Vinca minor

Vinca minor (Vinca minor)

Vinca minor (brusela) és una espècie de planta en flor, nativa del centre i sur d'Europa, des de Portugal, França, nort d'Holanda i els països bàltics, este del Caucas, i també suroest d'Àsia en Turquia.

Descripció

És un subarbust, cobrint el terreny, i arrelant pels tallos, formant grans colónies clonales i ocasionalment trepant a més de 4 dm, pero no més ni enroscándose. Fulls siempreverdes, opostes, 2-4,5 cm x 1-2,5 cm, vert obscures lluentes, en una textura correosa, màrgens sancers. Florés solitàries en les aixelles foliares. Florix des de primerenc en primavera a mitan de l'estiu, i poques flors encara en autumne; són de color bígaro (blau-violeta pàlit o blanc en algunes seleccions cultivades), 2-3 cm de diàmetro, en corola pentalobulada. Frut és un parell de folículs de 25 mm de llarc, contenint numeroses llavors.

La molt relacionada espècie Vinca major és similar pero més gran en totes les seues parts, i fulls relativament més amples en fulls de màrgens pilosos.

Cultiu

L'espècie creix com un estrat cultive de cobertura en jardins templats pel seu fullage siempreverde, floració primaveral i estiuenca, facilitat de cultiu, i dens que ofega les malezas. Té poques #pesta o malalties, i està àmpliament naturalizado i encara classificat com espècie invasora en parts de Norteamérica. Hi ha numerosos cultivarés, en diferents colors de flors i de fullage variegado, incloent a 'Argenteovariegata' (vores de fulls blancs), 'Aureovariegata' (vores grogues), 'Gertrude Jekyll' (flors blanques), i 'Plena' (flors dobles).

Taxonomia

Vinca minor va ser descrita per Carlos Linneo i publicat en Species Plantarum 1: 209. 1753.

Sinònims

• Pervinca minor (L.) Garsault, Fig. Pl. Méd.: t. 448 (1764), opus utique oppr.
• Pervinca procumbens Gilib., Exercit. Phyt. 1: 63 (1792).
• Vinca humilis Salisb., Prodr. Stirp. Chap. Allerton: 146 (1796).
• Vinca ellipticifolia Stokes, Bot. Mat. Med. 1: 495 (1812).
• Vinca intermija Tausch, Flora 19: 386 (1836).
• Pervinca heterophyla Raf., Autik. Bot.: 184 (1840).
• Pervinca repens Raf., Autik. Bot.: 184 (1840).
• Vinca acutiflora Bertol. ex W.D.J.Koch, Syn. Fl. Germ. Helv., ed. 2: 557 (1844).

Noms comuns

• Castellà: Vinca menor, vinca, pervinca, bígaro, dominicana, dominica, herba donzella, brusela, violeta de les bruixes, violeta d'asno, brusela, ulls blaus. * brancaporbrinca, brincar, brusela, brusela menor, clemátida, donzella, herba donzella, ulls blaus, pervinca, vinca, vincapervinca , violeta, violeta de la bruixa, violeta gañatera, yerba cega, yerba donzella.

Bibliografia

• Blamey, M., & Grey-Wilson, C. (1989). Flora de Bretanya i nort d'Europa. Hodder & Stoughton.
• Huxley, A., ed. (1992). Nou Diccionari RHS de Jardineria 4: 665. Macmillan.

• USDA, ARS, National Genetic Resources Program. GRIN. National Germplasm Resources Laboratory, Beltsville, Maryland. https://web.archive.org/web/20081004051343/http://www.ars-grin.gov/cgi-bin/npgs/html/taxon.pl?41680 (25 ene 2008)

Enllaços externs

• Usos medicinals tradicionals
• Vàries imàgens de la sp. [1] archivat en Wayback Machine.
• Flora Europaea: distribució de Vinca minor
• Morfologia i ecologia de Vinca minor
• Borealforest: Vinca minor [2] archivat en Wayback Machine.
• Vinca minor (d'Ohio State University Pocket Gardener)
• Common Periwinkle (com a espècie invasora; inclou fotos)