Calcinació

Calcinació

Archiu:Caps block 0 LimeShaftKilnBasic.jpg

Forn de calç, que per mig d'un procés de calcinació permet transformar la roca calcàrea en calç

El calcinació és el procés de calfar una substància a temperatura elevada (temperatura de descomposició) per a provocar la descomposició tèrmica o un canvi d'estat en la seua constitució física o química. El procés, que sol portar-se a terme en llarcs forns cilíndrics, té a sovint l'efecte de tornar fràgils les substàncies.

Fins

Els objectius del calcinació solen ser:

• Eliminar l'aigua, present com a humitat absorbida, «aigua de cristalisació» o «aigua de constitució àrtica» (com en la conversió del hidròxit fèrric en òxit fèrric);
• Eliminar el diòxit de carbono (com en el calcinació de la pedra calcàrea en calç en un forn de calç), el diòxit de sofre o uns atres composts orgànics volàtils;
• Para oxidar (calcinació oxidant) una part o tota la substància (usat comunament per a convertir menas sulfursas a òxits en el primer pas de recuperació de metals com el zinc, el plom i el coure);
• Para reduir (calcinació reductor) metals a partir dels seus menas (fundició).

Hi ha unes poques finalitat més per a les que s'ampra el calcinació en casos especials (per eixemple, el carbó animal). Pot aplegar a una temperatura màxima de 1200 °C. La seua numeració per a aumentar la seua temperatura depén de 10-10. Per a protecció i conte no es deu prendre la mostra directament en les mans.

Les reaccions de calcinació poden incloure dissociació tèrmica, incloent la destilació destructiva dels composts orgànics (és dir, calfar un material ric en carbono en absència d'aire o oxigen, per a produir sòlits, líquits i gasos). Eixemples d'atres reaccions de calcinació són la concentració d'alúmina calfant bauxita, canvis d'estat polimòrfics com la conversió d'anatasio en rútil, i les recristalizaciones tèrmiques com la desvitrificación del cristal. Se solen sometre a processos de calcinació materials com els fosfats, l'alúmina, el carbonat de manganeso, el coque de petròleu i la magnesita marina.

Alquímia

En l'alquímia, segons la versió de Les dotze portes de George Ripley en el XV, es creïa que el calcinació era un més dels 12 processos vitals necessaris per a la transformació d'una substància (calcinació, solució o dissolució, separació, conjunció, putrefacció, congelació, cibación, sublimació, fermentació, exaltació, multiplicació i proyecció).

Els alquimistes distinguien dos tipos de calcinació: la real i la potencial. El calcinació real era l'efectuada en fòc real sobre fusta, carbó o un atre combustible, dut a certa temperatura. La potencial era la portada a terme per mig de fòc potencial, és dir, composts químics corroents. Per eixemple, l'or era calcinat en un forn de reverbero en mercuri i sal d'amoni, l'argent en sal comuna i sal d'álcali, el coure en sal i sofre, el ferro en sal d'amoni i vinagre, l'estany en antimoni, el plom en sofre i el mercuri en aigua forta.

També hi havia una «calcinació filosòfic», que es dia que ocorria quan les banyes, piteus, etcétera es penjaven sobre aigua hervir o un atre licor fins que perdien el seu mucílac i podien ser reduïts fàcilment a pols.