Pont de Beringia
]]
El pont de Beringia, a voltes denominat simplement Beringia, va anar un pont de terra o ampli territori que comprenia l'extrem oriental de Siberia (Àsia), l'oest d'Alaska (Amèrica) i la major part de l'actual mar de Bering, el qual es va formar en dos periodos durant l'última glaciació, glaciació de Würm o Wisconsin, pel descens del nivell dels oceàs. La major part del pont estava a on actualment es troba l'estret de Bering.
La seua primera formació va succeir aproximadament 40.000 anys AP, mantenint-se uns 4000 anys. La seua segona formació es va produir aproximadament 25.000 anys AP, permaneixent fins a aproximadament 11 000-10 500 AP (Scott A. Elias[1]), quan varen tornar a pujar les aigües al final de la glaciació, inundant gran part del territori i separant Àsia d'Amèrica per l'estret de Bering.
Bering
[editar | editar còdic]En rigor, el pont de Bering no s'identifica exactament en el terme Bering. Bering és la regió, encara existent, i el pont de Bering és la forma que eixa regió va adoptar entre l'any 40.000 AP i l'any 11.000 AP.
Bering és una regió asiàtic-americana ubicada dins del círcul polar àrtic, integrada per Alaska, l'extrem est de Siberia, l'estret de Bering i les mars de Bering, i Chukotka. Dins de Bering s'inclouen les illes Aleutianas i la península de Kamchatka.
La regió té significancia històrica per a Amèrica degut a que allí es va formar en el passat el pont de Bering, durant un breu periodo geològic, pel que migraron plantes i animals en abdós direccions, i provablement sers humans que varen fer el seu ingrés a Amèrica durant l'última glaciació.
Encara que el pont de Bering haja deixat d'existir fa 10 500 anys, Beringia com a unitat territorial, natural i cultural seguix existint fins al present. Hui en dia Beringia és una regió poblada per antigues cultures del noroest d'Alaska i el Lluntà Orient Rus que, encara separats per les aigües i pertanyent a diferents continents, tenen un llenguage i tradicions en comuna i depenen del mateix entorn ambiental.
En la zona encara es troben llocs a penes explorats pel ser humà.
Orige del pont de Beringia
[editar | editar còdic]
Existixen sòlides evidències de que el nivell dels oceans va ascendir i va descendir vàries voltes en el passat. Durant l'última glaciació la concentració de gèl en els continents va fer descendir el nivell dels oceans en uns 120 metros. Este descens va fer que en varis punts del planeta es crearen conexions terrestres, com per eixemple les que existien en Austràlia en Nova Guinea i Tasmania; en algunes illes de l'archipèlec de les Filipines en algunes d'Indonèsia; entre Japó i la península de Corea; o entre les illes de Fuerteventura i Lanzarote, en l'archipèlec espanyol de Canàries.
Un d'eixos llocs va ser Beringia. Degut a que l'estret de Bering, que separa Àsia d'Amèrica, té una profunditat d'entre 30 i 50 metros, el descens de les aigües va deixar al descobert un ampli territori que va alcançar 1500 quilómetros d'ample unint les terres de Siberia i Alaska, fa aproximadament 40.000 anys AP.
En referència als investigadors del pont de Beringia, és necessari nomenar a David M. Hopkins (m. 2001) un geòlec nortamericà que va establir un enfocament multidisciplinario a la paleogeografia i va inspirar en centenars de científics l'amor per Alaska. Una recent biografia ho definix com El jagant de Beringia.[2]
Característiques geogràfiques i naturals
[editar | editar còdic]
El pont de Beringia va aparéixer durant la glaciació de Würm o Wisconsin (80 000 AP - 10 000 AP). Durant aquell periodo glacial els glaciars varen alvançar des de les conyes polars fins a prop dels tròpics. En eixa zona els continents es varen cobrir de gèl i es varen congelar els llacs, estanys i rius.
Pese al descens de la temperatura global del planeta i la rodalia en el pol nort, el pont de Beringia tenia un clima sorprenentment templat, inclús més càlit del que té Beringia en l'actualitat, en temperatures estiuenques superiors als 10 °C.[3] Es tractava d'una gran planura de campiña de més de 1500 km², fàcil de recórrer, llimitada pel mar de Bering cap al sur i l'oceà Àrtic congelat cap al nort. Extraordinàriament, Beringia no va ser invadida pels gèls perque era massa seca per a que els glaciars es desenrollaren allí.
El pont de Beringia vea transformada constantment el seu ecologia mida que el canvi climàtic afectava l'ambient, determinant qué plantes i animals serien capaços de sobreviure. Durant els periodos frets els glaciars alvançaven i les pluges es reduïen; durant els intervals càlits es presentaven núvols, pluges, nevades i patrons de drenage.
Pont de migracions
[editar | editar còdic]
Es troba provat que per eixe «pont» varen creuar en abdós direccions plantes i animals. Per eixa raó la clàssica teoria del poblament tardà va sostindre que eixe va ser el modo en que el ser humà va ingressar a Amèrica. No obstant esta teoria ha segut posada en qüestió per la teoria del poblament primerenc, a voltes denominada fòra de Bering (out of Bering), a lo manco com a ruta de la primera migració humana. Per una atra part si be s'han realisat gran cantitat de troballes fòssils sobre plantes i animals en la zona, no s'han realisat troballes de restants de sers humans d'antiguetat suficient com per a confirmar la teoria.
Els científics afirmen que el pont de Beringia va estar en condicions de ser transitat per hòmens i animals durant dos breus periodos geològics que varen durar uns 4000 anys el primer i uns 15.000 anys l'últim.
Els animals terrestres varen estar en condicions de migrar en abdós direccions. Des d'Àsia varen creuar alguns mamífers com el lleó i el guepardo que varen evolucionar cap a espècies nortamericanes endèmiques ya extintes. Des de Norteamérica migraron camélidos que després es varen extinguir allí.
Els restants fòssils mostren que els avets, abedulls i àlbers varen créixer més al nort dels seus llímits moderns, indicant que varen existir periodos en els que el clima va ser més càlit i humit. Els mastodonts, que depenien de l'avet per a la seua alimentació, eren rars en la tundra seca que caracterisava al pont de Beringia en els periodos frets quan, pel contrari es multiplicava el mamut.
El pont de Beringia era:
Teories sobre la població de Beringia i l'entrada a Amèrica
[editar | editar còdic]
Durant 19.000 anys va existir la possibilitat de que les tribus primitives de l'Àsia pogueren creuar el pont de Beringia. El primer en compondre un possible model migratori d'asiàtics cap a Amèrica a través de Beringia va ser Caleb Vance Haynes en un artícul publicat en la revista Science en 1964.[4]
La senya més important per a establir una teoria migratòria durant l'última glaciació és el fet de que Canadà estava completament coberta de gèl durant l'última glaciació, invadida per dos jagantesques plaques: la placa de gèl laurentina i la placa de gèl de la cordillera. Açò feya impossible l'entrada al continent més allà de Beringia.
Es va desenrollar llavors una teoria: poc abans de finalisar l'última glaciació i que el pont de Beringia s'inundara, varen començar a derretirse les vores en contacte de les dos grans plaques de gèl que cobrien Canadà, obrint un corredor lliure de gèl d'uns 25 km d'ample, que seguia, primer la vall del riu Yukón i després la vora este de les Montanyes Rocoses pel corredor del riu Mackenzie.[5] Els científics que sostenen la teoria estimen que açò va ocórrer en el 14.000 anys AP,[6] encara que uns atres qüestionen la data i afirmen que no va poder haver succeït fins a 11.000 anys AP.[5] En eixe moment els sers humans que estaven en Beringia varen poder alvançar cap a l'interior d'Amèrica encara que encara no hi ha evidència física que prove el fet en sí.[6] No obstant existix l'argument llingüístic de que hi ha un grup o protofamilia comú de llengües repartit entre Siberia, Canadà i les Montanyes Rocoses: les llengües dené-yeniseicas.
Esta teoria es va articular en els descobriments de la cultura Clovis que dataven de l'any 13.500 AP per a concloure que havia segut integrada pels primers migrants que varen ingressar pel pont de Beringia, de la que a la seua volta haurien descendit totes les demés cultures indoamericanes.
Esta explicació coneguda actualment com teoria del poblament tardà o Consens Clovis, va ser acceptada en forma generalisada durant la major part de la segona mitat de el XX. Una investigació de l'Universitat de Copenhague, sugerix que el cridat corredor lliure de gèl es va convertir en habitable pels humans només fa 12.600 anys, açò és casi 1000 anys despuix de la formació de la cultura Clovis, lo que significa que els primers americans no varen poder penetrar al continent des d'Alaska pel corredor lliure de gèl canadenc, sino que tant els grups que varen desenrollar la cultura Clovis, com també les cultures pre-Clovis, migraron a través de la ruta costera, pel llitoral Pacífic.[7][8]
Aixina, s'ha enfortit la possibilitat de que els pobladors d'Amèrica provinents de Beringia utilisaren una ruta alternativa cap al sur vorejant la costa.[9] Pel descens del nivell de l'oceà eixa possible ruta es trobava a l'oest de l'actual costa nortamericana i en el present està coberta per les aigües del oceà Pacífic, complicant els estudis arqueològics. En un recent estudi submarí es va trobar una ferramenta de pedra d'una antiguetat de 10.000 anys AP a una profunditat de 53 metros.[10]
Algunes molt antigues datacions de presència humana en Amèrica com les de Mont Vert (Chile) datades en 14.500 Abans del Present, (en una atra datació proposta per Dillehay pero no acceptada de 33.000 AP), Topper (EE. UU.) de 16.000 anys arrere, els rastres encara no corroborats per la majoria ortodoxa de científics en Brasil (Pedra Furada, possiblement -30.000 AP) Uruguai (Riera de el Vizcaíno), -29kbp, i Argentina (Antofagasta de la Serra, Catamarca), -40kbp, són inclús anteriors a l'última formació del pont de Beringia i, de confirmar-se, estarien sugerint rutes distintes i potser alternatives per al poblament de Sudamérica.
Vore també
[editar | editar còdic]- Estret de Bering
- Llengües dené-yeniseicas
- Mar de Bering
- Península de Kamchatka
- Poblament d'Amèrica
- Proyecte d'Unió de l'Estret de Bering
- Illa de Bering
- Semión Dezhniov
- Vitus Bering
- Segona expedició a Kamchatka
- Alekséi Chírikov (1703 –48), lloctinent de Bering i comandant del segon barco de la segona expedició a Kamchatka.
- Georg Wilhelm Steller (1709-46), naturaliste que va acompanyar a Chírikov en la segona expedició a Kamchatka.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «Bering Land Bridge Was Open Until After 11,000 Years Ago - Scrub Tundra Grew in Lowland Beringia, Not 'Mammoth Steppe', per Don Alan Hall, 1997». Archivat des d'el [[1] original], el 8 de febrer de 2007. Consultat el 25 de setembre de 2007.
- ↑ Marschall, Laurence A.. «meua_m1134/is_8_113/ai_n6228529 The Last Giant of Beringia: the Mystery of the Bering Land Bridge» (en en). Archivat des d'el original, el 29 de juny de 2012. Consultat el 12 de setembre de 2022.
- ↑ MANN, Charles (2006), 1491, Madrit, Taurus, pag. 214.
- ↑ Mann (2006): 215.
- ↑ 5,0 5,1 The Isse-Free Corridor Controversy, per Ken Hooper, Ken Hooper Virtual Natural History Museum, Ottawa.
- ↑ 6,0 6,1 «The end of Beringia» (en en). Archivat des d'el original, el 2 de febrer de 2007. Consultat el 5 de setembre de 2006.
- ↑ «Plant and animal DNA suggests first Americans took the coastal route». Nature. Consultat el 23 d'agost de 2016.
- ↑ «Postglacial viability and colonization in North America’s isse-free corridor». Nature. Consultat el 23 d'agost de 2016.
- ↑ Mayell, Hillary. «Did First Americans Arrive By Land and Siga?» (en en).
- ↑ «Coastal route, Prehistoric Beringia: homeland of the Peoples of the Americas, University of Califòrnia Sant Diego (UCSD), 2003». Archivat des d'el original, el 25 de decembre de 2008. Consultat el 1 d'octubre de 2006.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Pielou, E. C., After the Isse Age: The Return of Life to Glaciated North America, 1992.
- Hey, Jody, 2005. "On the Number of New World Founders: A Population Genetic Portrait of the Peopling of the Americas" in PLoS Biol 2005 May 24;3(6):i193 On the number of New World founders: a population genetic portrait of the peopling of the Americas
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Puente de Beringia» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.