Versió (música)

En música popular, una cançó versionada o una versió (s'usa a voltes la veu anglesa cover, que significa cobrir) és una nova interpretació o gravació d'una atra persona que no siga l'artiste o compositor original d'una cançó prèviament gravada i llançada comercialment. Encara que en l'idioma espanyol versió també s'utilisa per a referir-se a una obra musical versionada de l'original pel mateix autor; per lo anterior, versió (música) pot aplicar-se a qualsevol apany, siga propi o d'un atre compositor.

Abans de l'inici del rocanrol en la década de 1950, es varen publicar cançons i els cantants de l'época varen poder traure varis discs d'una cançó, cada u donant-li el seu tractament individual. Les versions de portada també podrien llançar-se com un esforç per reviure la popularitat de la cançó entre les generacions més jóvens d'oyents en acabant de que la popularitat de la versió original haja disminuït fa molt temps.

Erro al crear miniatura:

La versió feta per Jimi Hendrix (en l'image) de la cançó «All Along the Watchtower» va ser més popular que l'original del Bob Dylan.

En ocasions, un cover pot ser inclús més popular que la cançó original. Alguns eixemples són: Elvis Presley de Carl Perkins, «Blue Suede Shoes», Santana versionando a Peter Green i Fleetwood Mac en «Black Magic Woman», Johnny Cash versionando a Nine Inch Nails en «Hurt», Whitney Houston i el seu èxit en el cover de Dolly Parton, «I Will Always Love You» i de George Benson en «The Greatest Love of All», Glenn Medeiros de George Benson i «Nothing's Gonna Change My Love for You», la versió de Soft Cell de Gloria Jones i «Tainted Love», Amy Winehouse i The Zutons en «Valerie» o Jimi Hendrix versionando a Bob Dylan en «All Along the Watchtower». La gravació de Hendrix, llançada sis mesos despuix de l'original de Dylan, es va convertir en un senzill Top 10 en el Regne Unit en 1968 (número 20 d'Estats Units) i va ocupar el lloc 48. en Rolling Stone revista 500 millors cançons de tots els temps. Un atre eixemple famós és la versió dels Beatles de «Twist and Shout», originalment de The Top Notes, i la seua versió de la cançó, «Till There Was You», de Meredith Willson, entre uns atres durant l'història.

Història

El terme cover es remonta décades arrere quan la versió de portada descrivia originalment una versió rival d'una melodia gravada per a competir en la versió (original) llançada recentment. El «Chicago Tribune» va descriure el terme en 1952: «gerga comercial que significa gravar una melodia que sembla un èxit potencial en el sagell discogràfic d'una atra persona». Els eixemples de gravacions versionadas inclouen Paul Williams' 1949 la cançó «The Hucklebuck» i Hank Williams' 1952 cançó «Jambalaya». Abdós varen creuar al popular Hit Parade i varen tindre numeroses versions exitoses. Abans de mitan de el XX, la noció d'una versió original d'una melodia popular hauria semblat una miqueta estranya: la producció d'entreteniment musical es vea com un event en viu, inclús si es reproduïa en casa a través d'una còpia de la partitura, depresa de memòria o capturada en un registre de gramòfon. De fet, un dels principals objectius de la publicació de partitures era que una composició fora interpretada per tants artistes com fora possible.

En generacions anteriors, alguns artistes varen fer carreres molt exitoses en recuperar o revisar cançons que alguna volta varen ser populars, inclús sense fer versions contemporànees d'èxits actuals. Els músics ara toquen lo que criden «versions de portada» (la revisió, actualisació o interpretació) de les cançons com un homenage a l'artiste o grup original. L'us de material familiar (com a èxits intemporals, melodies contemporànees o gravacions clàssiques) és un método important per a deprendre estils musicals. Fins a mediats de la década de 1960, la majoria dels àlbums, o discs de llarga duració, contenien una gran cantitat d'èxits intemporals o contemporàneus per a mostrar una gama més àmplia de les habilitats i l'estil de l'artiste. (Vore, per eixemple, Please Please Em .) Els artistes també poden realisar interpretacions («cóveres») de les cançons d'èxit d'un artiste favorit pel simple plaure de tocar una cançó coneguda o una colecció de cançons. Una cançó versionada reproduïx tals «cóveres» exclusivament.

Hui en dia, tres grans tipos d'artistes depenen de les versions per al seu repertori principal:

Tribute acts o bandes tribute són artistes que es guanyen la vida recreant la música d'un artiste o banda en particular. Bandes com Björn Again, Led Zepagain, The Fab Four, Australian Pink Floyd Show, The Iron Maidens i Glory Days estan dedicats a tocar la música d'ABBA, Led Zeppelin, The Beatles, Pink Floyd, Iron Maiden i Bruce Springsteen respectivament. Alguns actes d'homenage saluden a The Who, The Rolling Stones i molts uns atres de roc clàssic. Molts actes d'homenage es dirigixen a artistes que seguixen sent populars pero que ya no es presenten, lo que permet a l'audiència experimentar la «pròxima millor opció» de l'acte original. La formació d'actes de tribut és aproximadament proporcional a la popularitat duradora de l'acte original; per eixemple, s'han format dotzenes de bandes tribute als Beatles i s'ha format tota una subindustria entorn a Elvis impersonation. Moltes bandes tribute intenten recrear la música d'una atra banda lo més fidelment possible, pero algunes d'estes bandes presenten un gir. Dread Zeppelin realisa versions reggae del catàlec de Zeppelin i Beatallica crea fusions de cançons dels Beatles i Metallica en metals pesats. També hi ha situacions en les que un membre d'una banda tribute tindrà major èxit, a voltes en l'acte original que rendixen homenage. Un eixemple notable és Tim "Ripper" Owens qui, una volta que el cantant principal de la banda tribute Judas Priest British Steel, es va unir al mateix Judas Priest.

Actuacions o bandes versionadas són artistes que interpreten una àmplia varietat de cançons de portada agradables per al públic que goja de la familiaridad de les cançons exitoses. Dites bandes recorren als 40 èxits actuals i/o els de décades anteriors per a proporcionar entreteniment nostàlgic en bars, travessies i en events com a bodes, celebracions familiars i funcions corporatives. Des del advenimiento de les computadores de baix cost, algunes bandes de versions usen un catàlec computarizado de cançons, per a que el cantant puga mostrar la lletra d'una cançó en la pantalla d'una computadora. L'us d'una pantalla per a lletres com ajuda de memòria pot aumentar dramàticament el número de cançons que pot interpretar un cantant.

Revivalist artist o bandes són artistes que s'inspiren en un gènero musical complet i es dediquen a curar i recrear el gènero i presentar-ho a un públic més jove que no ha experimentat eixa música de primera mà. A diferència de les bandes tribute i les bandes de versions que es basen principalment en audiències que busquen una experiència nostàlgica, les bandes de revivalistas generalment busquen noves audiències jóvens per a els qui la música és fresca i no té cap valor nostàlgic. Per eixemple, Sha Na Na va començar en 1969 com una celebració de la música doo-wop de la década de 1950, un gènero de música que inicialment no estava de moda durant l'era de la contracultura hippie. The Blues Brothers va començar en 1978 com una salutació viva a la música de blues, soul i R&B dels anys 50 i 60 que no estava de moda a fins dels 70. El credo dels Blues Brothers era que estaven «en una missió de Deu» com a evangelistes del blues i la música soul. The Black Crowes es va formar en 1984, inicialment dedicat a reviure l'estil blues-roc dels anys 70. Varen començar a escriure el seu propi material en la mateixa llínea.

Estats Units dret d'autor

Des de la Llei de drets d'autor de 1909, els músics dels Estats Units tenen dret a gravar una versió de la melodia prèviament gravada i llançada d'una atra persona, ya siga solament música o música en lletres. Es pot negociar una llicència entre els representants de l'artiste intérpret i el titular dels drets d'autor, o la gravació de les cançons publicades pot caure baix una llicència mecànica per la qual l'artiste de gravació paga un estàndart regalías per a l'autor original/titular dels drets d'autor a través d'una organisació com la Harry Fox Agency, i està segur segons la llei de drets d'autor, inclús si no tenen cap permís de l'autor original. Limelight va proporcionar un servici similar per RightsFlow, fins a giner de 2015, quan varen anunciar que tancaran el seu servici. El Congrés dels Estats Units va introduir la llicència mecànica per a evitar un intent de l'Aeolian Company de monopolisar el mercat piano roll.

Encara que un compositor no pot negar-li a ningú una llicència mecànica per a una nova versió gravada, el compositor té el dret de decidir quí llançarà la primera gravació d'una cançó. Bob Dylan va aprofitar este dret quan va rebujar a la seua pròpia companyia discogràfica el dret de llançar una gravació en viu de «Mr. Tambourine Man». Inclús en açò, pre-release cover versions de cançons poden ocórrer ocasionalment.

Les presentacions en viu de cançons protegides per drets d'autor generalment s'organisen a través d'organisació de drets d'interpretació com ASCAP o BMI.