Anar al contingut

Vanth (mitologia)

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:Vanth.jpg
Vanth alada en una antorcha en una fresca etrusca d'una tomba en Tarquinia.

'___protected_title_0___' és una figura ctónica de la mitologia etrusca, profusamente representada en la seua art funerari, com en pintures de tombes i sarcòfecs.[1]

Vanth és un esperit femení del inframundo etrusc que habitualment va acompanyada d'atres dobles seues o per un atre esperit funerari masculí, Charun (més vesprada referit com Charu). Abdós, Vanth i Charun, apareixen en l'iconografia c. 400 a. C., en el periodo mig o clàssic de l'art etrusc, encara que algunes inscripcions anteriors ya mencionen els seus noms.[2]

Vanth no té equivalent directe en la mitologia grega. Com habitualment apareix en ales, a voltes era comparada en les Fúria gregues, les Erinias, pels estudiosos, especialment en les primeres publicacions.[3] Açò és una associació improvable ya que pronte es va observar en l'iconografia trobada que era una guia benévola, no un esperit vengativo, com les Fúria eren. Els seus atres atributs inclouen una antorcha, clau, o roll, i és mostrada a sovint en els pits nuets, en correges creuades sobre el tors, en botes de pell, un quitón curt fins al genoll, a voltes en mànegues. De fet, el seu parament ha segut descrit per Scheffer específicament com un vestit de caçadora.[4]

Vanth apareix en varis tipos diferents d'escenes en l'art etrusc; els tipos més comuns associen la seua presència en ocasions de massacre i assessinat, incloent escenes del cicle Troyano.[5] En ocasions és mostrada empinant-se del sol en tals contexts, com en una urna cineraria trobada en Chiusi.[6] A voltes és inclús mostrada com l'única figura que decora els costats de l'urna funerària. Atres escenes en que Vanth està present impliquen la reunió i escolta del mort, en la funció de psicopompo, acompanyant al difunt que camina o viaja a cavall, en carreta o en carro.[7]

En general, Vanth està associada en la mort i el viage del difunt al inframundo, en vàries maneres: tant al moment de la mort com en el viage del difunt al més allà. És una figura benévola, en contrast en l'amenaçant Charun, el seu contraparte masculina.


Els objectes que Vanth porta poden ser una antorcha, clau, roll, o espasa. En l'antorcha actua com a guia del difunt, allumenant el seu camí a través de les ombres i en la clau obri la porta del Inframundo.[8] El roll, que a voltes du escrit el seu nom, vanθ,[9] conté el destí del difunt, per lo que a voltes Vanth és interpretada com una deesa del Destí. No obstant, en general Vanth és descrita com una jove i vibrant figura ctónica, a voltes en companyia d'atres Vanths, i a voltes en Charun, acompanyant el viage del difunt al inframundo.

Atres figures ctónicas etrusques

[editar | editar còdic]

Atres deidades i esperits etruscs ctónicos o relacionats en l'inframundo inclouen a Charun, Calu, Persipnei, Turms, Aita i Culsu.

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. Bane, Theresa (2012). Encyclopedia of Demons in World Religions and Cultures, McFarland, p. 322. OCLC 774276733. ISBN 978-0-7864-8894-0.
  2. Weber-Lehmann, C. 1986. "Vanth" LIMC VIII, 173-183. Zürich: Artemis. p.173
  3. Loringhoff, B. 1986. Dones Giebelrelief von Telamon und seine Stellung innerhalb der Ikonographie der "Sieben gegen Theben", RM Erg.-H 27. passim
  4. Scheffer, C. 1991. "Harbingers of Death? The Female Demon in Clapix Etruscan Funerary Art" In Munuscula Romana, edited by A. L. Touati, E. Rystedt, and Ö. Wikander, 43-50. Stockholm: Paul Ǻströms förlag. p. 56
  5. See Scheffer, C. 1991. "Harbingers of Death? The Female Demon in Clapix Etruscan Funerary Art" In Munuscula Romana, edited by A. L. Touati, E. Rystedt, and Ö. Wikander, 43-50. Stockholm: Paul Ǻströms förlag. P.57-8 for a complete description and numerical analysis of the occurrence of Vanth figures in different scenes; also Weber-Lehmann, C. 1986. "Vanth" LIMC VIII, 173-183. Zürich: Artemis. P.173-9.
  6. Paschinger, E. 1992. Die Etruskische Todesgötten Vanth. Wien: Verband der Wissenschaftlichen Gesellschaften Österreichs. p. 303
  7. Scheffer, C. 1991. "Harbingers of Death? The Female Demon in Clapix Etruscan Funerary Art" In Munuscula Romana, edited by A. L. Touati, E. Rystedt, and Ö. Wikander, 43-50. Stockholm: Paul Ǻströms förlag. p. 57
  8. Krauskopf, I. 1987. Todesdämonen und Totengötter im Vorhellenistischen Etrurien. Firenze: Olschki. p. 78-80
  9. de Grummond, N. T. 2006. Etruscan Mythology, Sacred History and Legend: An Introduction. University of Pennsylvania Museum Publication. p. 213-4, 222


Referències

[editar | editar còdic]