Anar al contingut

Tractat anglo-portugués de 1891

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

El Tractat anglo-portugués de 1891 va ser un acort entre el Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda del Nort i Portugal que va fixar les fronteres entre el Protectorat Britànic d'Àfrica Central, actualment Malawi, i els territoris administrats per la Companyia Britànica de Suràfrica en Mashonalandia i Matabelelandia, actualment parts de Zimbabue, i Rhodèsia nort-occidental, actualment partix de Zàmbia i el Moçambic portugués, i també entre els territoris administrats per la Companyia Britànica de Suràfrica de Rhodèsia Nort-oriental, actualment en Zàmbia, i l'Angola portuguesa.

Este tractat va posar fi a més de 20 anys de creixent desacort sobre reivindicacions territorials conflictives en la part oriental d'Àfrica Central, a on Portugal tenia reivindicacions de llarga data basades en descobriments i exploracions anteriors, pero a on els ciutadans britànics varen establir missions i preocupacions comercials embrionàries en les Terres Altes de la Comarca en lo que hui és Malawi des de la década de 1860.

Estos desacorts es varen incrementar en els decenis de 1870 i 1880, en primer lloc per una disputa sobre una reclamació britànica de part de la Baïa de Delagoa i pel fracàs de les negociacions bilaterals entre els dos països sobre les fronteres dels territoris portuguesos i, en segon lloc, com a resultat de la Conferència de Berlín de 1884-85, que va establir la doctrina de l'ocupació efectiva. Despuix de la Conferència de Berlín, Portugal va intentar establir una zona d'ocupació efectiva que unira les seues colónies en Angola i Moçambic per mig d'expedicions que establiren tractats de protectorat sobre les poblacions locals i obtingueren el reconeiximent d'atres potències europees. El relatiu èxit d'estos esforços portuguesos va alarmar al govern britànic de Lord Salisbury, que també es trobava baix la pressió dels misionero de les Terres Altes de la Comarca, i també a Cecil Rhodes, que va fundar la Companyia Britànica de Suràfrica en 1888 en l'objectiu de controlar la major part possible d'Àfrica central i meridional. Per estes raons, i en resposta a un chicotet conflicte armat en les Shire Highlands, Lord Salisbury va emetre l'Ultimàtum britànic de 1890 que exigia a Portugal evacuar les àrees en disputa. Lord Salisbury va rebujar la petició portuguesa d'arbitrage i, despuix d'un intent fallanc de fixar els llímits dels seus respectius territoris en 1890, el «Tractat anglo-portugués de 1891» va ser acceptat per Portugal baix coacció.[1]

Orígens del conflicte anglo-portugués

[editar | editar còdic]

A principis del XIX, la gobernanza efectiva portuguesa en Àfrica al sur de l'equador es llimitava, en el Moçambic portugués, a l'illa de Moçambic i a varis atres comerços costers fins a la baïa de Delagoa, i en l'Angola portuguesa a Luanda i Benguela i a alguns llocs alvançats, el més septentrional dels quals era Ambriz.[2] Portugal havia ocupat la costa de Moçambic des del XVI, i més vesprada va iniciar el sistema de Prazo de grans finques arrendades baix el domini nominal portugués en la vall de riu Zambeze. A finals del XVIII, les valls del Zambeze i del baix riu Shire estaven controlats per quatre famílies que es declaraven portugueses pero que eren pràcticament independents, i a partir de 1853 el govern portugués es va embarcar en una série de campanyes militars per a posar-les baix el seu control efectiu.[3] En la segona mitat del XIX, vàries potències europees tenien un interés creixent en Àfrica. El primer desafiu a les reivindicacions més àmplies de Portugal va provindre de la República de Transvaal, que en 1868 va reclamar una eixida al Oceà Índic en la baïa de Delagoa. Encara que en 1869 Portugal i el Transvaal varen aplegar a un acort sobre una frontera en la que tota la Baïa de Delagoa era portuguesa, Gran Bretanya va presentar llavors una reclamació sobre la partix sur d'eixa baïa. Esta reclamació va ser rebujada despuix de l'arbitrage del President MacMahon. El seu laudo, dictat en 1875, va confirmar la frontera acordada en 1869. Un segon desafiu va provindre de la fundació d'una colónia alemana en Angra Pequena, ara coneguda com Lüderitz, en Namíbia en 1883. Encara que no hi havia presència portuguesa allí, Portugal l'havia reclamat sobre la base d'un descobriment.[4]

Durant la década de 1850, David Livingstone va explorar les àrees al sur del llac Nyasa, actualment el llac Malawi, i a l'oest del llac, i en les décades de 1860 i 1870 es varen establir vàries missions de l'Iglésia d'Anglaterra i de l'Iglésia Presbiteriana en les terres altes de la Comarca. En 1878 la Companyia Africana dels Lagos va ser establida per hòmens de negocis en vínculs a les missions presbiterianas. El seu objectiu era crear una empresa comercial que treballara en estreta colaboració en les missions per a combatre el comerç d'esclaus per mig de l'introducció del comerç llegítim i per a desenrollar l'influència europea en la zona. En 1876 es va establir una chicoteta missió i un assentament comercial en Blantyre.[5]

Portugal va intentar assegurar la seua posició en Àfrica per mig de les expedicions d'Alexandre de Serpa Pinte, primer al Zambeze oriental en 1869, després al Congo i al Zambeze superior des d'Angola en 1876 i per últim en 1877-79 creuant Àfrica des d'Angola, en l'intenció de reclamar la zona entre Moçambic i Angola.[6] Ademés d'estes expedicions, Portugal va intentar negociacions bilaterals en Gran Bretanya i en 1879, com a part de les conversacions sobre un tractat de llibertat de navegació en els rius Congo i Zambeze i el desenroll del comerç en eixes conques fluvials, el govern portugués va reclamar formalment la zona al sur i a l'est del riu Ruo (que forma l'actual frontera surest de Malawi).[7] The 1879 treaty was never ratified, and in 1882 Portugal occupied the lower Shire River valley as far as the Ruo and again asked the British government to accept this territorial claim.[8] El tractat de 1879 mai va ser ratificat i en 1882 Portugal va ocupar la vall inferior del riu Shire fins al Ruo i va tornar a demanar al govern britànic que acceptara esta reivindicació territorial. Les negociacions bilaterals posteriors varen conduir a un proyecte de tractat en febrer de 1884, que hauria inclós el reconeiximent britànic de la sobirania portuguesa sobre la desembocadura del Congo a canvi de la llibertat de navegació en els rius Congo i Zambeze, pero l'obertura de la Conferència de Berlín de 1884-85 va posar fi a estes discussions, que podrien haver conduït al reconeiximent britànic de la sobirania portuguesa en tot el continent.[9] Els esforços de Portugal per establir este corredor d'influència entre Angola i Moçambic es varen vore obstaculisats per un dels artículs de l'Acta General de la Conferència de Berlín que exigia l'ocupació efectiva de les àrees reclamades en lloc de les reclamacions històriques basades en el descobriment o les reclamacions basades en l'exploració tal com les utilisava Portugal.[10]

Per a establir més reclamacions portugueses, Serpa Pinte va ser nomenat cònsul seu en Zanzíbar en 1884, en la missió d'explorar la regió entre el llac Nyasa i la costa des del Zambeze fins al riu Rovuma i assegurar la llealtat dels caps d'eixa zona.[11] La seua expedició va aplegar al llac Nyasa i a les terres altes de la Comarca, pero no va conseguir fer cap tractat de protecció en els caps en els territoris a l'oest del llac.[12] En l'extrem noroest del llac Nyasa, al voltant de Karonga, la African Lakes Company va fer, o va afirmar haver fet, tractats en els caps locals entre 1884 i 1886. La seua ambició era convertir-se en una companyia de fletamento i controlar la ruta des del llac a lo llarc de la Comarca.[13]

Antecedents de l'ultimàtum britànic de 1890

[editar | editar còdic]

A pesar dels resultats de la Conferència de Berlín, l'idea d'una zona portuguesa transafricana no es va abandonar. En 1885, el ministre d'Assunts Exteriors de Portugal va preparar lo que es va conéixer com el Mapa de color rosa que representava una reivindicació que s'estenia des de l'Atlàntic fins al Oceà Índic. Portugal també va firmar tractats en França i Alemània en 1886. El tractat francés "va prendre nota" del Mapa de color rosa, i el tractat alemà va prendre nota de la reivindicació de Portugal de territori a lo llarc del curs del Zambeze que unix Angola i Moçambic. L'acte de "prendre nota" de les reclamacions portugueses no equivalia a acceptar-les, solament que Portugal les havia fet.[14][15] En 1887, el ministre britànic en Lisboa va propondre que es reconeguera el Zambeze com el llímit nort de l'influència britànica, lo que hauria deixat als misionero escocesos en les Shire Highlands dins de la zona portuguesa i creat una banda de territori portugués que unia Angola i Moçambic. Esta proposta va ser rebujada per Portugal perque en aquell moment solament es podia accedir a les Shire Highlands i a les seues missions a través de les zones costeres reconegudes com a portugueses, i perque la proposta implicava renunciar a la mitat meridional i més valiosa de la zona transcontinental del Mapa de color rosa per poc a canvi.[16] No obstant, en 1889 el govern portugués se sentia menys confiat i el seu Ministre d'Assunts Exteriors, Fancs Gómez, va propondre al govern britànic que estava dispost a abandonar la seua reivindicació d'una zona que unira Angola i Moçambic a canvi del reconeiximent de la seua reivindicació sobre les Shire Highlands. Esta volta, va anar el govern britànic el que va rebujar la proposta, en primer lloc per l'oposició dels que recolzaven les missions escoceses, i en segon lloc perque l'entrada del riu Chinde al Zambeze havia segut descoberta en abril de 1889. Ya que el Zambeze podia ara entrar directament pels comerços marítims, est i el seu afluent el riu Shire podien ser considerats com una via fluvial internacional que donava accés a les Terres Altes de la Comarca.[17]

Al nort del Zambeze, els portuguesos afirmen que la Companyia Africana dels Lagos i els misionero s'oponen a això. Al sur, la principal oposició a les reclamacions portugueses provenia de Cecil Rhodes, la Companyia Britànica De les quals Surafricana va ser fundada en 1888.[18] Ya en 1888, el Ministeri d'Assunts Exteriors britànic va declinar oferir protecció als menuts assentaments britànics en les Terres Altes de la Comarca. No obstant, no va acceptar una expansió de l'influència portuguesa i en 1889 va nomenar a Henry Hamilton Johnston com a cònsul britànic en Moçambic i l'Interior, i li va instruir per a que informara sobre l'extensió del domini portugués en les valls de Zambeze i Shire. També devia fer tractats condicionals en els governants locals fora del control portugués. Estos tractats condicionals no varen establir un protectorat britànic, pero varen impedir que els governants acceptaren protecció d'un atre estat.[19]

En 1888, el govern portugués va instruir als seus representants en Moçambic per a que feren tractats de protecció en els caps Yao al surest del llac Nyasa i en les terres altes de la Comarca. Es varen organisar dos expedicions, una baix el mando d'Antonio Cardoso, exgobernador de Quelimane, que va partir en novembre de 1888 cap al llac Nyasa. La segona expedició baix el mando de Serpa Pinte, (actual governador de Moçambic) es va desplaçar a la vall de la Comarca. Entre abdós, estes dos expedicions varen realisar més de 20 tractats en caps en lo que hui és Malawi.[20] L'expedició liderada per Pinte estava ben armada, en part com a resposta a la petició del resident portugués en la Comarca baixa d'ajuda per a resoldre els disturbis causats pels caps Makololo. Els Makololo havien segut duts a la zona per David Livingstone com a part de la seua expedició a Zambeze, i varen permanéixer en la Comarca al nort i a l'oest del riu Ruo quan esta va terminar en 1864. Varen afirmar estar fora del control portugués i varen demanar ajuda britànica per a mantindre's independents.[21] Serpa Pinte es va reunir en Johnston en agost de 1889 a l'est del Ruo, quan Johnston li va aconsellar no creuar el riu cap a les Terres Altes de la Comarca.[22]

No obstant, és provable que membres de la comunitat britànica en les Terres Altes de la Comarca animaren al Makololo a atacar el campament de Serpa Pinte, lo que va dur a una chicoteta batalla entre les tropes portugueses de Pinte i el Makololo el 8 de novembre de 1889 prop del riu de la Comarca.[21] Encara que Serpa Pinte havia actuat prèviament en precaució, va creuar el Ruo cap a lo que ara és Malawi.[23] Serpa Pinte va ocupar gran part del territori del Makololo despuix d'este chicotet enfrontament, en el que el vicecónsul de Johnston, John Buchanan, va acusar a Portugal d'ignorar els interessos britànics en esta zona i va declarar un protectorat britànic sobre les Terres Altes de la Comarca en decembre de 1889, a pesar de les instruccions contràries.[24] Poc despuix, el propi Johnston va declarar un atre protectorat sobre la zona a l'oest del Llac Nyasa, també en contra de les seues instruccions, encara que abdós protectorats varen ser posteriorment avalats pel Ministeri d'Assunts Exteriors.[25] Estes accions varen constituir el trasfondo d'una crisis anglo-portuguesa en la que a una negativa britànica d'arbitrage li va seguir l'Ultimatum britànic de 1890.[26]

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ M Newitt, (1995). A History of Moçambic, pp. 325–6, 330–2, 341–7, 353–4.
  2. ↑ R Oliver and A Atmore, (1986). The African Middle Ages, 1400–1800, pp. 163–4, 191, 195. ISBN 0-521-29894-6.
  3. ↑ M Newitt, (1969). The Portuguese on the Zambezi: An Historical Interpretation of the Prazo system, pp. 67–8, 80–2.
  4. ↑ H. Livermore (1992), Consul Crawfurd and the Anglo-Portuguese Crisis of 1890, pp. 181–2.
  5. ↑ J G Pike, (1969). Malawi: A Political and Economic History, pp.77–9.
  6. ↑ C I Nowell, (1947). Portugal and the Partition of Africa, pp. 6–8.
  7. ↑ M Newitt, (1995). A History of Moçambic, p. 330.
  8. ↑ J McCracken, (2012). A History of Malawi, 1859–1966, p. 51.
  9. ↑ M Newitt, (1995). A History of Moçambic, pp. 331–2.
  10. ↑ Teresa Pinte Coelho, (2006). Lord Salisbury's 1890 Ultimatum to Portugal and Anglo-Portuguese Relations, p. 2. http://www.mod-langs.ox.ac.uk/files/windsor/6_pintocoelho.pdf
  11. ↑ C I Nowell, (1947). Portugal and the Partition of Africa, p. 10.
  12. ↑ M Newitt, (1995). A History of Moçambic, pp. 276–7, 325–6.
  13. ↑ J McCracken, (2012). A History of Malawi, 1859–1966, pp. 48–52.
  14. ↑ M Newitt, (1995). A History of Moçambic, pp. 341–3.
  15. ↑ Teresa Pinte Coelho, (2006). Lord Salisbury's 1890 Ultimatum to Portugal and Anglo-Portuguese Relations, pp. 2–3.
  16. ↑ M Newitt, (1995). A History of Moçambic, pp. 343–4.
  17. ↑ M Newitt, (1995). A History of Moçambic, pp. 337, 345–6.
  18. ↑ M Newitt, (1995). A History of Moçambic, p. 341.
  19. ↑ J G Pike, (1969). Malawi: A Political and Economic History, pp. 83–5.
  20. ↑ J McCracken, (2012). A History of Malawi, 1859–1966, pp. 52–3.
  21. ↑ 21,0 21,1 M Newitt, (1995). A History of Moçambic, pp. 282, 346.
  22. ↑ J G Pike, (1969). Malawi: A Political and Economic History, pp. 85–6.
  23. ↑ J McCracken, (2012). A History of Malawi, 1859–1966, pp. 53, 55.
  24. ↑ M Newitt, (1995). A History of Moçambic, pp. 346–7.
  25. ↑ R I Rotberg, (1965). The Rise of Nationalism in Central Africa: The Making of Malawi and Zàmbia, 1873–1964, p.15.
  26. ↑ F Axelson, (1967). Portugal and the Scramble for Africa, pp. 233–6.

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • M Newitt, (1995). A History of Moçambic, London, Hurst & Co. ISBN 1-85065-172-8.
  • R Oliver and A Atmore, (1986). The African Middle Ages, 1400–1800, Cambridge University Press. ISBN 0-521-29894-6.
  • M Newitt, (1969). The Portuguese on the Zambezi: Am Historical Interpretation of the Prazo system, Journal of African History Vol X, No 1.
  • H. Livermore (1992), Consul Crawfurd and the Anglo-Portuguese Crisis of 1890 Portuguese Studies, Vol. 8.
  • J G Pike, (1969). Malawi: A Political and Economic History, London, Pall Mall Press.
  • C I Nowell, (1947). Portugal and the Partition of Africa, The Journal of Modern History, Vol. 19, No. 1.
  • J McCraken, (2012). A History of Malawi, 1859–1966, Woodbridge, James Currey. ISBN 978-1-84701-050-6
  • Teresa Pinte Coelho, (2006). Lord Salisbury's 1890 Ultimatum to Portugal and Anglo-Portuguese Relations, p. 2. http://www.mod-langs.ox.ac.uk/files/windsor/6_pintocoelho.pdf
  • R I Rotberg, (1965). The Rise of Nationalism in Central Africa: The Making of Malawi and Zàmbia, 1873–1964, Cambridge (Mass), Harvard University Press.
  • F Axelson, (1967). Portugal and the Scramble for Africa, Johannesburg, Witwatersrand University Press.


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Tractat_anglo-portugués_de_1891&oldid=1208075»