Tinaja

Tinaja

Tinaja portuguesa (talha, tinha, gerro, pote) en Benes Novas Alentejo (Portugal).

Tinaja almohade, Museu Arqueològic de Sevilla

Una tinaja és un recipient de fanc en forma de vasija de perfil ovalat, boca i peu estrets i per lo general sense torres. La tinaja gran, també cridada tinajón, més profunda i panzuda, s'ha utilisat tradicionalment per a almagasenar vi, i els eixemplars mijans para oli i grans de cereal. Les més chicotetes poden ser vidriadas parcial o totalment i utilisar-se para tot tipo de líquits i llavors, aixina com en la matança del porc.

En Espanya, els principals centres tinajeros dels sigles XIX i XX han segut: Villarrobledo, Colmenar d'Orella i Arroyomolinos de Montánchez, per a la producció industrial de grans eixemplars, i Torrejoncillo, Torre de Santa María, Lucena, Lorca i Totana en tamanys més modests.

Iconográficamente, les tinajas es consideren símbol emblemàtic de La Taca.

Etimologia i camps

El terme tinaja, aixina com les seues variants tenaxa, tenalla o tanalla, procedixen del llatí cup; pero, curiosament, va anar el seu diminutivo tinaculum-tinacula el que va formar els térmens de les llengües romançades en la península ibèrica; en el Fur d'Alcaraz apareix com tenaia.

En les famílies semàntica i cultural de la tinaja es troben la "tinajería" o "tinajero", espai o estructura a on es posen o empotren les tinajas. En Múrcia, Puerto Rico i Veneçola, es diu aixina a la dependència de les cases a on es tenen les tinajas, cànters i demés recipients d'aigua potable. Per la seua banda, en Filipines, es denomina tinaja a la mida de capacitat per a líquits, equivalent a 16 gantas (48 litros aproximadament).

En el Calendari republicà francés la tinaja (cuve) és el 10 de setembre.

Història

L'indústria tinajera en la cultura mediterrànea pot rastrejar-se des del final de l'Edat del Bronze, en els pithos minoicos, fins als regordetes dolium romans, recipients esfèrics que s'usaven per a almagasenar líquits o grans. El mateix us se'ls donava a les tenaias del medievo islàmic i cristià, vasijas abombades d'a penes un metro d'alt capaços de contindre de tres a quinze arroves. Seguiran aumentant la seua capacitat fins a finals de el XVIII pero sense sobrepassar les cent arroves, lo que sí ocorreria en l'últim terç de el XIX, per a compensar el creiximent de la producció vinícola, alcançant-se les setcentes arroves (casi huit mil litros).

Referències documentals

En el «Ordenament de Menestrales i Postures» del sigle XIV, per al Concejo de Madrit dictat en les Corts de Castella i Lleó per Pedro I, s'especifica el 'preu-capacitat' de les tinajas i el pagament a percebre pels seus artífexs, cridats en eixa época pegadores. No falten en les Relacions topogràfiques de Felipe II de 1575, en una referència a la seua passada fabricació en El Toboso, menció que més tart usarà Cervantes per a documentar la seua fantasia. La producció de tinajas espanyoles en el sigle XVII s'associa a focs alfareros tradicionals com Úbeda, Talavera de la Reina i Chinchilla de Montearagón.

Més vesprada, les cita en les seues Memòries polítiques i econòmiques (1792) l'ilustrat Eugenio Larruga i, ya en el sigle XIX, els Diccionaris de Sebastián Miñano i Pascual Madoz. Guillén Salaya i Natacha Seseña en els seus estudis de la tinajería de Colmenar d'Orella, relaten que a principis del sigle XX, este poble madrileny contava en 35 alfares i, més tart, en 1933, funcionaven encara tres grans forns; l'últim tinajero de la localitat va ser Eugenio Crespo, actiu fins a 1980.