Untersberg
El Untersberg és el massiç més septentrional dels Alps de Berchtesgaden, un espolón prominent que s'estén a abdós costats de la frontera entre Berchtesgaden, Alemània i Salzburc, Àustria. El pico més alt del replanell -montanya és el Berchtesgaden Hochthron que alcança 1.973 m s. n. m.
Geografia
[editar | editar còdic]El Untersberg s'eleva en la vora dels Alps de pedra calcàrea del nort, en la conca de Salzburc i l'àmplia vall de Salzach. Els picos veïns són el Hoher Göll en el surest i el mont Watzmann en el sur, més allà de la conca de Berchtesgaden. En el noroest, la vall de Saalach en Bad Reichenhall ho separa del massiç Hochstaufen dels Alps de Chiemgau. Aproximadament dos terços de l'àrea, inclós el pico Berchtesgaden Hochthron, es troba en Alemània, mentres que la vora empinada més al nort sobre Salzburc pertany a Àustria.
La montanya és un punt de referència popular entre els turistes, per la seua proximitat a la ciutat de Salzburc a menys de 16 quilómetros al sur del centre de la ciutat i de fàcil accés, en les llínees d'autobús que van als suburbis del sur de Grödig i Großgmain.
Vàries senderes conduïxen al cim, encara que la majoria de la gent preferix el telefèric Untersbergbahn. Es va inaugurar en abril de 1961, el viage de huit minuts i mig eleva als passagers des de la terminal inferior en el poble de Sankt Leonhard a 456 m s. n. m. per 1.320 m fins a l'estació superior en el espolón Geiereck a una altitut d'1.776 m s. n. m., transportant-los una distància horisontal de casi 2,5 km en una altura màxima sobre el sol de 286 m.
El primer ascens registrat va ser en la primera mitat de el XII, per Eberwein, membre del monasteri agustino de Berchtesgaden.
Geologia
[editar | editar còdic]
El Untersberg consistix en gran part de pedra calcàrea i es presenta com una gleva d'erosió de l'acumulat Dachsteinkalk sobre una base feta de dolomita Ramsau.
El marbre de Untersberg s'extrau en pedreres en el costat nort de la montanya.[1] La pedra de color beige a rojós resistent al ras s'ha utilisat en tota Europa com a bloc de construcció polit i per a escultures de pedra des de l'época romana. També hi ha un menut aflorament de bauxita en el "Thomas-Eder-Steig", fàcilment reconeixible pel seu color rojós.
Per la karstificación de la pedra calcàrea, hi ha numeroses covas en el Untersberg, fins ara es coneixen més de 400. Entre les més famoses es troben la Cova de gèl de Schellenberger i la Cova de Kolowrats[2] en Dopplersteig, descoberta en 1845, en una cúpula d'entrada de 300 m d'altura i entrada a la Kolowrat, que anteriorment se suponia que era el sistema principal, el sistema de forats de Gam. La cova més profunda (−1148 m) i més llarga (a lo manco 19,5 km) d'Alemània, Riesend-Schachthöhle es va descobrir en 1996 en Untersberg.[3][4] Esta és en el seu sistema de falles i la seua estructura de sols és un excelent eixemple de la formació de coves en els Alps de pedra calcàrea del nort.[5] Se supon que estes coves, aixina com els forats de vent de 12,6 km de llarc, drenan sobre la cova font de Fürstenbrunner i possiblement formen un sistema general d'a lo manco 70 km de llarc.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Informationen über die Steinbrüche am Untersberg [1] archivat en Wayback Machine., auf untersbergmuseum.net
- ↑ OBV: Die Höhle: Zeitschrift für Karst- und Höhlenkunde; Zeitschrift dones Verbands Österreichischer Höhlenforscher und dones Verbands der Deutschen Höhlen- und Karstforscher i. V., 57. Jahrgang, Heft 1–4. Verband Österreichischer Höhlenforscher, Wien 2006
- ↑ Thilo Müller, Andreas Wolf: Lliste der längsten und tiefsten Höhlen Deutschlands. Arbeitsgemeinschaft Höhle & Karst Grabenstetten i. V., Juli 2016
- ↑ Speleologie. Neue Riesenhöhle im Untersberg entdeckt. In: salzburg.orf.at, 23. Dezember 2009.
- ↑ Ulrich Meyer, Thomas Matthalm: Die Riesending-Schachthöhle im Untersberg. In: Mitteilungen dones Verbands der Deutschen Höhlen- und Karstforscher i. V. Band 57, Nr. 2, 23. Mai 2011, ISSN 0505-2211
- Este artícul conté una traducció derivada de «Untersberg» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.