Tetzcuco

Tetzcuco

Estany de Tetzcuco, cap a finals de el XIX.

'___protected_title_0___' (també '___protected_title_1___', '___protected_title_2___' o '___protected_title_3___', com es denomina la moderna població) Plantilla:Eti va ser la capçalera de l'important señorío acolhua que va formar part de la Triple Aliança en companyia de Mèxic-Tenochtitlan i Tlacopan. Despuix de haver-se lliberat del jou dels tepanecas d'Azcapotzalco, va ser breçol del tlatoani Nezahualcóyotl, un dels principals líders de la Triple Aliança i, ademés, poeta i arquitecte.

Encara que l'antiga ciutat indígena va ser pràcticament destruïda pels espanyols en els primers anys posteriors a la Conquista de Mèxic, queden alguns restants de l'antiga ciutadella de Tetzcutzingo, la construcció de la qual va ser encapçalada pel mateix Nezahualcóyotl.

En base en l'etimologia náhuatl, estrangera europea i americana, i en els còdexs, aixina com en les regles gramaticals, Texcoco (en freqüència escrit també com a cerro del papagallo) té les següents raïls: tē- (gent), tsikoa (retindre), -ko (locatiu), per lo que la seua traducció seria “lloc a on es reté gent”.

Una de les causes dels diferents significats de la paraula Texcoco, són les diverses formes en que els còdexs representen a este lloc. Per eixemple, en el Còdex Azcatitlán la seua representació pictogràfica és una pedra, símbol del cerro o lloc en una flor damunt; en el Còdex Cruz apareix el signe del lloc o cerro en un gorc damunt; en el Xólotl es pot observar un cerro i una pedra que a la seua volta té un gorc damunt; en el Mapa Quinantzin es troba un gorc d'a on ix una planta en material pétreo al fondo.

La participació decisiva de Texcoco en el procés de Conquista ha quedat opacada per l'aliança de Cortés en Tlaxcala, a pesar de que el seu líder, Ixtlixóchitl II, va contribuir en un eixèrcit molt numerós i va conseguir atraure la colaboració de numeroses províncies:

Història

Texcoco, originalment Tetzcuco, va ser fundada en el XII en la vora oriental del llac de Texcoco, provablement per pobles d'orige chichimeca. Cap a l'any 1337, els acolhuas, aliats en els tepanecas d'Azcapotzalco varen expulsar als primers pobladors del lloc. D'esta manera, Tetzcuco va ser convertida en la capital del señorío acolhua, paper que havia eixercitat anteriorment Coatlichan.

En 1418, Ixtlilxóchitl I, el tlatoani de Tetzcuco, va ser destronat per Tezozómoc d'Azcapotzalco, que ho va perseguir, junt en uns fidels, en els tossals fins a donar-li alcanç i mort. No obstant, el seu fill es va salvar de la lluita per amagar-se entre les branques d'un arbre. Dèu anys més vesprada, en 1428, Nezahualcóyotl fill de Ixtlilxóchitl, aliat en els tenochcas, va derrotar i va donar mort a Maxtla, successor de Tezozómoc i senyor de Atzcapotzalco. D'esta manera, els acolhuas varen quedar lliures del domini tepaneca i Atzcapotzalco va ser substituïda pel señorío de Tlacopan com a capçalera del señorío tepaneca que dominava el ponent del llac de Texcoco. D'esta manera va nàixer la Triple Aliança.

Aquell era Acolmiztli, “Felino fort”, que durant les tristes correries de la seua adolescència es va nomenar a sí mateixa Nezahualcóyotl, que significa “Coyot en Dejuna”. Pero despuix de la caiguda dels tepanecas, en la que va prendre per a sí el señorío de Tetzcuco, va haver un tumult acolhua que va desterrar a Nezahualcóyotl al cerro de Chapultepec, fins que en la primavera de 1429, va retornar en un fort eixèrcit, recobrant la plaça despuix de sèt dies de lluita.

Des de llavors va governar en Tetzcuco, que es va constituir com la segona ciutat de major importància en l'imperi, despuix de Tenochtitlan, rebent dos quintes parts dels tributs dels señoríos somesos a la Triple Aliança. Nezahualcóyotl va sobreviure a quatre emperadors de Tenochtitlan i va convertir la seua ciutat en el centre de preparació intelectual de primer orde de l'estat mexica, reunint i protegint als majors sabio i filòsofs del seu temps, tal com José Luis Martínez referix: “La "universitat", que es trobava en el pati major dels palaus, a on es reunien els poetes i sabio del regne i a on estaven aixina mateix els archius reals; la sala de música i ciències, del pati menor, i les "escoles d'art adivinatorio, poesia i cantares" constituïen lo que poguera cridar-se els centres de la cultura superior de Tezcoco”.

Netzahualcóyotl (1402-1472), que es preguntava sobre la condició humana i el seu lloc en l'univers. Un poema filosòfic del poeta de Tezcoco que traduïx León Portilla oferix un reflex d'eixe anhel, d'eixe «plante» per alcançar l'immortalitat i que també sembla ajustar-se al Moctezuma de Boullosa:

Nezahualcóyotl va edificar palaus, monuments i aqüeductes, culminant en les obres el mont Tetzcotzinco, a on va llaurar un palau a l'aire lliure protegint el bosc que ho rodejava i a on va protegir a numerosos animals, captant manantiales que mantenien àrees de rec, un zoològic i un jardí botànic de plantes curativas i flors que ha segut comparat en els jardins colgantes de Babilonia. Va establir en Teotihuacán un tribunal per a jujar als nobles, en Otumba el dels plebeus i en Tetzcuco el de les apelacions d'abdós. Va instituir consells d'educació pública, de guerra, de facenda i un de suprem que regia als atres format per 14 senyors insignes, i quatre dels seus fills varen prendre la regència de dits consells. Va expedir 80 lleis per a garantisar la llealtat a l'Estat i les bones costums les transgressions de les quals eren generalment penades en la mort.

Nezahualcóyotl, ademés, per la seua sòlida formació intelectual, va destacar en les ciències, arts, lliteratura i religió, oponent-se a les idees religioses del seu temps, intuint un deu creador únic al que va cridar Tloque Nahuaque (possiblement un atre nom per a Ometéotl), tal com ho referix el seu net Fernando de Alva Ixtlilxóchitl en el seu Història chichimeca: “Especialment Nezahualcoyotzin, que és el que més va vacilar buscant d'a on tindre lumbre per a certificar-se del verdader Deu i creador de totes les coses”. O tal com ho conta Juan Bautista Pomar del text de Fernando de Alva:

Nezahualcóyotl, a lo llarc de la seua vida, va matar per la seua mà a 12 reis, incloent a Maxtla, va participar en 30 batalles i mai va ser vençut ni ferit; va subjectar 44 regnes; va nomenar generals a 43 dels seus fills i al quadragèsim quarto ho va manar matar per soberp i belicoso. Va castigar els delictes en rigor, “especialment a les persones de calitat i que havien de donar eixemple als demés” i va ser misericordioso i agraït. Va morir als 70 anys d'edat i als 43 del seu regnat.