Anar al contingut

Test de divergència

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

En matemàtiques, el test de divergència del terme n-ésimo o test del terme[1] és un test simple per a evaluar la divergència d'una série infinita:

  • Si limnan0, llavors n=1an divergix.

Este test per lo general no posseïx nom específic que ho identifique.[2]

A diferència dels criteris de convergència més potents, el test del terme no pot demostrar per sí solament que una série convergix. En particular, l'inversa del test no és verdadera; tot lo que és possible afirmar és que:

  • Si limnan=0, llavors n=1an pot ser o no convergent.

La série harmònica és un eixemple clàssic d'una série divergent els térmens de la qual tendixen a zero.[3] La série del tipo p,

n=11np,

ejemplifica els possibles resultats del test:

  • Si p ≤ 0, llavors el test del terme indica que la série és divergent.
  • Si 0 < p ≤ 1, els resultats del test del terme no són concloents, pero la série és divergent pel test integral de convergència.
  • Si 1 < p, els resultats del test del terme no són concloents, pero la série és convergent, pel test integral de convergència.

Demostració

[editar | editar còdic]

El test per lo general es demostra en la seua forma contrapositiva:

  • Si n=1an convergix, llavors limnan=0.

Manipulació del llímit

[editar | editar còdic]

Si sn són les sumes parcials de la série, llavors la suposició de que la série convergix implica que

limnsn=s

per a algun número s. Llavors[4]

limnan=limn(snsn1)=ss=0.

Criteri de Cauchy

[editar | editar còdic]

La suposició que la série és convergent significa que satisfà el test de convergència de Cauchy: per a cada ε>0 existix un número N tal que

|an+1+an+2++an+p|<ε

és vàlit per a tot n > N i p ≥ 1. Fent p = 1 s'obté la definició inicial[5]

limnan=0.
  1. Kaczor p.336
  2. Per eixemple, Rudin (p.60) ho cita en la seua forma contrapositiva sense donar-li un nom. Brabenec (p.156) solament ho denomina test del terme n-ésimo. Stewart (p.709) ho denomina Test de la divergència.
  3. Rudin p.60
  4. Brabenec p.156; Stewart p.709
  5. Rudin (pp.59-60) utilisa esta idea de demostració, començant en una expressió diferent del criteri de Cauchy.

Referències

[editar | editar còdic]
  • Brabenec, Robert (2005). Resources for the study of real analysis, MAA. ISBN 0-88385-737-5.
  • Hansen, Vagn Lundsgaard (2006). Functional Analysis: Entering Hilbert Space, World Scientific. ISBN 981-256-563-9.
  • Kaczor, Wiesława and Maria Nowak (2003). Problems in Mathematical Analysis, American Mathematical Society. ISBN 0-8218-2050-8.
  • Rudin, Walter (1976). Principles of mathematical analysis, 3i edició, McGraw-Hill. ISBN 0-07-054235-X.
  • Stewart (1999). Calculus: Early transcendentals, 4i edició, Brooks/Cole. ISBN 0-534-36298-2.
  • Șuhubi, Erdoğan S. (2003). Functional Analysis, Springer. ISBN 1-4020-1616-6.


Referències

[editar | editar còdic]