Vocal posterior
Una vocal posterior (nom preferit actualment) o vocal velar és un sò vocàlic que s'articula en la llengua retreta, acostant l'esquena cap al vel. Acústicament, són orals, greus i bemolizades, i es caracterisen perque el seu segon formante és inferior a 1200 Hz (en espanyol), front a les vocals centrals i anteriors, que el seu segon formante té una freqüència superior.
El AFI identifica nou vocals posteriors:
- La vocal tancada posterior no redonejada [ɯ]
- La vocal tancada posterior redonejada [o]
- La vocal casi tancada semiposterior redonejada [ʊ]
- La vocal semicerrada posterior no redonejada [ɤ]
- La vocal semicerrada posterior redonejada [o]
- La vocal semiabierta posterior no redonejada [ʌ]
- La vocal semiabierta posterior redonejada [ɔ]
- La vocal oberta posterior no redonejada [ɑ]
- La vocal oberta posterior redonejada [ɒ]
Segons elloc d'articulació les vocals poden ser:
- Vocals palatals o anteriors: La llengua ocupa la zona davantera o del paladar dur, com en l'articulació de les vocals [i, i].
- Vocals centrals: La llengua ocupa el sector intermig cobert pel mediopaladar, com en l'articulació de la vocal [a].
- Vocals velares o posteriors: La llengua ocupa la zona posterior o també cridada zona del paladar bla, com en l'articulació de les vocals [o, o].
Vocals posteriors en espanyol
[editar | editar còdic]La 'a velarizada'
[editar | editar còdic]Es denomina 'a velarizada' quan la llengua s'arreplega lleument cap al fondo de la boca; el predorso pren una forma llaugerament cóncava, i el ressonador que es forma en la cavitat bucal és major; la tensió muscular és menor que en l'a mija; i el timbre és més greu. En espanyol es troba en els següents casos:
- En el diptongo au, ya siga fort o dèbil, i davant una o accentuada. Eixemple: flauta [flạ´ṷta]
- Davant vocal o, ya siga que formen les dos vocals una sola sílaba o que es pronuncien en sílabes distintes. Eixemple: Baf [bạ´o]
- En sílaba travada per l. Eixemple: general [xenerạ´l]
- Per últim, apareix davant del sò x, escrit j o g, o aparega com a inicial de la paraula següent. Eixemple: maja [mạ´xa]; agent [ạ´xente]
La velarisació de la a davant una ǥ següent, en les paraules com a mac, faig, etc., és menys perceptible que en els casos anteriors; no obstant tota /a/ mija, pronunciada en cert allargament i sense un accent fort, tendix a l'articulació velar. La pronunciació emfàtica i presuntuosa o de caràcter patètic, a on per lo general s'allarga la /a/, es fa us de la 'a velarizada'.
- Eixemple: ¡mare! [mạ´đre]
La 'o tancada'
[editar | editar còdic]Els llavis eixecuten una posició, alvançant-els llaugerament cap a fòra i donant com resultat una forma ovalada. La llengua s'arreplega cap al fondo de la boca, elevant-se per la part posterior contra el vel del paladar; la punta de la llengua descendix fins a tocar els alvéolos inferiors; i la tensió és mija. Deu dir-se que en la pronunciació espanyola no existix una [o] pròpiament tancada. En este cas, representa una modalitat del sò menys distant del tipo obert que en atres idiomes.
- És tancada en espanyol, dins del concepte indicat, tota /o/ que apareix situada en una sílaba lliure en accent principal o secundari. Eixemple: moda [móđa]; posada [posáđa].
- La /o/ es pronuncia més tancada quan al final de paraula forma diptongo en una o inicial de la paraula que li seguix. Eixemple: poc usat [póko ṷsáđo].
La 'o oberta'
[editar | editar còdic]Presenta una obertura labial major que en la [o] tancada. En la 'o oberta', la llengua s'arreplega cap al fondo de la boca elevant-se contra el vel del paladar alguna cosa menys que en la [o] tancada. La 'o oberta' es pronuncia en els casos següents:
- En contacte en una r̄ vibrant múltiple, ya siga que la r̄ seguix a la /o/ tant com si la precedix. Eixemple: gorra [gǫ´r̄a]; rosa [r̄ǫ´sa].
- Davant del sò /x/, corresponent en l'escritura a j i g (ge, gi). Eixemple: full [ǫ´xa]; mullar [mǫxár].
- En el diptongo de oi o oy. Eixemple: estoico [és̹tǫ´jko]; vaig [bǫ´j].
- En sílaba travada per qualsevol consonante. Eixemple: sort [sǫ´rđo].
- En la posició accentuada, entre una /a/ precedent i una /r/ o /l/ següents. Eixemple: ara [ạǫ´ra]; costa [kǫ´s̹ta].
La 'o relaixada'
[editar | editar còdic]La /o/ es pronuncia en articulació relaixada quan és dèbil, final, davant pausa, o interior de paraula o grup i entre sílabes fortes. Es realisa sense que les mandíbules se separen tant com la 'o oberta' i 'o tancada'; sense que els llavis passen d'iniciar el seu redondeamiento i sense que la llengua prenga una posició segura i fixa. En el moment en que la pronunciació es fa llenta, esmerada o emfàtica, la o relaixada desapareix, sent substituïda per una normal, tancada o oberta, depenent de la situació.
- Eixemple: formage [késo]; época [época]. La conjunció o en els grups aoa, eoe, aoe, eoa, eixercitant un paper similar al de les conjuncions o intervocàliques, constituïxen un element que dividix silábicamente a les dos vocals que la rodegen, i pren en la pronunciació cert caràcter de consonante labiovelar, no obstant sent més oberta i vocàlica que una [w].
- Eixemple: mare o esposa [má.đre. oes. pó. sa]
La 'o tancada'
[editar | editar còdic]Els llavis es troben més alvançats i abocinados que en la /o/. Formen una obertura més ovalada i chicoteta. La llengua s'arreplega cap al fondo de la boca elevant-se més que en el cas de la /o/, per la seua banda posterior, contra el vel del paladar; la punta de la llengua es troba al nivell dels alvéolos inferiors, separant-se una miqueta d'ells o roçant-els, mantenint-se com suspesa en el buit de la mandíbula inferior; la tensió muscular és mija. Dita 'o tancada' es troba en conversacions ordinàries, en sílaba lliure en accent i també sense accent; i en pronunciació llenta o esmerada.
- Eixemple: cura [kúra]; agut [aǥúđo].
La 'o oberta'
[editar | editar còdic]La posició dels llavis és menys alvançada i abocinada que en la [o], a l'iguals mandíbules són menys tancades i aixina mateix l'elevació de la zona posterior de l'esquena de la llengua contra el vel del paladar. La tensió és dèbil, el timbre no tan obert. La 'ų oberta' apareix en els següents casos:
- En contacte en /r̄/. Eixemple: torró [tųr̄ǫ´n].
- Davant del sò /x/, corresponent a j o g. Eixemple: lux [lų´xo].
- En sílaba travada. Eixemple: turc [tų´rko].
La 'o relaixada'
[editar | editar còdic]En pronunciació ràpida i posició dèbil, entre un accent principal i un atre secundari, es realisa una o breu i relaixada. Els llavis no es redonegen com en els sons [o] i [ų], ni la llengua s'arreplega cap a arrere de manera decidida i precisa com en dits sons. El timbre d'esta /o/ tendix principalment cap a la [ų] oberta; pero varia depenent de la rapidea, el descuit i el to. La pronunciació llenta i cuidada convertix la /o/ en [o] o en [ų].
- Eixemple: brúixola [brų´xula]; capítul [kapítulo].
La 'o semivocal'
[editar | editar còdic]L'articulació de dita vocal consistix en el breu desplaçament que porten a terme els òrguens per a passar des de la posició d'una vocal anterior a la d'una [o], la qual, abans de desenrollar-se baix una forma determinada és interrompuda per l'articulació o pausa que li seguix. Els òrguens formen una doble estrechez, linguovelar i bilabial, que tendint a lo fricatiu, manté el timbre vocàlic de [o] tancada. La [ṷ] semivocal apareix en els diptongos au, eu, ou, ya siga dins de la paraula o entre l'enllaç de paraules distintes.
- Eixemple: caixer [kạ´ṷθi]; ho va humiliar [loṷmil̮o].
La 'o semiconsonante'
[editar | editar còdic]A l'inversa de lo que succeïx en la [ṷ] semivocal, l'articulació de la [w] semiconsonante consistix en l'activitat que realisen els òrguens en passar d'un modo ràpit des d'una postura labiovelar tancada fins a la posició de qualsevol atra vocal. L'articulació de la [ṷ] comença més oberta de lo que acaba, no obstant, la de la [w] s'inicia casi tan tancada com una consonant fricativa i s'obri paulatinament fins a ser interrompuda per la vocal que li succeïx. La [w] en la pronunciació dialectal, situada en una sílaba accentuada i precedida de les consonants oclusivas /p, t, k/, sol perdre la seua sonoritat d'una forma parcial o total.
- Eixemple: port, morta, cuartada, etc. Quan la [w] apareix entre vocals o en posició inicial absoluta, el seu punt d'articulació ocupa el caràcter de consonante. Els llavis s'acosten més entre sí i la llengua s'arrima més al vel del paladar, aplegant en la conversació familiar a tindre lloc davant de dita [w] una autèntica consonante, la qual segons predomine la constricció dels òrguens, es mostra com una [ǥ] labializada o menys freqüentment com un [ƀ] velarizada.
- Eixemple: ahuecar [awekár]. La conjunció o davant de paraules que escomencen per /o/ es pronuncia com una [w] alguna cosa més oberta.
- Eixemple: tres o huit [trés wóĉo].
Vore també
[editar | editar còdic]Bibliografia
[editar | editar còdic]- eu/Gram%C3%A1ticas/Gram%C3%A1tica%20espa%C3%B1ola/Fon%C3%A9tica%20-%20Vocals. htm Fernández López, Just; Fonètica Espanyola, les vocals i les seues agrupacions.
- Antonio Quilis, Joseph A. Fernández; Curs de fonètica i fonologia espanyoles per a estudiants angloamericanos; Madrit, 1964.
- Navarro Tomás, Tomás (1991) “Manual de pronunciació espanyola” Consell superior d'Investigacions Científiques. Madrit.
- Navarro Tomás, Tomás (1966) "L'alfabet fonètic de la Revista de Filogia Espanyola"; Anuari de Lletres 6: 5-19.
- RFE (1915) "Alfabet fonètic de la revista de filogia espanyola"; Revista de Filogia Espanyola 2: 374-376.
- D'Introno, F.; Del Teso, I.; Weston, R. (1995). Fonètica i fonologia actual de l'espanyol. Càtedra.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Vocal posterior» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.