Anar al contingut

Uranocircita

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:Uranocircite-51177.jpg
Uranocircita

La uranocircita és un mineral de la classe dels minerals fosfat, segons la classificació de Strunz. Va ser descoberta en 1877 en Bergen, en l'estat de Sajonia (Alemània),[1] sent nomenada aixina pel seu contingut en urani i per la seua localitat de descobriment -traduït al grec-. Un sinònim poc usat és autunita bárica.

Característiques químiques

[editar | editar còdic]

És un fosfat hidratado d'uranilo i bari, del grup de la autunita, semblant a esta. Antigament es consideraven els dos minerals següents, si be segons la IMA el primer podria no ser un mineral sino una varietat hidratada del segon, la uranocircita en sentit estricte:

  • Uranocircita-I, de fòrmula Ba(UO2)2(PO4)2·12H2O
  • Uranocircita-II, de fòrmula Ba(UO2)2(PO4)2·10H2O

Es presenta en menuts cristals tabular que poden presentar maclas polisintéticas. Normalment es troba en masses laminares o en costres terrosas. És radiactiva i fluorescent als rajos UV. Pot transformar-se en meta-uranocircita per parcial deshidratació.


Referències

[editar | editar còdic]
  1. Weisbach (1877) Jahrb. Berg- und Hüttenwesen Sachsen, Abhandlung: 48.