Riu Mackenzie
El riu Mackenzie és un llarc riu de Canadà que fluïx en direcció noroest pel territori de Territoris del Noroest fins a desaguar en el mar de Beaufort, oceà Àrtic. Té una llongitut de 1738 km, pero si es considera el sistema fluvial Mckenzie-Gran llac de l'Esclau-dels Esclaus-de la Pau-llac Williston-Finlay alcança els 4241 km convertint-ho en el segon riu més llarc de Norteamérica —despuix del Mississipi-Misuri— i el 12.º més llarc del món.[1]
El Mackenzie i els seus tributaris drenan una gran conca de 1 805 200 km²[2] i el seu cabal mig és 10 700 m³/s. Ademés del Gran llac dels Esclaus i del Williston, el Mckenzie drena molts atres #llac: Athabasca, Gran llac de l'Orso, Grouard, Hottah, la Martre, Indin, Buffalo, Claire, Creu, Black, Scott, Selwyn, Wollaston, Menut llac dels Esclaus, Utikuma, Nonacho, Eileen, Artillery, Clinton-Colden, Aylmer i Mackay.
Història
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Expedició Ric Mackenzie.
Es creu que la vall del Mackenzie va ser el camí que varen seguir els pobles prehistòrics durant la migració humana d'Àsia a Norteamérica inicial fa més de 10 000 anys. No obstant, les proves arqueològiques d'assentaments humans a lo llarc del Mackenzie són escasses, a pesar dels esforços de molts investigadors. Molts jaciments arqueològics han segut provablement destruïts per les inundacions, el gèl i el desgel i l'erosió. Els inuvialuit, kutchin i atres pobles indígenes han vixcut a lo llarc del riu durant mils d'anys; no obstant, l'evidència més antiga d'ocupació contínua es remonta només a uns 1300-1400 anys, en la comunitat gwich'in de Tsiigehtchic.[3]
Ya a finals de el XVIII, el Mackenzie constituïa la principal ruta cap a l'interior septentrional de Canadà per als exploradors europeus. L'explorador escocés Alexander MacKenzie va recórrer el riu en l'esperança de que conduïra al oceà Pacífic, pero en el seu lloc va aplegar a la seua desembocadura en l'oceà Àrtic el 14 de juliol de 1789. Existix una història, provablement apócrifa, segons la qual Mackenzie ho va batejar en el nom de "riu Disappointment", pero finalment va rebre el seu nom.[4] Cap europeu va tornar a aplegar a la seua desembocadura fins a Sir John Franklin el 16 d'agost de 1825 durant l'expedició del riu Mackenzie (1825-1827). A l'any següent va traçar la costa cap a l'oest fins que va quedar bloquejada pel gèl, mentres que John Richardson va seguir la costa cap a l'est fins al riu Coppermine. En 1849 William Pullen va alcançar el Mackenzie des de l'estret de Bering.
En les décades següents, la Companyia del Noroest va establir forts en el riu, precursors d'assentaments actuals com Fort Simpson (abans Fort of the Forks). La conca del Mackenzie estava repleta de castors i rates almizcleras, per lo que es va desenrollar un lucratiu comerç de pells. No obstant, la brevetat de l'estiu i les dures condicions hivernals llimitaven les activitats dels tramperos. A finals de el XIX, Fort Simpson va ser la sèu regional de la Hudson's Bay Company. Els primers caçadors de pells eren natius, pero a partir de la década de 1920 varen entrar en la regió cada volta més caçadors europeus. Les poblacions de castors i rates almizcleras es varen reduir dràsticament, sobretot en les afores i al sur del Gran Llac dels Esclaus.[5]
L'misionero catòlic Henri Grollier va fundar missions en Fort Simpson, Fort Norman i Fort Good Hope entre 1858 i 1859.
A finals de el XIX i principis de el XX, les epidèmies de malalties introduïdes pels europeus varen arrasar les comunitats indígenes a lo llarc del riu, i mils de natius varen perdre la vida. En 1928, una grip especialment greu va matar a un de cada dèu natius del riu Mackenzie. Fort Providence va perdre el 20 % de la seua població, i alguns pobles i campaments més menuts varen ser completament aniquilats.Plantilla:Sfnp
El servici de barcos de vapor en el riu Mackenzie va començar en la década de 1880, i el número d'embarcacions va aumentar a principis de el XX, quan la febra de l'or de Klondike va atraure a una onada de buscadors d'or al Yukón. El riu Mackenzie era una de les principals rutes de l'interior septentrional, en barcos de popa que transportaven passagers, suministraments domèstics i mercaderies industrials des del riu Athabasca fins a la delta, encara que en algunes zones, com els enormes ràpits del riu Slave, era necessari el porteo. La ruta dels buscadors d'or partia d' Edmonton i seguia els rius Athabasca, Slave i Mackenzie fins al riu Peel, remontant despuix el Peel i el seu afluent el riu Rat fins a la capçalera del riu Porcupine, que desemboca en el riu Yukón. Molts dels que varen intentar el Error de Lua: expandTemplate: template "es:formatnum" does not exist. viage varen morir pel camí o varen donar mig regrés abans d'aplegar al Yukón.[6]
En la década de 1920 es va descobrir petròleu en Norman Wells, lo que va iniciar un periodo d'industrialisació en la vall del Mackenzie. Al principi, el petròleu es transportava en barcos de vapor que abastien a les mines i pobles de tot el Territori del Noroest. La demanda va aumentar quan es va descobrir or en la vora nort del Gran Llac dels Esclaus, lo que va propiciar l'assentament de Yellowknife i l'obertura de vàries mines en la zona. En la década de 1940, els barcos de vapor havien segut substituïts per modernes embarcacions propulsadas per gas i diésel, que seguixen solcant el riu en l'actualitat. Durant la Segona Guerra Mundial el petròleu bombejat en Norman Wells s'enviava a Fairbanks, Alaska a través de el Error de Lua: expandTemplate: template "es:formatnum" does not exist. pel oleoducte Canol. L'oleoducte va ser considerat un "fiasco", ya que va superar cinc voltes el presupost i va perdre fins a un 20 % del petròleu per una construcció deficient. Només va funcionar durant tretze mesos, tancant-se en 1945. En l'actualitat queden molts equips abandonats a lo llarc del corredor; part de la ruta de l'oleoducte ha segut designada Canol Heritage Trail.[7] En 1964, el Mackenzie Northern Railway (ara filial de CN) va aplegar a la vora del Gran Llac dels Esclaus, per a donar servici a la nova mina de zinc Pine Point, prop d'Hi ha River. Encara que la mina va tancar en 1988, el ferrocarril seguix sent un important enllaç de transport entre la via fluvial del riu Mackenzie i el restant de Canadà.
En la década de 1950, el Cos d'Ingeniers de l'Eixèrcit dels Estats Units va propondre l'Aliança Nortamericana d'Aigua i Energia (NAWAPA, per les seues sigles en anglés), una vasta série d'assuts, túnels i embassaments dissenyats per a traslladar 150 km³ d'aigua des del nort de Canadà fins al sur de Canadà, l'oest d'Estats Units i Mèxic. El sistema consistiria en construir enormes assuts en els rius Liard, Mackenzie, Peace, Columbia i Fraser i bombejar l'aigua a un embassament de 650 km de llongitut en la fossa de les Montanyes Rocoses. L'aigua fluiria llavors per gravetat per a regar més de 220 000 km² en els tres països i generar més de 50 000 MW d'energia excedentaria. Els proyectes mai es varen construir per l'enorme cost i a l'impacte migambiental.
En 1989, la Real Casa de la Moneda de Canadà va commemorar el bicentenario del nom del riu Mackenzie en l'emissió d'un dólar commemoratiu d'argent.
En 1997, un paisage cultural a lo llarc de la secció del riu Mackenzie en Tsiigehtchic va ser designat Sitie Històric Nacional de Canadà per la seua importància cultural, social i espiritual per al poble Kutchin.[8]
En 2008, investigadors canadencs i japonesos varen extraure un fluix constant de gas natural d'un proyecte de prova en el jaciment d'hidrat de metà de Mallik, en la delta del Mackenzie. Es tractava de la segona perforació d'este tipo en Mallik: la primera va tindre lloc en 2002 i va utilisar calor per a lliberar metà. En l'experiment de 2008, els investigadors varen conseguir extraure gas baixant la pressió, sense calfament, lo que va requerir molta menys energia. El jaciment d'hidrats de gas de Mallik va ser descobert per primera volta per Imperial Oil en 1971-1972.[9] En la llengua dene, de la tribu dels dene, el riu es diu Deh Cho'Gath.
El Mackenzie (anteriorment riu Disappointment, «ric Decepció») va ser nomenat en honor de l'explorador britànic Alexander MacKenzie, que va recórrer el riu mentres intentaven aplegar al oceà Pacífic en 1789. La Royal Canadian Mint va festejar el 200.º aniversari del nomenament del riu en l'emissió d'un dólar commemorativa d'argent en 1989.
Des de 1880 fins a la década de 1940 varen navegar en el riu barcos de vapor.
Geografia
[editar | editar còdic]El riu Mackenzie naix en el Gran Llac de l'Esclau i fluïx principalment de surest a noroest, pel noroest de Canadà, recorrent les regions de Inuvik i de Fort Smith, en els Territoris del Noroest. Les seues capçaleres, els rius Liard, el Peace i l'Athabasca, reguen una regió de planures boscoses situades en el nordest de la Columbia Britànica i el nort d'Alberta. Despuix de passar el Gran Llac de l'Esclau, el Mackenzie pròpiament dit rep per la dreta alguns rius curts procedents del escut Canadenc, i per l'esquerra els cursos que descendixen de les montanyes Rocallosas (o Rocoses) septentrionals. El Gran Llac de l'Orso i el llac Athabasca pertanyen també al sistema. Despuix de travessar els Territoris del Noroest, desemboca formant una delta en el mar de Beaufort, en l'oceà Glacial Àrtic.
Afluents
[editar | editar còdic]El riu Mackenzie té com a principals tributaris són, en direcció ric dalt, els següents rius i #llac:
- riu Peel, per la marge dreta, en una llongitut de 684 km i una conca de 73 600 km²;
- riu Arctic Ret, per la marge dreta, en una llongitut de 499 km i una conca de 23 200 km²;
- riu Great Bear, per la marge esquerra, que drena el Gran Llac de l'Orso, en una llongitut de 113 km i una conca de 156 500 km²;
- riu Liard, per la marge dreta, en una llongitut de 1115 km i una conca de 277 100 km². A la seua volta, té com a afluents als rius South Nahanni (563 km), Fort Nelson (517 km fins a la font del riu Sikanni Chief) i Petitot (404 km);
- Gran Llac de l'Esclau, la seua font, que a la seua volta té com a principals afluents els següents rius:
- riu Hi ha, en una llongitut de 702 km;
- riu Taltson;
- riu de l'Esclau (Slave River) (fins a la font del gran llac Athabasca) (415 km). Té com a principals afluents:
- riu Peace, en una llongitut de 1923 km (incloent al riu Finlay), i que té com a afluents als rius Wabasca, Smoky (402 km) i Finlay (402 km);
- riu Athabasca (1231 km), la capçalera més lluntana del sistema.
Paisage
[editar | editar còdic]El riu Mackenzie recorre regions cobertes pel bosc de coníferes boreal i escassament poblades en espectaculars paisages naturals; té un règim nival que provoca grans inundacions en l'época del desgel. Durant tot el seu recorregut el desnivell total del riu és de sol 156 m, per lo que l'esgambi del caixer és considerable, en una mija de 3,2 quilómetros.
Importància del riu
[editar | editar còdic]El riu és navegable en tot el seu curs, habitualment, durant cinc mesos a l'any, des de juny a octubre, quan escomença a gelar-se (el gèl comença a descongelar en el més de maig). Durant els mesos en que el riu permaneix gelat, varis trams s'utilisen com a via rodada, les conegudes vies de gèl.
Geologia
[editar | editar còdic]Fins a l'últim màxim glacial, fa uns 30.000 anys, la major part del nort de Canadà estava enterrada baix l'enorme capa de gèl continental del Laurentide. El trement poder erosivo del Laurentide i els seus predecessors, en la seua màxima extensió, va sepultar completament lo que hui és la conca del Mackenzie baix mils de metros de gèl i aplanó les parts orientals de la conca. Quan la capa de gèl va retrocedir per última volta, va deixar un llac postglacial d'1.100 km de llongitut, el llac McConnell, del que queden els llacs Great Bear, Great Slave i Athabasca.[10]
L'actual riu Mackenzie és molt jove en térmens geològics: el seu caixer es va formar en un periodo de no més de varis mils d'anys a mida que la capa de gèl es retirava. Abans de les glaciacions, només l'afluent del riu Peel fluïa per lo que hui és la delta del Mackenzie cap a l'oceà Àrtic. Els demés afluents del Mackenzie es combinaven en el "riu Bell", que fluïa cap a l'est fins a la baïa de Hudson. Durant la glaciació, el pes de la capa de gèl va deprimir el terreny del nort de Canadà fins a tal punt que, quan el gèl es va retirar, el sistema del Mackenzie va ser capturat cap a elevació més baixes en el noroest, establint l'actual direcció del fluix cap a l'Àrtic.[11]
Els depòsits fluvials i atres indicis d'erosió indiquen que cap al final del Pleistoceno, fa uns 13.000 anys, el canal del Mackenzie va ser arrasat per una o vàries inundacions massives de llacs glaciars desencadenades pel llac Agassiz, format pel desgel a l'oest dels actuals Grans Lagos.[12] Es creu que este fenomen va pertorbar les corrents de l'oceà Àrtic i va provocar un canvi brusc de temperatura d'1.300 anys de duració, el cridat Younger Dryas.[13]
El Mackenzie arrastra una gran càrrega de #sediment, transportant uns 128 millons de tonellades a l'any a la seua delta.[14] El riu Liard per sí solament representa el 32% del total, i el riu Peel al voltant del 20%.[14] Bàsicament, tots els #sediment són aportats per les zones situades aigües avall de Fort Providence, ya que els #sediment d'aigües dalt queden atrapats en el Great Slave Lake.
Importància econòmica
[editar | editar còdic]Els rius de Norteamérica són un dels principals motius per a que el turiste vullga visitar certs destins turístics i puga gojar aixina de totes les activitats que oferix. La delta del riu Mackenzie és l'hàbitat de moltes espècies animals, sobretot d'aus migratòries. També oferix un hàbitat per a la migració d'oques de neu, cisnes de la tundra, i Brant, aixina com hàbitat de reproducció per a atres aus aquàtiques. L'estuari és una zona usada per la ballena Beluga per a donar a llum. Es caracterisa per ser un dels millors llocs del món per a practicar turisme ornitológico.
En la cultura popular
[editar | editar còdic]El riu Mackenzie és el punt al voltant del com gira la novela de ficció nortamericana Clau Blanco, de Jack London.
Notes
[editar | editar còdic]- ↑ Atles of Canada. «Rivers in Canada». Archivat des d'el original, el 26 de març de 2008. Consultat el 16 de març de 2008.
- ↑ Mackenzie River. (2006). In Encyclopædia Britannica. Retrieved September 12, 2006, from Encyclopædia Britannica Premium Service
- ↑ «Potencial arqueològic a lo llarc del riu Mackenzie inferior, N.W.T.», Jean-Luc Pilon (ed.). Ponts a través del temps: El proyecte arqueològic NOGAP (vol. No. 2), Associació Arqueològica Canadenca., pp. 151–170.
- ↑ Eschner, Kat. «com/smart-news/how-one-quest-northwest-passage-ended-mouth-disappointment-river-180964005/ Cóm una busca del Pas del Noroest va terminar en la gèlida desembocadura del riu Disappointment».
- ↑ Piper, Lliça (2010). La transformació industrial del Canadà subártico, UBC Press, p. 44. ISBN 978-0-7748-5862-5.
- ↑ «Cap al Klondike via Athabasca Landing».
- ↑ Lundberg, Murray. «El Proyecte Canol: Petròleu per a la Victòria».
- ↑ Plantilla:CRHP
- ↑ Resultats científics del Programa d'Investigació de Pous de Producció d'Hidrats de Gas de Mallik 2002, Delta del Mackenzie, Territoris del Noroest, Canadà, Estudi Geològic de Canadà, Recursos Naturals de Canadà.
- ↑ Pielou, p. 193
- ↑ Dewar, Elaine. Bones, Random House of Canada. ISBN 9780307375551.
- ↑ Schiermeier, Quirin. River reveals chilling tracks of ancient flood, Naturenews.
- ↑ «The Younger Dryas». NOAA Paleoclimatology. National Oceanic and Atmospheric Administration.
- ↑ 14,0 14,1 «Magnitude and Sources of Sediment Input to the Mackenzie Delta, Northwest Territories, 1974 - 94 (PDF Download Available)».
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «Río Mackenzie» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.