Vitus Bering

Vitus Bering

Vitus Jonassen Bering (a voltes escrit Behring) (Horsens, Jutlandia; 12 d'agost de 1681-illa de Bering, 19 de decembre de 1741) va ser un marí i explorador danés al servici de la marina russa, un capità-komandor conegut entre els mariners russos en el nom de Ivan Ivanovich Bering. És conegut per haver dirigit dos importants expedicions russes a Kamchatka en les que va explorar la costa siberiana i va conseguir navegar per aigües del estret de Bering i alcançar la costa occidental d'Amèrica del Nort.

Biografia

Vitus Bering va nàixer en Horsens, ciutat de l'interior de Dinamarca. Va nàixer en la família d'un aristócrata i oficial de #aduana en bancarrota, sent el tercer fill. Des de primerenca edat li varen ensenyar a llegir i escriure, i va assistir a l'escola prop de la seua casa, ubicada en el mateix carrer. Als catorze anys, despuix de graduar-se, es va inscriure en la Marina dels Països Baixos.Es va graduar en el cos de cadets en Ámsterdam en 1703, i despuix d'un curt viage a les Índies, el mateix any va ingressar en l'Armada de Rússia en el ranc de segon tinent. Despuix de viajar a les Índies Orientals, va servir en la Flota Bàltica Russa durant la Gran Guerra del Nort. Entre 1710 i 1712 va estar destinat en la flota del mar de Azov, en Taganrog. Allí va ser ascendit a tinent comandant, va ordenar l'esnón —un veler de dos màstils, aparellades en veles quadrades— Мункер [Munker]. Va participar en la guerra rus-turca de 1710-1713. En 1711 va ordenar el esnón de huit canons Таймалар [Taymalar], i va dur el barco de Vorónezh pel Dò fins a Azov.En 1712 va ser transferit a la Flota Bàltica, i en 1716 va ser ascendit a capità de quart ranc.

En 1713, en Vyborg, es va casar en Anna Kristina Pyulze, filla d'un dels comerciants locals.El matrimoni va ser molt feliç fins que Bering va morir. Durant 18 anys de relacions llegals, varen nàixer huit fills, pero solament quatre varen sobreviure: els varons Jonas (1721-1786), Thomas/Timofey (1721-1786) i Anton (1730-1796), aixina com la filla Anna Hedwig Helena (de casada von Korf, 1731-1785). L'última volta que Bering va visitar la seua terra natal danesa va ser en 1715 i mai va retornar allí.

En 1716, com a capità de quart ranc Bering comandó el barco Перл [Perla]. En 1717 va ser ascendit a capità de tercer ranc. En 1719 comandó el barco Селафаил [Selafail]. En 1720 va ser ascendit a capità de segon ranc , i comandó l'acorazar Марльбург [Malburg] i després el Лесное [Bosc]. En 1724, va ser llicenciat a solicitut del servici, i després novament acceptat per al servici com a comandant del Селафаил, en el ranc de capità de primer ranc.

Primera expedició a Kamchatka (1725-1730)

Artícul principal → Primera expedició a Kamchatka.

Una de les grans empreses del sar Pedro el Gran va ser l'estudi científic de la geografia de Rússia i dels territoris veïns, principalment estudis instrumentals i recopilació de «mapes generals». En 1714-1716, despuix de l'anexió de Kamchatka a Rússia, baix la direcció de Pedro el Gran, es va establir la comunicació marítima entre Ojotsk i la costa occidental de Kamchatka. En 1720-1721, una de les expedicions, que es dirigia des de Kamchatka cap al suroest, va aplegar a la mitat de la cresta de les Kuriles, pero no va trobar la costa americana.

Just abans de la seua mort, Pedro el Gran va enviar una atra expedició al Lluntà Oriente que va encomanar a Vitus Bering. D'acort en les órdens secretes de l'emperador rus, Bering va rebre instruccions de construir dos barcos, dirigir-se a lo llarc de la costa, tractar de trobar un istme o estret entre Àsia i Amèrica del Nort, i després descendir per la costa d'Amèrica del Nort cap al sur. Els assistents de Bering també varen eixercitar un paper important en l'organisació i el treball de la Primera — i després de la Segona— expedició de Kamchatka: el capità i comandant Alekséi Chírikov i el danés Martin Spanberg.

En 1725, la primera expedició va viajar per terra fins al port d'Ojotsk, va creuar el mar de Ojotsk i va aplegar a la península de Kamchatka. Allí va construir el barco Sviatoi Gavriil (en rus, Sant Gabriel) i en 1728, a bordo d'ell, va mamprendre rumbo nort. El dia de Sant Lorenzo, el 10 d'agost (estil antic) de 1728, va descobrir l'Illa Sant Lorenzo. L'illa va ser el primer lloc conegut en Alaska que va ser visitat pels exploradors occidentals. El 16 d'agost redescubrió les illes Diómedes, a la que va batejar per ser el dia de Sant Diómedes segons el calendari ortodox rus.

Va seguir cap al nort fins que ya no va avistar terra en eixa direcció (és dir, hauria conseguit passar l'estret de Bering), demostrant aixina que Rússia i Amèrica estaven separats per l'aigua. A la seua tornada Bering va ser criticat perque no havia conseguit avistar el continent americà, envolt en la boira.

A l'any següent va començar una busca cap a l'est per a trobar el continent americà, pero no ho va conseguir, encara que redescubrió l'illa de Ratmanov, la més occidental de les illes Diómedes, ya descoberta per Semyon Dezhnev (c. 1605-1673).

En juliol de 1729, els dos navío estaven de regrés en Ojotsk, a on varen ser amarrats junt al Vostok. Durant el llarc viage a Siberia, que li va supondre creuar tot el continent asiàtic, Bering va caure greument malalt; mentrestant, cinc dels seus fills varen morir durant el temps que va durar la travessia. El 28 de febrer de 1730 Bering estava de regrés en Sant Petersburgo, la capital russa. En decembre de 1731 va rebre 1000 rublos i va ser ascendit a capità de fragata, el seu primer ranc nobiliario (Spanberg i Chirikov també varen ser ascendits a capitans). Havia segut una expedició llarga i costosa, en la que havien perdut la vida quinze hòmens i que hi havia agriado les relacions entre Rússia i els seus pobles natius, pero que havia aportat nous coneiximents útils (encara que no perfectes) sobre la geografia de Siberia oriental i havia presentat proves útils de que Àsia i Amèrica del Nort estaven separades per mar. No obstant, Bering no havia demostrat la separació d'abdós continents sense lloc a dubtes.

Segona expedició a Kamchatka (1733-1743)

Artícul principal → Segona expedició a Kamchatka.

Bering va tornar a ser elegit per a liderar una segona expedició a Kamchatka, esta volta per l'emperatriu Ana de Rússia (1693-1740), neboda del sar Pedro, que havia accedit al tro en 1730. Es tractava d'una gran empresa els objectius de la qual eren explorar una part de Siberia, les costes russes del nort i les rutes marítimes entre Ojotsk i Amèrica del Nort i Japó. No obstant, la situació política en l'Imperi Rus era difícil, lo que va supondre retarts. Mentrestant, els Bering varen gojar del seu nou estatus i riquea: hi havia una nova casa i un nou círcul social per als recent ennoblecidos Bering. Bering també va fer un llegat als pobres de Horsens, va tindre dos fills en Anna i inclús va intentar establir el seu blasón familiar. La proposta del viage representava un assunt important, en el que varen participar 600 persones des del principi i varis centenars més pel camí. Encara que Bering sembla haver estat principalment interessat en desembarcar en Amèrica del Nort, va reconéixer l'importància d'objectius secundaris, la llista dels quals es va ampliar ràpidament baix la direcció dels planificadores Nikolai Fedorovich Golovin (cap de la Junta del Almirantazgo de l'Imperi Rus), Ivan Kirilov, polític d'alt ranc interessat en la geografia, i Andrey Osterman, conseller propenc de l'emperatriu.

Bering va tornar a la regió de Kamchatka en 1735. En l'ajuda dels artesans locals Makar Rogachev i Andrey Kozmin va construir dos navío, el Sviatoi Piotr (Sant Pedro) i el Sviatoi Pavel (Sant Pablo), en els que va partir en 1740. Va fundar Petropavlovsk en Kamchatka, i des d'allí va liderar una expedició a Norteamérica en 1741. Una tormenta va separar els dos barcos i Bering va acabar en la costa sur d'Alaska, en el mar de Bering, desembarcant prop de l'illa Cayac. El segon barco, capitaneado per Alekséi Chírikov, va desembarcar en l'archipèlec Alexander, en l'Alaska suroriental. Estos viages de Bering i Tchirikov varen ocupar un lloc central en els esforços de Rússia per explorar el Pacífic nort i són hui en dia coneguts com la «Gran Expedició del Noreste».

Les dures condicions de la regió varen obligar a Bering a retornar. En el camí de tornada, va descobrir alguna de les illes de l'archipèlec de les illes Aleutianas, a les que va cridar illes Shumagin en honor a un mariner del seu barco que va morir i va ser enterrat allí. Bering va emmalaltir i al no poder governar el seu navío, va tindre que refugiar-se en les illes del Comandant (Komandorskiye Ostrova), al suroest de la mar de Bering. El 19 de decembre de 1741 Vitus Bering va morir d'escorbuto en l'illa que du el seu nom, lloc a on també varen morir 28 dels membres de la seua tripulació.

Una tormenta va causar el naufragi del Piotr Sviatoi, pero l'únic carpintero supervivent, S. Starodubstev, en l'ajuda de la tripulació, va conseguir construir un chicotet buc a partir dels restants recuperats en el moment de l'afonament. El nou barco tenia solament 12,2 metros i va anar també cridat Sviatoi Piotr. Dels 77 hòmens del Sviatoi Piotr, solament 46 varen conseguir sobreviure a les dificultats de l'expedició. L'última víctima va fallir el dia abans de l'arribada a Kamchatka. El SviatoiPiotr va continuar en servici durant dotze anys, navegant entre la península de Kamchatka i Ojotsk fins a 1755. El seu fabricant, Starodubtsev, va retornar a la seua llar coberta d'honors i més tart va construir atres embarcacions.

Entre els resultats tangibles de l'expedició, inclós el descobriment d'Alaska, les illes Aleutianas, les illes del Comandant i illa de Bering, destaquen la precisa cartografia de la costa nort i noreste de Rússia, la refutació de la llegenda sobre llegendaris habitants del Pacífic nort i la realisació d'un estudi etnogràfic, històric i biològic de Siberia i Kamchatka. L'expedició també va posar fi al somi de l'existència d'un pas del Nordest —buscat des de principis de el XVI— que poguera comunicar Àsia i Amèrica.

La segona expedició de Kamchatka, en les seues tres mil participants, directes i indirectes, va ser una de les majors expedicions de l'història. El cost total de l'empresa, finançada per l'Estat rus, va alcançar l'increible suma per al periodo d'1,5 millons de rublos, més o menys una sexta part dels ingressos de Rússia en 1724.

Reconeiximent de les seues expedicions

L'importància del treball de Bering no va ser reconeguda durant molt temps, fins que el navegant anglés James Cook va provar en el seu tercer viage per la regió (1776-1779) l'exactitut de les seues observacions. Molts accidents geogràfics de la zona per ell explorada duen ara el seu nom, com l'estret de Bering, l'illa de Bering o el mar de Bering. Ademés, la regió asiàtic-americana integrada per Alaska, l'extrem est de Siberia, l'estret de Bering i les mars de Bering i Chukchi du el seu nom, Beringia.

Va resultar difícil evaluar la magnitut dels guanys de Bering des del punt de vista rus, ya que no va ser ni el primer rus que va avistar Amèrica del Nort (Mijaíl Gvózdev ho va fer en la década de 1730), ni el primer rus que va travessar l'estret que ara du el seu nom (honor que correspon a la relativament desconeguda expedició de Semión Dezhniov en el XVII). Els informes del seu segon viage varen ser celosament guardats per l'administració russa, lo que va impedir que l'història de Bering fora contada en la seua totalitat a lo manco fins a un sigle despuix de la seua mort. No obstant, els guanys de Bering, tant com a explorador individual com a líder de la segona expedició, es consideren substancials. En conseqüència, el nom de Bering s'ha utilisat des de llavors per a l'estret de Bering per ser batejat aixina pel capità James Cook (a pesar de conéixer l'expedició anterior de Dezhniov), aixina com la mar de Bering, l'illa de Bering i el glaciar de Bering. També du el seu nom el pont terrestre de Beringia existent en l'última glaciació que comunicava llavors els dos continents.

En agost de 1991, els restants de Bering i cinc dels seus tripulants varen ser descoberts per un transport marítim rus-danés. Els cossos varen ser transportats a Moscou, a on els meges varen conseguir establir la seua apariència. Les seues dents no tenien signes evidents de escorbuto, lo que conduïx a la conclusió de que va morir d'una atra malaltia. En 1992, els cossos de Bering i els atres mariners varen ser reenterrados de nou en l'illa de Bering.

Vore també

• Estret de Bering
• Mar de Bering
• Illa de Bering
• Península de Kamchatka
• Pont de Beringia
• Alekséi Chírikov (1703-48), lloctinent de Bering i comandant del segon barco de segona expedició a Kamchatka.
• Georg Wilhelm Steller (1709-46), naturaliste que li va acompanyar en la segona expedició a Kamchatka.
• Amèrica russa
• Exploració de l'oceà Pacífic
• Armada de Rússia

Bibliografia citada

• Plantilla:Cita Enciclopèdia Britànica
• G. F. Müller, Sammlung russischer Geschichten,vol. III. (Sant Petersburgo, 1758).
• (2003).«Bering: The Russian Discovery of America».Yale University Press.New Haven, Connecticut:
• P. Lauridsen, og de Bering Russiske Opdagelsesrejser (Copenhague, 1885).
• F. N. Egerton, A History of the Ecological Sciences, Part 27: Naturalists Explore Russia and the North Pacific During the 1700s, Bulletin of the Ecological Society of America, 2008. (anglés)
• (1982).«Vitus Bering».Polar Record.United Kingdom:21

161–163.doi:10.1017/s0032247400004538.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Vitus Bering.
• l'Universitat de Copenhague té documentació sobre Vitus Bering en https://beringpaadansk.ku.dk/berings_breu/ Plantilla:Dona

• L. Bagrow: "The Vitus Bering first voyage maps" (Geografisk Tidsskrift, Bind 49 (1948), pàgines 32-40) https://web.archive.org/web/20141103200917/https://tidsskrift.dk/index.php/geografisktidsskrift/article/viewFile/38411/74023 Versió del 3 de novembre de 2014 en la Wayback Machine (anglés)