècules. Els metals poden mesclar-se en el oxigen (O). Per eixemple, al hidratar anhídrit carbónico en determinades condicions pot obtindre's àcit carbónico:

C O_{2} + H_{2} O ⟶ H_{2} C O_{3}

En general, els òxits poden obtindre's directament per mig de processos d'oxidació. Per eixemple, els òxits bàsics es formen en reaccionar elements metàlics (com els alcalinos, alcalinotérreos o metals de transició) en oxigen, com ocorre en el cas del magnesi:

2 M g + O_{2} ⟶ 2 M g O

;

O be els òxits àcits en elements no metàlics, com el fòsfor:

P_{4} + 5 O_{2} ⟶ 2 P_{2} O_{5}

Estequiometría

Els òxits són extraordinàriament diversos en térmens d'estequiometría (la relació mesurable entre els reactius i les equacions químiques d'una equació o reacció) i en térmens de les estructures de cada estequiometría.

La majoria dels elements formen òxits de més d'una estequiometría. Un eixemple ben conegut és monòxit de carbono i diòxit de carbono.^[5] Açò s'aplica als òxits "binarios", és dir, composts que contenen sol òxit i un atre element.

Molt més comuns que els òxits binarios són els òxits d'estequiometría més complexes. Tal complexitat pot sorgir per l'introducció d'atres cationes (un ion en càrrega positiva, és dir, un que seria atret pel càtodo en la electrólisis) o atres aniones (un ion en càrrega negativa).

El silicat de ferro, $F e_{2} S i O_{4}$ , el mineral fayalita, és un dels molts eixemples d'un òxit ternario. Per a molts òxits metàlics, també existixen les possibilitats de polimorfisme i no estequiometría.^[6] Els diòxit de titani comercialment importants existixen en tres estructures distintes, per eixemple. Molts òxits metàlics existixen en varis estats no estequiomètrics. També existixen molts òxits moleculars en diversos ligandos.Erro en la cita: Element <ref> no vàlit; les referencies sense nom deuen de tindre contingut

En benefici de la simplicitat, la major part d'este artícul se centra en els òxits binarios.

Formació

Els òxits estan associats a tots els elements, llevat a alguns gasos nobles. Per tant, les vies per a la formació d'esta diversa família de composts són numeroses.

Òxits metàlics

Molts òxits metàlics es produïxen per la descomposició d'uns atres composts metàlics, com els carbonat, els hidròxit i els nitrat. En la fabricació d'òxit de calcio, el carbonat de calcio. (pedra calcàrea) es descompon en calfar-se, lliberant diòxit de carbono.

C a C O_{3} ⟶ C a O + C O_{2}

La reacció dels elements en l'oxigen de l'aire és un pas clau en la corrosió, rellevant per a l'us comercial del ferro, en particular. Casi tots els elements formen òxits quan es calfen en una atmòsfera d'oxigen. Per eixemple, la pols de zinc ardix en l'aire i dona lloc a òxit de zinc.^[7]

Z n + O_{2} ⟶ Z n O

La producció de metals a partir de minerals sol implicar la producció d'òxits per mig de la calcinació (calfament) de minerals de sulfur metàlic a l'aire. D'esta forma, el $M o S_{2}$ (molibdenita) es convertix en trióxido de molibdeno, precursor de pràcticament tots els composts de molibdeno:^[8]

$2 M o S_{2} + 7 O_{2} ⟶ 2 M o O_{3} + 4 S O_{2}$ Els metals nobles (com el or i el platí) són molt apreciats perque resistixen la combinació química directa en l'oxigen.^[5]

Òxits no metàlics

Els òxits no metàlics importants i prevalentes són el diòxit de carbono i el monòxit de carbono. Estes espècies es formen despuix de l'oxidació total o parcial del carbono o els hidrocarburs. En una deficiència d'oxigen, es produïx el monòxit:^[5]

2 C H_{4} + 3 O_{2} ⟶ 2 C O + 4 H_{2} O

2 C + O_{2} ⟶ 2 C O

En excés d'oxigen, el diòxit és el producte, la via continua per l'intermediació del monòxit de carbono:

C H_{4} + 2 O_{2} ⟶ C O_{2} + 2 H_{2} O

C + O_{2} ⟶ C O_{2}

El nitrogen elemental ( $N_{2}$ ) és difícil de convertir en òxits, pero la combustió de l'amoníac produïx òxit nítric, que reacciona posteriorment en l'oxigen:

4 N H_{3} + 5 O_{2} ⟶ 4 N O + 6 H_{2} O

2 N O + O_{2} ⟶ 2 N O_{2}

Estes reaccions es practiquen en la producció d'àcit nítric, un producte químic bàsic.^[9]

El producte químic que es produïx a major escala industrial és el àcit sulfúric. S'obté per mig de l'oxidació del sofre a diòxit de sofre, que es oxida per separat a trióxido de sofre:^[10]

S + O_{2} ⟶ S O_{2}

2 S O_{2} + O_{2} ⟶ 2 S O_{3}

Finalment, el trióxido es convertix en àcit sulfúric per mig d'una reacció d'hidratació:

S O_{3} + H_{2} O ⟶ H_{2} S O_{4}

Referències

↑ Foundations of College Chemistry, 12th Edition.
↑ Òxit, p. 381, en Google Libros
↑ Alegria, Mónica P.; Bosack, {{{nom2}}}; Dal Fávero, María Alejandra; Franc, Ricardo (2005). QUÍMICA I, Santillana. ISBN 950-46-0564-8.
↑ Química 1 (SEP) (en és), Edicions Llindar. ISBN 9789709758290.
↑ ^5,0 ^5,1 ^5,2 Greenwood, N. N.; & Earnshaw, A. (1997). Chemistry of the Elements (2nd Edn.), Oxford:Butterworth-Heinemann. ISBN 0-7506-3365-4.
↑ C. N. R. Rao, B. Raveau (1995). Transition Metal Oxides, New York: VCH. ISBN 1-56081-647-3.
↑ (2000) «Zinc», Ullmann's Encyclopedia of Industrial Chemistry. doi:10.1002/14356007.a28_509. ISBN 3-527-30673-0.
↑ Sebenik, Roger F. (2005). Molybdenum and Molybdenum Compounds. doi:10.1002/14356007.a16_655. ISBN 978-3527306732.
↑ Ullmann's Encyclopedia of Industrial Chemistry.ISSN 1435-6007.doi:10.1002/14356007.a17_293.Consultat el 2026-01-31.
↑ Ullmann's Encyclopedia of Industrial Chemistry.ISSN 1435-6007.doi:10.1002/14356007.a25_635.Consultat el 2026-01-31.

Este artícul conté una traducció derivada de «Óxido» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.

[1] Foundations of College Chemistry, 12th Edition.

[2] Òxit, p. 381, en Google Libros

[3] Alegria, Mónica P.; Bosack, {{{nom2}}}; Dal Fávero, María Alejandra; Franc, Ricardo (2005). QUÍMICA I, Santillana. ISBN 950-46-0564-8.

[4] Química 1 (SEP) (en és), Edicions Llindar. ISBN 9789709758290.

[Greenwood-5] 5,0 ^5,1 ^5,2 Greenwood, N. N.; & Earnshaw, A. (1997). Chemistry of the Elements (2nd Edn.), Oxford:Butterworth-Heinemann. ISBN 0-7506-3365-4.

[6] C. N. R. Rao, B. Raveau (1995). Transition Metal Oxides, New York: VCH. ISBN 1-56081-647-3.

[7] (2000) «Zinc», Ullmann's Encyclopedia of Industrial Chemistry. doi:10.1002/14356007.a28_509. ISBN 3-527-30673-0.

[8] Sebenik, Roger F. (2005). Molybdenum and Molybdenum Compounds. doi:10.1002/14356007.a16_655. ISBN 978-3527306732.

[9] Ullmann's Encyclopedia of Industrial Chemistry.ISSN 1435-6007.doi:10.1002/14356007.a17_293.Consultat el 2026-01-31.

[10] Ullmann's Encyclopedia of Industrial Chemistry.ISSN 1435-6007.doi:10.1002/14356007.a25_635.Consultat el 2026-01-31.

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]

[6]

[7]

[8]

[9]

[10]