Segona expedició a Kamchatka
La segona expedició a Kamchatka (en rus, Вторая Камчатская экспедиция) va ser una gran expedició d'exploració russa que tenia com a objectiu trobar i cartografiar l'extrem oriental de Siberia, en l'esperança de que continuara per la costa occidental d'Amèrica del Nort i que va durar aproximadament des de 1733 fins a 1743. L'expedició va ser encomanada per l'emperatriu Ana de Rússia al danés Vitus Bering, que també havia segut elegit per Pedro el Gran per a dirigir la primera expedició de Kamchatka (1725-1730).
Els guanys més importants de l'expedició varen ser el descobriment d'Alaska, de les illes Aleutianas, de les illes del Comandant i de l'illa de Bering, aixina com una evaluació cartogràfica detallada de la costa nort i nordest de Rússia i les illes Kuriles. L'expedició també va rebujar definitivament la llegenda sobre l'existència d'una massa de terra en el Pacífic nort. També va incloure investigacions etnogràfiques, històriques i científiques en Siberia i Kamchatka. Quan l'expedició va fracassar en l'intent de rodejar l'extrem oriental d'Àsia, el somi de trobar un econòmicament viable passe del Noreste, anhelat des del XVI, va aplegar definitivament al seu fi.
En més de 3000 persones directa i indirectament involucrades, la segona expedició de Kamchatka va ser un dels majors proyectes expedicionaris de l'història. El cost total de l'empresa, completament finançat per l'Estat rus, va alcançar una suma estimada d'1,5 millons de rublos, una cantitat enorme per a l'época, que correspon a una sexta part dels ingressos de l'Estat rus en l'any 1724.[1] Per la seua complexitat i escala, l'expedició va aplegar a ser conegut com la «Gran Expedició del Nort».
Bering comandaba dos barcos construïts en Ojotsk expressament per a esta expedició: el Sviatói Piotr (Sant Pedro), baix el seu mando directe, i el Sviatói Pável (Sant Pablo) al mando del seu adjunt, Alekséi Chírikov. En 1740, Vitus Bering va aplegar a la baïa d'Avacha i va posar la primera pedra per al port de Petropávlovsk-Kamchatski, que du el nom dels seus dos barcos, el Sant Pedro i el Sant Pablo.
Antecedents: primeres investigacions científiques de Siberia i primera expedició de Bering
[editar | editar còdic]L'inici de l'exploració sistemàtica i els descobriments científics en la part oriental d'Àsia en el XVIII es varen deure a l'iniciativa del sar Pedro el Gran (1672-1725). En 1697 i 1698 Pedro havia viajat per vàries nacions europees i es va entusiasmar en l'idea de fundar una acadèmia científica en Rússia. Este pla es va materialisar en 1723-1724 quan va decidir cridar a especialistes estrangers a Rússia i crear eixa acadèmia científica en Sant Petersburc. Tenia l'esperança de que anara una extensió de la cultura científica europea en la seua pròpia terra i que més alvance poguera educar als estudiosos natius.
En decembre de 1725 l'institució va ser inaugurada en vàries celebracions. El núcleu del personal de l'Acadèmia en les primeres décades de la seua existència ho varen formar jóvens científics, en la seua majoria acadèmics de parla alemana. Una de les seues tasques consistia en l'organisació científica i, finalment l'acompanyament, de les expedicions d'exploració a les parts llavors encara poc conegudes del Imperi rus. El mege alemà Daniel Gottlieb Messerschmidt (1685-1735) va ser un dels primers viagers, realisant un llarc viage a través de la Siberia Occidental i la Siberia Central, entre 1720 i 1727. Eixe viage va marcar l'inici de les investigacions siberianas, realisant estudis de geografia, mineralogia, botànica, zoologia, etnografia i filologia, aixina com va supondre l'obertura de la regió al comerç i el desenroll econòmic. L'expedició Messerschmidt va ser la primera d'una llarga série d'exploracions científiques de Siberia.
En febrer de 1725, poc abans de la seua mort, el sar va firmar una orde que autorisava una segona gran expedició cap a l'est. Pedro el Gran s'havia reunit moltes voltes en Gottfried Wilhelm Leibniz (1646-1716) i en la seua última reunió, celebrada en Bad Pyrmont en 1716, Leibniz li havia plantejat la pregunta de si existia un pont terrestre entre Àsia i el noreste d'Amèrica del Nort, un punt de gran rellevància en el debat contemporàneu sobre els orígens de la humanitat. La creència en un orige comú dels sers humans no desijava abandonar-se i això plantejava el problema de l'orige dels assentaments humans en el Nou Món. A fi de resoldre la qüestió sobre l'existència d'eixe pont terrestre, Pedro havia enviat en 1719 als geodestas Iván Yevréinov (Ivan Yevreinov) (1694-1724) i Fiódor Luzhin (mort en 1727) en el comés de que aplegaren a la part més oriental del seu imperi. L'expedició no va tindre èxit, a lo manco pel que fa a la qüestió del pont de terra, i en 1724 Pedro va tornar novament a encomanar eixe objectiu a una atra expedició, la primera expedició a Kamchatka.[2]
Esta empresa, que va durar des de 1728 fins a 1730, va ser dirigida pel capità danés Vitus Bering (1681-1741). Bering havia segut oficial de la marina imperial de Rússia des de 1704. Utilisant el buc Sant Gabriel, que havia segut construït en la desembocadura del riu Kamchatka, Bering va fer dos viages al noreste en anys successius (1728 i 1729), i va conseguir alcançar els 67° de latitut nort, un punt des del que la costa no s'estenia més cap al nort. En abdós viages no va poder aplegar a la costa d'Amèrica del Nort per les condicions climàtiques adverses. A pesar dels nous coneiximents adquirits sobre la geografia de la costa noreste de Siberia, l'informe que Bering va preparar sobre l'expedició a la seua tornada va donar lloc a un debat dividit, perque la pregunta sobre la conexió en Amèrica del Nort seguia sense resposta, lo que va dur a Bering a propondre fer una segona expedició a Kamchatka.
L'expedició
[editar | editar còdic]Planificació i preparació
[editar | editar còdic]El proyecte de l'expedició de Bering i les dos flotes
[editar | editar còdic]Els fins que esperava alcançar Bering en la nova expedició eren l'estudi de la costa nort del Imperi rus; l'ampliació del port d'Ojotsk com a porta d'entrada cap a l'oceà Pacífic; la busca d'una ruta marítima cap a Amèrica del Nort i Japó; l'obertura als recursos naturals de Siberia; i, per últim, assegurar la sobirania de Rússia en la part oriental d'Àsia. Les condicions per a este jagantesc proyecte pronte varen resultar favorables quan va accedir en 1730 al tro l'emperatriu Ana de Rússia (1693-1740), que volia continuar l'expansió econòmica i territorial de l'imperi mampresa pel seu tio Pedro el Gran. L'emperatriu va dictar un ukaz el 17 d'abril de 1732 ordenant una nova expedició. Va ser seguit de dos ukazes més, el 2 i 15 de maig de 1732, del Senat de Rússia ordenant al Almirantazgo la preparació de l'empresa, i el nomenament de Vitus Bering com a comandant. Un atre ukaz del 2 de juny de 1732 va obligar a l'encara naixent Acadèmia de les Ciències de Sant Petersburc a preparar les instruccions per al component científic del viage. Un últim ukaz del 27 de decembre de 1732 es referia a l'organisació i la posada en marcha oficial de l'expedició.
L'expedició es va dividir en tres grups, cada u d'ells a la seua volta en varis subgrups adicionals. La missió del grup del nort era medir i cartografiar la costa nort russa entre el port d'Arjánguelsk, en el mar Blanco, i la desembocadura del riu Anádyr, en Siberia Oriental. La realisació d'esta missió assentaria les bases per a determinar la viabilitat d'un pas del Noreste com a possible conexió entre Europa i l'oceà Pacífic, ya que s'esperava anara una alternativa al transport terrestre utilisat en el comerç de Rússia i China, aixina com una ruta al noreste fins a la mateixa Índia. El grup de l'expedició del Pacífic estava formada per dos divisions: la primera, dirigida pel propi Bering, devia procedir des del port d'Ojotsk fins a la península de Kamchatka i realisar allí un reconeiximent de la llegendària Terra de Joao dona Gama, nomenada aixina per l'explorador portugués Joao dona Gama, que havia descobert i reclamat en 1589 una massa de terra al nort de Japó. Des de la Terra de Joao dona Gama, el grup de Bering seguiria navegant cap a l'est fins a trobar la costa d'Amèrica del Nort. La segona divisió del Pacífic, al mando del capità danés Martin Spångberg (naixcut en 1759 o 1761), que havia acompanyat a Bering en la primera expedició de Kamchatka, estaria encarregada d'explorar la ruta marítima des d'Ojotsk a Japó i China.
El component acadèmic
[editar | editar còdic]La part acadèmica de l'expedició estava dirigida per tres professors de l'Acadèmia de les Ciències de Sant Petersburc. El naturaliste, botànic i geógrafo alemà Johann Georg Gmelin (1709-55) era el responsable de l'investigació en el món vegetal i animal, aixina com de les característiques minerals de les regions que anaven a ser explorades. Gmelin havia estudiat en Tubinga i havia fet investigacions sobre la composició química de les aigües curatives. A instàncies del seu antic professor, Georg Bernhard Bilfinger (1693-1750), Gmelin s'havia traslladat a Rússia en ell en 1727 i havia rebut un lloc de professor de química i història natural en 1731.
L'Acadèmia va elegir a un atre alemà, l'historiador i geógrafo Gerhard Friedrich Müller (1705-83), per a encapçalar els estudis etnogràfics i històrics. Müller havia estudiat en Rinteln i Leipzig i havia anat a Sant Petersbugo en 1725 per recomanació d'un colega. Es va convertir en professor extraordinari en 1730, i un any més vesprada va ser ascendit a professor titular. Havia realisat una investigació intensiva de l'història de Rússia, donant lloc a la publicació en 1732 del primer volum de la Història recopilada de Rússia. Per la altivez de Müller com a secretari del canceller, hi havia freqüents contactes entre ell i els seus colegues. La seua participació en l'expedició es va deure no només al seu desig de tindre accés a les fonts històriques a través de l'expedició, sino també a passar un temps llunt de Sant Petersburc.
A sugerència de l'astrònom francés Joseph Nicolas Delisle (1688-1768), que havia segut contractat per Pedro el Gran per a treballar en Sant Petersburc, l'Acadèmia de les Ciències va confiar el treball de la metrologia astronòmica i geogràfica a Louis Delisle de la Croyère (1690-1741), el germà menor de Delisle. Louis havia estat treballant en l'Acadèmia com a adjunt d'astronomia. En 1727 va ser ascendit a professor i enviat a una campanya d'exploració, de tres anys, a la regió d'Arjánguelsk i la península de Kola, que li va proporcionar experiència en expedicions d'exploració. La participació de Croyère en la part acadèmica de l'expedició es va convertir més vesprada en polèmica, quan la seua competència va ser qüestionada per Gmelin i Müller.
Els integrants de la part acadèmica no eren responsables davant Bering, sino solament davant la pròpia Acadèmia de Sant Petersburc. Cada u dels professors va rebre un encàrrec precís pel que fa a la realisació del seu programa d'investigació. Les directrius donades a Croyère i les seues geodestas varen ser escrites pel seu germà Joseph Nicolas. Gmelin va escriure les instruccions per al seu propi treball d'investigació en història natural i va rebre instruccions del anatomista Johann Georg Duvernois (1691-1759), que havia format part del claustre de professors en Tubinga, de la mateixa manera que Georg Bernhard Bilfinger. Entre atres coses, Duvernois volia saber si els pobles de Siberia podien moure les orelles, si el seu gallets eren simples o estaven dividides en dos o tres parts, si els hòmens de Siberia tenien llet en els seus sens, etcétera.[3] El físic Daniel Bernoulli (1700-82) va ser l'autor de les instruccions destinades a Croyère i Gmelin, sobre la realisació d'una série d'observacions físiques. L'historiador Müller va elaborar el seu propi pla de treball. Els seus principals objectius consistien en investigar l'història de totes les ciutats que visitarà l'expedició i arreplegar informació sobre els idiomes dels grups que trobarien en el camí. Els pintors Johann Christian Berckhan (mort en 1751) i Johann Wilhelm Lürsenius (mort al voltant de 1770), abdós components de la part acadèmica, tenien instruccions especials. L'Acadèmia va encomanar a tots els investigadors la preparació d'informes sobre l'estat i els resultats de l'expedició en rus i en llatí.
El component acadèmic de l'expedició va ser proveït en molts instruments de medició astronòmics, geodèsics i físics per a portar a terme les seues investigacions. El governador de Siberia i les diverses autoritats locals varen rebre l'orde de proporcionar als investigadors tota l'ajuda que necessitaren.
Els viages dels tres grups (1733-43)
[editar | editar còdic]El grup acadèmic
[editar | editar còdic]Les dos divisions del Pacífic de l'expedició, dirigides per Martin Spångberg i Vitus Bering, varen eixir de Sant Petersburc en febrer i abril de 1733, mentres que el grup acadèmic va partir el 8 d'agost d'eixe mateix any. Ademés dels membres de l'Acadèmia, Gmelin, Müller i Croyère, el grup també incloïa als llavors estudiants russos Stepán Krashenínnikov, Alekséi Grolánov, Luká Ivanov, Vasili Tretiakov i Fiódor Popov, al traductor (també estudiant) Ilyá Jaontov (mort en 1739), als geodestas Andréi Krasílnikov (1705-1773), Moiséi Ushakov (mort abans de 1743), Nikífor Tschekin i Aleksandr Ivanov (mort en 1738), al fabricant d'instruments Stepán Ovsiánnikov (mort en 1738), aixina com als pintors Johann Christian Berckhan i Johann Wilhelm Lürsenius. Dos soldats els acompanyaven per a la seua protecció, junt en una veta i un tambor. El grup utilisava els cavalls com a transport terrestre i barques per a navegar pels rius.
La ruta que va seguir el component acadèmic els va dur primer a Nóvgorod, Kazán, Ekaterimburgo, Tiumén i Tobolsk, a on varen aplegar en giner de 1734. En maig, Gmelin i Müller es varen separar del restant del grup, que va ser posat baix la direcció de Croyère, i fins a decembre de 1734 varen viajar a lo llarc del riu Irtysh, creuant Semipalátinsk, Kuznetsk prop de Tomsk, i després Yeniseysk. Passant a través de Krasnoyarsk i Udinsk, varen aplegar a Irkutsk en març de 1735. Varen deixar part dels seus equips i varen començar a inspeccionar la zona al voltant del llac Baikal, estudiant el comerç en la ciutat de Kyajta, en la frontera chinenc-russa, en Transbaikal, i varen visitar les mines prop d'Argun. Després varen retornar a Irkutsk a passar el llarc i dur hivern. Mentrestant, Müller va estar investigant els archius locals i va fer còpies i transcripcions, mentres que Gmelin va recopilar les plantes que havia arreplegat a lo llarc de l'estiu.
El seu següent destí va ser Yakutsk, a on es varen reunir en el grup de Bering i varen partir cap a Kamchatka junts. Despuix de la seua eixida d'Irkutsk, els dos investigadors varen viajar a lo llarc del gelat riu Angará fins a Ilimsk, a on varen celebrar la Pasqua. Quan el riu Lena va quedar lliure de gèl, varen recomençar el seu viage, navegant aigües avall en pots. Varen aplegar a Yakutsk, en setembre de 1736. Casi tots els membres de l'expedició de les dos divisions del Pacífic s'havien reunit allí en el ínterin, i com a resultat, Gmelin i Müller varen tindre dificultats per a trobar estage. Llamentablement, en la nit del 8 de novembre de 1736, es va declarar un incendi en l'habitació de Gmelin. En les seues memòries del viage, escrites en una data posterior, va descriure la situació.
Notes
[editar | editar còdic]- ↑ Hintzsche / Nickol, Die Großi Nordische Expedition, pag. 200.
- ↑ La presentació tradicional de les motivacions de la primera expedició de Kamchatka varen ser la busca d'eixe pont terrestre. Vejau, entre uns atres, Raymond H. Fisher en el seu llibre de 1977, Bering's voyages: whither and why [Els viages de Bering: on i per qué]. En contrast en esta visió, Carol Urness afirma que la cartografia de les zones orientals de Rússia va ser el principal objectiu. Vore Carol Urness, The First Kamchatka Expedition in Focus [La primera expedició de Kamchatka en Focus], en Møller / Lind, baix el mando Vitus Bering, Aarhus 2003, p. 17-31. (Resum de la tesis presentada en el llibre de 1987 Bering's First Expedition: A re-examination based on eighteenth-century books, maps, and manuscripts [Primera expedició de Bering: un nou examen basat en els llibres mapes i manuscrits del sigle XVIII]).
- ↑ Hintzsche / Nickol, Die Großi Nordische Expedition, p. 78.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Segunda expedición a Kamchatka» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.